Introduït per primera vegada a Nova Zelanda l'any 1894 i després a Austràlia (1896) i la Gran Bretanya (1909), el concepte de salari mínim es va estendre als Estats Units
i a l'Europa continental a principis del segle XX i va arribar l'any 1963 a l'Estat espanyol, on es va arribar a integrar dins l'Estatut dels Treballadors. Segons estimacions recents de l'Organització Internacional del Treball (OIT), al voltant del 90% dels estats del món disposen d'algun tipus de salari mínim.

Segons un estudi de la Fundació Bosch i Gimpera de la UB, actualment a la Unió Europea uns 200 milions de treballadors potencials (el 80% de la població activa) estan coberts per un salari mínim, que acostuma a ser únic per a tot el territori dels estats nacionals, tot i que es dóna la tendència a adoptar-se a escala local. Jordi Suriñach, professor de la UB, explica: “El principal criteri per a la diferenciació territorial es basa en l'existència d'una estructura productiva diferent entre les zones urbanes i rurals, i uns nivells de preus diferents.” La universitat ha estudiat els pros –més nombrosos– i contres de fixar un salari mínim per a l'àrea metropolitana de Barcelona, que, d'altra banda, és un compromís electoral.

Però seria possible establir un indicador per al conjunt de Catalunya?
“Es podria fer, sí”, reconeix Raül Ramos, professor d'economia aplicada de la UB i coautor del treball. “Les diferències de territori es podrien cobrir a partir dels convenis col·lectius d'àmbit territorial”, explica. El treball conclou que apujar l'SMI a l'àrea metropolitana de Barcelona no repercutiria de manera clara en una reducció dels nivells d'ocupació, però sí que generaria, en canvi, importants beneficis en el poder adquisitiu dels treballadors més mal remunerats i estalviaria alguns dels ajuts socials complementaris que necessiten treballadors amb sous molt baixos.