He estat recentment al prestigiós MIT de Boston cursant un seminari sobre innovació que m'ha obert els ulls en moltes coses. Els professors que he tingut han insistit en un tema cabdal: si volem innovar a les nostres organitzacions, cal que aprenguem tots plegats a treballar d'una altra manera. Això vol dir, fonamentalment, aprendre a col·laborar de forma interdepartamental. No pot ser, per exemple, que molt sovint els departaments de màrqueting i de tecnologia vagin cadascun per un camí diferent. Només innovem si som capaços de detectar les necessitats (actuals o futures) dels nostres clients i sabem trobar el tipus de tecnologia que pugui donar resposta a aquestes necessitats. A més a més, cal que la proposta creativa que sorgeixi d'aquest encreuament sigui vendible interiorment i que, finalment, hi hagi clients que vulguin utilitzar-la i comprar-la. Tot un repte.

Succeeix que moltes vegades les empreses no estan preparades per a això. El poder encara està massa concentrat i els departaments funcionen com a entitats separades i poc intercomunicades. Oblidem sovint, a més a més, estudiar a fons les necessitats dels clients perquè ens pensem, amb certa prepotència, que ja les tenim molt clares. Un panorama francament desolador per a la innovació de veritat.

Alguns autors (penso especialment en Gary Hamel) han fet esforços importants en els darrers anys per ajudar a reinventar les empreses. Hamel diu que no podrem mai innovar si no canviem radicalment el management. És a dir, cal alterar la forma habitual de portar les empreses.

Però ningú no havia fet un esforç tan important com Frederic Laloux. El seu llibre (no us el perdeu sota cap concepte) és una meravella. Hi trobareu intel·ligents reflexions en gairebé tots els àmbits: self-management, estructura organitzativa, espais de treball i de creativitat i un llarg etcètera. Es tracta segurament d'un dels llibres més importants en direcció d'empreses de les darreres dècades.

Laloux planteja (basant-se en els treballs de Ken Wilber) que les empreses han de passar de la fase taronja a la fase verda-blava (teal, en anglès). L'espai d'aquest article no permet una descripció amb detall de les diferències. Dir simplement que les organitzacions verd-blaves responen a un codi molt diferent: objectius col·lectius, intel·ligència col·lectiva, irrellevància de la competició, transparència, canvi constant i global, confiança, meditació, intuïció, etc.

No ens enganyem: l'empresa tal com l'hem concebuda fins ara està passada de moda. La gent busquem autenticitat, comunitat, passió i un sentit global, no només resultats econòmics. Busquem divertir-nos, emocionar-nos, treballar conjuntament i fer coses realment útils per a la societat a la qual ens devem. Cal, doncs, fer el salt que proposa Laloux sense pensar-hi dues vegades. A Catalunya hauríem de tirar el carro i no esperar a ser uns mers seguidors. És cert que Barcelona està ben situada en el panorama internacional com a ciutat atrevida, innovadora i diferent. Però cal fer encara més. Com diu el meu company a EADA i expert en emprenedoria urbana Boyd Cohen: “Silicon Valley? No, Barcelona!”