Al 1620, Francesc Soler, professor de la Universitat de Perpinyà, en un llibre editat a Barcelona, es feia una pregunta: “Quina ciutat del món hi ha que no haja forasters?” La resposta era “ninguna, i a Catalunya mai ni han faltat”. Especificant, afegia: “si es volgués individuar, cases molt principals de Catalunya se trobaria que son de Alemanys, Florentins, Genovesos, Luquesos i Pisans... sols de Francesos n'hi ha milenaris, i no hi ha part de Catalunya que no hi haja”.

El llibre de Soler es titulava: Memorial en favor dels mercaders forasters (Barcelona, 1620). El detonant era la decisió del govern municipal de Barcelona d'augmentar la pressió fiscal sobre els negocis dels estrangers. Soler en discrepava. Els exemples de ciutats dinàmiques (com Liorna, Sevilla, Lisboa, Marsella, Nàpols i Palerm) eren de ciutats amb una forta presència de comerciants forans. En canvi, i seguint un text de Jaume Rebullosa, ens deia: “el Regne de la Xina no consent ningú foraster”.

Segons Soler, les activitats comercials de nacionals i estrangers eren perfectament compatibles. De forma que “la República més abastida, provehida i plena serà aquella en la que los naturals i los forasters aportaran provisions. Ni los uns impedeixen als altres les negociacions, ni los forasters llevaran lo pa de la mà de los naturals” . Com que el tema no és fàcil, hi havia –i, segueix- altres argumentacions. Per exemple, Jaume Damians publicà: Contra l'entrada de robes de llana i de seda estrangeres (Barcelona, 1630). Damians utilitzà tot tipus de raons. D'entrada, el fet que la matèria primera utilitzada era produïda aquí, exportada, transformada en roba a l'estranger i, després, adquirida als comerciants estrangers. Així, segons Damians, “donam diners (uns 900.000 escuts) per a enriquir-los, i fer-nos la guerra, que és pitjor”. Així, la indústria pròpia genera ingressos a l'estat propi: “redundarà als drets del General (la Generalitat) i de la Ciutat (el Consell de Cent)”. La idea de fons és molt clara: “per enriquir una Ciutat o Regne no hi ha cosa més important que la indústria de moltes fàbriques i arts”. La recomanació no podia ésser altra que, des de la Generalitat, es “privàs la entrada de tantes sortes de robes de llana i seda”. Aquesta mesura no seria excepcional, car “altres Regnes han fet la privació”. De fet, sabem que Anglaterra, que havia iniciat la seva indústria llanera gràcies a la tecnologia importada de Flandes, era molt prohibicionista.

Damians era clarament partidari d'exportar. Què podia exportar l'economia catalana de 1630? La resposta era: “draps, flassades, ferros, ametlles, avellanes, peix salat, o blat”. És a dir: una certa varietat de productes que no són tan diferents del que s'exporta al segle XXI: confecció (draps), automòbils (ferros), productes agroalimentaris (ametlles, avellanes), conserves (salats). Uns anys més tard, Esteve de Corbera, a la seva enciclopèdia Cataluña ilustrada (Nàpols, 1678), insistia: “si se ordenase que no pudiera sacarse el hierro y la lana u otras cosas semejantes, sino labradas y aprovechadas, ni los extranjeros se enriquecerian con ellas ni la gente pobre y ordinaria padecerian tantas incomodidades”. I, afegia a les exportacions: el vi, l'oli, la mel (anava a Roma), sal (“se la llevan por mar”), rodes de molí, vidres, guants (fabricats a Lleida). La base de tot era la indústria: “los artificios enriquecen las Provincias, porque con ellos entra dinero de fuera, que es el nervio de todo”.