La productivitat és la més injustament oblidada dada econòmica i incomprensiblement la mantenim quasi marginada dels debats de política econòmica. La paradoxa és que és vital per al progrés econòmic. Per millorar el nostre nivell de vida o augmentar la productivitat, és a dir, el producte per hora treballada a igualtat d'altres recursos, o ens posem tots a treballar més hores o aconseguim que treballi més gent, evidentment.

La productivitat és un concepte incòmode –tot el que té a veure amb salaris per hora i amb rendiments ho és en la nostra societat que no vol confrontar-se amb obvietats- i no és controlable d'una manera directa pels responsables econòmics. De fet, sabem que els baixos o nuls creixements de la productivitat a Occident (Europa i Japó sobretot, però també als EUA), es deu a determinats factors (demografia envellida, fre a les innovacions i a la recerca, ocupació poc qualificada i de poc valor afegit, traves normatives a la competència, etcètera) però realment desconeixem quin pes relatiu hi juga cadascun.

Analitzin els programes i debats polítics encarats a les pròximes i repetitives eleccions espanyoles i veuran les poques referències a la productivitat. No és el cas -o ho és menys- del que passa a França. El primer ministre, Manuel Valls, i el ministre d'Economia, Emmanuel Macron, són conscients que la productivitat francesa i europea ha crescut en les últimes dècades d'una forma molt més lenta que a la resta del món i en això rau la decadència del continent.

Aquests dies estan tenint lloc a França uns fets que poden ser absolutament rellevants per a la productivitat i progrés del continent. Si el govern Valls cedeix en la seva pretensió de modernitzar (lleugerament, per altra part) el mercat laboral francès, hauran guanyat –potser per molt de temps- les forces reaccionàries que estan entestades a preservar l'statu quo i a mantenir França i de passada Europa en l'estancament actual. Si pel contrari Valls se'n surt, s'obrirà l'esperança que el nostre esdevenidor econòmic com a europeus millori. Ens hi juguem molt en el conflicte francès. De fet, podem dir sense cap dubte que Manuel Valls -i no precisament per ser català- és efectivament avui el polític més important per a nosaltres, el que a través de la seva decisió d'afluixar o perseverar en les polítiques reformistes pot determinar una part notable de les esperances de mantenir els alts nivells de benestar de què encara gaudeix Europa i frenar el populisme creixent, alimentat tant per la caiguda dels nivells de vida d'amplis sectors socials com per la demagògia contra les tendències reformistes.

Als voltants d'aquest combat que la part clarivident del partit socialista francès està mantenint amb un sindicat obstinat amb el conservadorisme més rònec, el paper de la majoria de polítics en relació a les reformes econòmiques és molt més galdós. Arreu del continent s'opta per la via més fàcil de l'immobilisme confiats que el BCE ens tregui -que ens les treu- les castanyes del foc. A l'Estat espanyol la gran polèmica electoral se centra entre un partit (el PP) que s'atorga els mèrits d'una lleu recuperació conjuntural basada en tres virtuts exteriors (euro, tipus i petroli) i entre el neocomunisme de Podemos, entestat a prometre el que no podrà finançar i a enfonsar una mica més la competitivitat del país. Quin duel més trist!