En regulació laboral l'executiu espanyol ja duu al seu crostó els tres pics i repicó de les instàncies judicials. Ara és el Tribunal de Justícia de la UE qui qüestiona la desigualtat en la indemnització per extinció en funció de la durada determinada o indefinida del contracte. Tot i que el tribunal analitzava només el cas del contracte d'interinitat, el jutge colpidorament estiregassa la sentència i considera que, en absència de causes objectives que ho justifiquin, no es pot discriminar entre treballadors fixos i temporals pel que fa a les indemnitzacions.

L'impacte de la sentència pot ser notable al país del sol, platja i contractes temporals, perquè les conseqüències podrien afectar gairebé quatre milions de treballadors. Per al bon funcionament del sistema productiu, és indispensable una cert grau de flexibilitat en la contractació, a fi d'adaptar-se a contingències de la producció, oportunitats de negoci, substitucions, estacionalitats o les especificitats de llocs de treball concrets. Però a l'economia espanyola la reclamació de més flexibilitat ha esdevingut estratègia habitual per abaratir el treball, fins al punt d'esdevenir-hi un recurs abusiu. A hores d'ara, dues terceres parts de l'augment d'ocupació a Espanya són contractes de durada determinada, la temporalitat arriba a més d'una quarta part dels assalariats i mig milió de treballadors ja fa més de sis anys que treballen amb un contracte temporal.

La reforma laboral de 2012 fou la pedra angular que bastí els fonaments del procés de devaluació interna a l'economia espanyola. Ha propiciat el descens dels costos laborals, sobretot per la via d'empitjorar les condicions econòmiques de les noves contractacions, però no ha apaivagat gens la greu dualització existent. No cal enganyar-se, tampoc no era pas el seu objectiu. No es dissenyà cap restricció efectiva a l'ús de la temporalitat i el diferencial d'indemnitzacions definit ja apuntava que la segmentació aniria a més.

Tot i que la sentència ha desfermat oracles i presagis, és precipitat augurar que anirem cap a un contracte únic. Més aviat estem abocats a nous canvis legislatius que ens apropin a una indemnització única als contractes temporals, més proximitat de les indemnitzacions entre temporals i fixos i una simplificació del garbuix contractual existent. Figues d'un altre paner són els imports de les noves indemnitzacions. En el context de la transició cap a una major homologació de les condicions laborals, caldrà veure com evolucionen la negociació amb els agents socials i el joc de majories parlamentàries, perquè res obliga a ser més magnànims amb el conjunt de la contractació temporal, la contractació indefinida no està a recer del sotrac i la novetat d'una indemnització variable treu el nas per la cantonada.

Les reformes recurrents a la legislació laboral fan palès que no volem endinsar-nos al cau de la fera. Ens convindria més ànim i disposició a evitar de totes totes el greuge d'un segment creixent del mercat laboral amb menys oportunitats de formació i promoció professional, sigui quin sigui el seu talent, qualificació i rendiment.