Steve Keen, un dels pocs economistes que van predir amb prou antelació per evitar la crisi financera global iniciada el 2007, va emprar un model sustentat en la inestabilitat inherent als mercats financers i en l'evolució del deute privat; una evolució de caire explosiu tant abans del crac de 1929 com del de 2007. La lògica era la següent: uns salaris que no creixen tant com la productivitat suposen més producció que consum, i això implica un augment d'estocs que durà a la reducció de producció i ocupació a no ser que es faciliti el consum a crèdit. Així doncs, el crèdit manté alta la demanda de consum i atia el creixement econòmic... però a condició que no deixi d'augmentar: en primer lloc, per continuar mantenint prou alta la demanda i, en segon lloc, per cobrir els interessos dels préstecs precedents.

Una bombolla que esclata amb els primers impagaments de deutes i amb la congelació immediata del crèdit a què dóna lloc. En aquest punt l'economia, sense les amfetes que l'alimentaven, entra en síndrome d'abstinència. Pitjor encara, puix que també els qui pagaven els seus deutes se'ls volen treure de sobre. D'aquí que Europa navegui avui en un mar de liquiditat i que els esforços de Draghi per fer créixer el crèdit es rebin amb indiferència. I és que, malauradament, el BCE no va aturar la bombolla quan calia i podia, tot restringint el crèdit quan augmentava fora mida, i ara que vol no pot reactivar-lo com caldria.

De fet, els regals de Draghi, comprant tot el deute que li ofereixin, només els accepta qui menys ho hauria de fer, com ara l'Estat espanyol, que llueix de creixement econòmic malgrat sigui inferior que el del deute. Què farà quan el temps dels regals s'acabi i els interessos tornin a lloc? A un simple tres per cent, tot el creixement d'enguany no donaria ni per pagar els interessos! I ja d'entrada el seu augment de deute amenaça Catalunya i altres comunitats autònomes de veure congelats els fons estructurals, en aplicació del procediment d'excés de dèficit.

És ben cert que reactivar l'economia europea demana restaurar la inversió pública; però ha de ser allí on poden i la tenen congelada fa anys, com ara Alemanya. Per contra, aquí, lluir de creixement a còpia d'augmentar el deute només anticipa una nova crisi així que ningú el vulgui finançar o ho faci al preu que caldria.