He estat recent­ment al pres­tigiós MIT de Bos­ton cur­sant un semi­nari sobre inno­vació que m'ha obert els ulls en mol­tes coses. Els pro­fes­sors que he tin­gut han insis­tit en un tema cab­dal: si volem inno­var a les nos­tres orga­nit­za­ci­ons, cal que apren­guem tots ple­gats a tre­ba­llar d'una altra manera. Això vol dir, fona­men­tal­ment, apren­dre a col·labo­rar de forma inter­de­par­ta­men­tal. No pot ser, per exem­ple, que molt sovint els depar­ta­ments de màrque­ting i de tec­no­lo­gia vagin cadas­cun per un camí dife­rent. Només inno­vem si som capaços de detec­tar les neces­si­tats (actu­als o futu­res) dels nos­tres cli­ents i sabem tro­bar el tipus de tec­no­lo­gia que pugui donar res­posta a aques­tes neces­si­tats. A més a més, cal que la pro­posta cre­a­tiva que sor­geixi d'aquest encre­ua­ment sigui ven­di­ble inte­ri­or­ment i que, final­ment, hi hagi cli­ents que vul­guin uti­lit­zar-la i com­prar-la. Tot un repte.

Suc­ce­eix que mol­tes vega­des les empre­ses no estan pre­pa­ra­des per a això. El poder encara està massa con­cen­trat i els depar­ta­ments fun­ci­o­nen com a enti­tats sepa­ra­des i poc inter­co­mu­ni­ca­des. Obli­dem sovint, a més a més, estu­diar a fons les neces­si­tats dels cli­ents perquè ens pen­sem, amb certa pre­potència, que ja les tenim molt clares. Un pano­rama fran­ca­ment deso­la­dor per a la inno­vació de veri­tat.

Alguns autors (penso espe­ci­al­ment en Gary Hamel) han fet esforços impor­tants en els dar­rers anys per aju­dar a rein­ven­tar les empre­ses. Hamel diu que no podrem mai inno­var si no can­viem radi­cal­ment el mana­ge­ment. És a dir, cal alte­rar la forma habi­tual de por­tar les empre­ses.

Però ningú no havia fet un esforç tan impor­tant com Fre­de­ric Laloux. El seu lli­bre (no us el per­deu sota cap con­cepte) és una mera­ve­lla. Hi tro­ba­reu intel·ligents refle­xi­ons en gai­rebé tots els àmbits: self-mana­ge­ment, estruc­tura orga­nit­za­tiva, espais de tre­ball i de cre­a­ti­vi­tat i un llarg etcètera. Es tracta segu­ra­ment d'un dels lli­bres més impor­tants en direcció d'empre­ses de les dar­re­res dècades.

Laloux plan­teja (basant-se en els tre­balls de Ken Wil­ber) que les empre­ses han de pas­sar de la fase taronja a la fase verda-blava (teal, en anglès). L'espai d'aquest arti­cle no per­met una des­cripció amb detall de les diferències. Dir sim­ple­ment que les orga­nit­za­ci­ons verd-bla­ves res­po­nen a un codi molt dife­rent: objec­tius col·lec­tius, intel·ligència col·lec­tiva, irre­llevància de la com­pe­tició, trans­parència, canvi cons­tant i glo­bal, con­fiança, medi­tació, intuïció, etc.

No ens enga­nyem: l'empresa tal com l'hem con­ce­buda fins ara està pas­sada de moda. La gent bus­quem auten­ti­ci­tat, comu­ni­tat, passió i un sen­tit glo­bal, no només resul­tats econòmics. Bus­quem diver­tir-nos, emo­ci­o­nar-nos, tre­ba­llar con­jun­ta­ment i fer coses real­ment útils per a la soci­e­tat a la qual ens devem. Cal, doncs, fer el salt que pro­posa Laloux sense pen­sar-hi dues vega­des. A Cata­lu­nya hauríem de tirar el carro i no espe­rar a ser uns mers segui­dors. És cert que Bar­ce­lona està ben situ­ada en el pano­rama inter­na­ci­o­nal com a ciu­tat atre­vida, inno­va­dora i dife­rent. Però cal fer encara més. Com diu el meu com­pany a EADA i expert en empre­ne­do­ria urbana Boyd Cohen: “Sili­con Valley? No, Bar­ce­lona!”