Persisteixen interrogants sobre la transició econòmica xinesa. I es mantindran mentre Pequín no concreti i acceleri, sense més reserves i demores, les reformes estructurals necessàries per reformar un model de creixement, excessivament basat en el sector industrial exportador, que va esdevenir insostenible. En 2013, el president Xi Jinping va anunciar en el 3r plenari del 18è Comitè Central del Partit Comunista Xinès (PCC) que “les forces del mercat” jugarien un paper decisiu en l'assignació de recursos al sistema econòmic. Però en els últims tres anys les reformes van avançar menys de l'esperat. Avui, les empreses estrangeres segueixen exigint més seguretat jurídica i transparència per invertir i operar al gran mercat xinès.

Xina presumeix d'un model híbrid de desenvolupament que conjuga economia de mercat i planificació estatal. Va apostar per la globalització i va accelerar fins convertir-se en la segona economia mundial. En el tercer trimestre de 2016 va créixer un 6,7% en relació al mateix període de l'any anterior. Però aquest creixement és en part artificial i fràgil. Es deu a les exorbitants mesures d'estímul econòmic adoptades pel govern xinès per rellançar les inversions en infraestructures i facilitar l'accés al crèdit barat que també va tornar a impulsar el sector immobiliari. El resultat: el deute públic i privat supera el 250% del PIB.

La transició cap a una economia basada en el consum interior i el sector serveis serà complexa. I les incerteses prosseguiran mentre segueixi encotillada per una planificació estatal que afavoreix uns conglomerats empresarials públics controlats pel PCC, improductius i altament endeutats, que frenen les grans potencialitats del sector privat, molt obert, emprenedor i innovador. Però l'Estat segueix omnipresent controlant el sistema financer i econòmic i protegeix fèrriament aquells sectors econòmics que considera políticament estratègics, tancant-los amb pany i forrellat als inversors estrangers. Un modus operandi que no concorda precisament amb l'“estatus d'economia de mercat” que Pequín exigeix que la UE li reconegui abans de finalitzar 2016.

Es produeix una dicotomia entre els obsolets conglomerats públics i les emergents empreses privades tecnològicament cada vegada més avançades, com Alibaba i Tencent, que penetren als mercats beneficiant-se de les economies d'escala i de la capacitat de donar resposta a les ànsies de consum de la població xinesa. El consum interior ja supera el 60% del PIB i les vendes al detall per internet ja aconsegueixen el 13% del total. El dinàmic sector privat contrasta amb la incapacitat dels conglomerats públics que contribueixen a solament el 20% de la producció mentre acumulen el 50% del total del deute empresarial. Xina va ser durant dècades la gran fàbrica del món. Però el trànsit del made in China a l'innovate in China serà protagonitzat per les empreses privades. Un procés modernitzador a què el PCC hauria de donar suport sense més reserves.

La desacceleració econòmica de Xina, el 17,5% del PIB mundial, provoca inquietud en els mitjans financers i econòmics mundials. Temen que Pequín també es vegi temptat a reaccionar amb més mesures proteccionistes que malbaraten les fins ara fluïdes relacions econòmiques amb Occident. Xina segueix amb especial atenció les creixents pressions proteccionistes a EUA i la UE. Les relacions polítiques i comercials amb Xina va ser tema de debat durant la tibant campanya electoral presidencial nord-americana. I el ministre d'Economia Sigman Gabriel, que va visitar fa pocs dies Pequín, va ser rebut amb indissimulada fredor per les autoritats xineses després del veto de Berlín a la compra de dues empreses estratègiques alemanyes per part d'uns grups empresarials xinesos. També el Brexit complica les relacions financeres amb Londres.

Una crisi econòmica a Xina, com la deterioració de les relacions amb Occident, impactarien negativament en l'economia mundial. En les últimes dècades es va teixir una densa interdependència econòmica i comercial amb Xina. Si aquesta segueix desaccelerant, l'economia mundial trontollaria perillosament. I afectaria especialment la UE. El creixement d'Alemanya també se sustenta en les exportacions manufactureres al gegant asiàtic. El mateix caldria dir de Japó, Corea i Taiwan. I d'altres economies exportadores de matèries primeres com Rússia, Brasil, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i del sud-est asiàtic que també depenen de la demanda xinesa. Sense Xina tot anirà a pitjor.