Focus

Els ajuntaments es passen a l'acció directa

Després de la preceptiva anàlisi de costos, molts ajuntaments opten per passar a gestió pública serveis que regien concessionaris privats. En mans públiques, els serveis poden resultar entre un 20% i un 30% més econòmics

La democratització i un control més estret són dos altres arguments
En alguns casos, el concessionari havia esdevingut ‘banc' de l'ajuntament Els ajuntaments estan més ben preparats per a l'anàlisi de costos
Sovint, el benefici econòmic del privat ha recolzat en la precarietat laboral
La sensibilitat ciutadana contra la corrupció estimula remunicipalitzar
El control dels contractes concessionals no va ser eficient
Un 60% del pressupost municipal pot ser de gestió privada
Alguns municipis s'haurien d'agrupar en la gestió directa dels serveis

La crisi, que ha obligat els ajuntaments a mirar amb més cura els números a l'hora d'elaborar pressupostos, però també un cert recel ciutadà davant operadors privats que gaudeixen de concessions sense oferir ni el millor servei possible ni el millor preu, ha fet que la consciència remunicipalitzadora prengui cos cada dia que passa a més i més municipis.

Amb l'afany de prosseguir en la disciplina de fer anàlisis acurades de costos, la passa transcendental de passar a gestió directa serveis que havien estat externalitzats com més va més municipis volen fer-la, perquè d'arguments de pes no en manquen. El servei remunicipalitzat pot ser més econòmic, per diverses raons: no està subjecte a IVA, llevat del servei d'abastament d'aigua, cosa que permet estalvis del 10% en serveis com recollida de residus, neteja de la via pública, parcs i jardins, clavegueram i tractament d'aigües residuals, i transport; i del 21% en altres apartats, com els serveis d'enllumenat, cementiri, neteja d'edificis públics, servei d'atenció domiciliària i altres. A més, ja que no hi ha l'interès privat, i ja no s'extraurien plusvàlues per repartir dividends, hom recupera beneficis industrials que poden anar del 6% al 16% que anaven al gestor privat, que ara poden esmerçar-se per millorar el servei o per enfortir els comptes municipals. Així mateix, hom evita que el gestor privat carregui el percentatge de benefici industrial i de despeses generals en els materials o equips que aportarà al servei, a més d'aplicar només una part dels descomptes que obtenen dels seus proveïdors, que poden arribar a ser del 25%. Amb la gestió directa, només un equip tècnic es fa responsable del servei, mentre que amb la indirecta hi tenim el municipal, el de la concessionària i el de la consultora que fa el servei.

Arguments per remunicipalitzar que provenen de l'observació dels costos no en manquen pas. Un estudi del Tribunal de Comptes sobre els serveis públics a càrrec de gestors privats a l'Estat, ha revelat sobrecostos en capítols com l'aigua, de fins al 22%, i amb un 30% més de pèrdues a la xarxa i un 15,5% menys d'inversions; del 71% en el servei de neteja i del 27% en recollida de la brossa. Hom hauria detectat estalvis en enllumenat (27%) però, això sí, amb un 7% menys d'hores setmanals i sense incloure despeses de renovació de material. En el servei de cementiris també hi hauria estalvis, d'un 2%, però amb un 59% menys de dedicació horària.

En el servei potser més sensible a la remunicipalització, el de l'abastament de l'aigua, les dades que serveixen l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) i l'associació AiguaesVida del preu de l'aigua en beneficis de més de 5.000 habitants són prou significants: la mitjana que paga l'usuari, quan el servei és privatitzat, és d'1,022 euros per metre cúbic, mentre que en el cas que la companyia de l'aigua és municipal, es paga 0,815 €/m³, un 25,4% més car. Així, tindríem Vielha, on el servei és municipal, amb el preu més barat (0,13 €/m³), mentre que l'Ametlla del Vallès, amb gestió privada, seria al pic de la franja alta de preus, amb 2,305 €/m³. La comparació dona resultats prou cridaners entre municipis veïns: el Prat de Llobregat, amb servei de l'aigua públic, cobra 1,026 €/m3, mentre que tots els municipis de l'àrea metropolitana amb els quals limita (Barcelona, Cornellà, Sant Boi o Viladecans) tenen un rebut d'1,824 €/m³. A les comarques gironines, Vidreres (la Selva), que ha remunicipalitzat l'abastament de l'aigua, fa pagar 0,353 €/m³, un preu més barat que a les localitats veïnes: Maçanet de la Selva, 0,833 €/m³; Lloret de Mar, 0,643 €/m³; Tossa de Mar, 1,312€/m³; Caldes de Malavella, 0,931 €/m³, o Llagostera (Gironès), 0,873 €/m³. S'ha de dir que a Catalunya, si bé 506 municipis, de 949, tenen un servei de l'aigua de gestió pública, el cert és que el 84% de la població (6.317.583 habitants) reben un servei totalment o parcialment privatitzat. En els darrers anys, la predisposició dels municipis a rescatar per a la gestió directa serveis que havien estat externalitzats és evident i les estadístiques dels darrers anys són prou esclaridores. La base de dades Cercles de Comparació Intermunicipals, de la Diputació de Barcelona, informa que, als municipis de la seva demarcació, si el 2010 els serveis d'escoles bressol en un 63% eren de gestió directa, el 2014 ho eren d'un 73%; en instal·lacions esportives, s'ha passat d'un 34% el 2010 a un 66% el 2015; i en recollida de residus, del 8% el 2010 al 16% el 2015.

Referents.

Barcelona malda per erigir-se en l'exemple a seguir, pel que fa a l'apoderament del ciutadà sobre els serveis. Eloi Badia, regidor d'Aigua i Energia a l'Ajuntament de Barcelona, considera que la remunicipalització “reforça la governança del servei, en haver-hi més transparència i control ciutadà, es democratitza una mica més”. A més a més, “sempre serà més senzill introduir-hi millores des de la gestió directa que no pas en la concessió a un privat per cinquanta anys”. Es tracta de tota una nova concepció, ja que “es dissocia la voluntat de prestar un bon servei de la maximització de volums i si, a més, cal ajustar el rebut, tot i perdre marge, es pot fer”. Badia observa que ens trobem en una cruïlla en què “els municipis estem comprovant si les privatitzacions han complert allò que prometien, i es pot tenir la certesa que en sectors dominats per monopolis, els marges de millora són elevats”. I, com remarca, no podem obviar que “en molts serveis, el benefici econòmic s'ha sustentat en la precarietat de les condicions laborals, com ha estat el cas de les escoles bressol a Barcelona, en què el sou anual als establiments privats era de 15.000 euros, contra els 28.000 euros dels públics”. Aquí topem amb un dels entrebancs que apareixen quan hi ha voluntat de remunicipalitzar: en quina situació resten els treballadors? Com explica el regidor, l'ajuntament barceloní ha optat per la subrogació dels treballadors de l'empresa privada a la pública, amb una adequació al conveni de l'Ajuntament. Els treballadors han passat a l'administració pública contractats com a indefinits no fixos, en espera que es convoquin places.

Barcelona té previst, seguint l'estela de grans ciutats europees com Berlín o París, mantenir sota gestió directa serveis fonamentals, l'aigua i la llum. En el cas de l'aigua, en espera que el Tribunal Suprem es pronunciï sobre la legitimitat del lliurament sense concurs a Agbar del subministrament d'aigua a Barcelona, l'Ajuntament avança amb passa decidida cap a la gestió directa, després del tret de sortida que es va donar en el plenari municipal del 25 de novembre del 2016. L'Ajuntament ja ha fet la seva anàlisi de costos, que revela com amb gestió directa hi hauria un estalvi de 38,7 milions d'euros sobre un cost anual de 385 milions. D'aquest estalvi, 29 milions correspondrien al volum que es dedica a dividends, mentre que els 9,7 milions restants, l'empresa els cobra en concepte de coneixement. Un estalvi que, amb aquests càlculs, li suposaran a cada abonat del servei un estalvi anual al rebut de 25 euros. Badia creu que “hi haurà més recorregut, perquè les subcontractacions que feia l'empresa privada, les podrem ajustar i obtenir així encara més marge”.

Aquests dies s'iniicia a Barcelona la remunicipalització d'altres dos serveis, energia i serveis funeraris. El propòsit és, com diu Badia, “tot creant un servei públic que opera en mercat liberalitzat, arribar a fixar un preu més assequible, tot elevant el llistó de la qualitat”. Amb la constitució d'una comercialitzadora d'energia, amb la qual es proposa un estalvi inicial de 500.000 euros en la compra d'energia, a més de gestionar l'energia renovable de les llars i els seus excedents. La comercialitzadora municipal acollirà els productors d'energia verda, per tal de, com diu Badia, “democratitzar” la producció d'energia. Pel que fa als serveis funeraris, la creació d'una funerària 100% municipal hauria d'assolir, segons l'estudi econòmic, una rebaixa del 30%.

“La gestió directa aporta més control del servei diari”, comenta Albert Boada, regidor de Nova Economia i Serveis Centrals de l'Ajuntament de Sabadell. Insisteix a desmentir certs mites sobre què costa l'empresa pública: “Hom ha dit que el cost laboral és més alt, però no diu que els de gestió o de gerència són molt més alts a l'àmbit privat, fins tres vegades més.” Els números són difícilment rebatibles: Sabadell ha volgut dur a la gestió directa el servei de grua municipal després que l'estudi de costos informés que el servei pot sortir per 469.000 euros si se'n fa càrrec el municipi, quan el contracte amb el privat s'elevava als 596.000 euros. Pel que fa a la gestió de la zona blava, torna a guanyar la gestió directa, amb un cost previst de 594.000 euros, versus els 769.000 euros a què pujava el contracte amb el privat. Amb la remunicipalització, com observa Boada, es poden evitar alguns efectes perversos: “En el servei de la grua, en la gestió externalitzada s'exigia un nombre mínim de serveis, i hi havia hagut queixes dels usuaris per casos de doble sanció, mentre que amb la gestió directa l'únic objectiu a assolir serà la millora de la mobilitat.” Per a Boada, altres arguments de pes indiscutible són l'estalvi en IVA de què gaudirà la hisenda municipal en no haver de contractar el servei a un privat i el fet de guanyar-se per a si el marge de benefici industrial, de fins al 6%. Sabadell vol abastar més camps, i ja ha sotmès a estudis de costos les escoles bressol, que podrien ser remunicipalitzades l'any vinent; la gestió de la recollida de residus i la neteja d'equipaments municipals. Com assegura, “de moment, els estudis preliminars estan sent positius”.

Les causes de l'auge de la remunicipalització, Boada també les va a trobar en “el moment de sensibilitat ciutadana contra la corrupció”. Posa d'exemple el cas Mercuri, l'afer de corrupció que implicava l'anterior administració socialista a Sabadell, en què hi ha una peça sobre irregularitats en la concessió del servei públic de residus a Smatsa.

Usura.

Sense arribar a pràctiques inequívocament corruptes, algunes relacions entre concessionària i ajuntament han estat d'una moralitat discutible, si hi havia un cànon concessional pel mig. Ha estat pràctica habitual que ajuntaments amb urgències de finançament hagin demanat a la concessionària que aquest cànon -percentatge al final de cada exercici sobre beneficis o ingressos en la gestió del servei públic- se'ls avanci a l'inici del contracte. Jordi Colomer, expert en processos de remunicipalització, ha estudiat els cas de Sant Cebrià de Vallalta (3.500 habitants), que va reclamar a la companyia d'abastament d'aigües Sorea un cànon concessional de 848.808,59 euros dins d'un contracte de 25 anys, amb ingressos previstos de 322.666 euros anuals, 8.488.085,92 euros al final del contracte. A la pràctica, més que el pagament d'un cànon, es tracta d'un crèdit que es paga en anualitats que es repercuteixen en el compte d'explotació del servei. Al final del període, s'haurà pagat el cànon acordat més 588.159,89 euros en interessos.

Més ben preparats.

Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, interpreta que si sovintegen els casos de remunicipalització és perquè “els ajuntaments avui estan més ben preparats per a l'anàlisi de costos i saber així què gasten en cada un dels serveis”. Afegeix que “des de la Diputació els acompanyem en l'elaboració d'aquests estudis, perquè cal que hagin estudiat bé el servei, ja que pot ser inassumible la gestió directa en algun cas per manca de capacitat d'inversió”.

L'alcaldessa de Sant Cugat no creu que aquesta tendència a la remunicipalització vingui d'una desconfiança generada per la gestió que han dut a terme els concessionaris privats. “No crec que hi hagi d'haver recels respecte del que han fet les empreses privades. Si un ajuntament ha fet la feina, és a dir, no s'ha desentès del servei, no ha d'haver-hi cap problema.” Conesa reivindica que “l'ajuntament, quan es tracta d'un servei municipal, ha d'exercir sempre un paper de tutela, si no l'empresa privada podria prendre decisions aleatòries”. Aquest estar alerta, Sant Cugat l'exemplifica amb la concessionària de neteja viària: és l'ajuntament qui emet la factura. Sant Cugat també ha fet conversions cap a la gestió directa, com és el cas de la zona blava, “en què després de l'anàlisi econòmica, vam veure que amb gestió directa podríem tenir un retorn de beneficis”. Així mateix, manté una xarxa de vuit escoles bressol municipals, tot mantenint uns estàndards alts de qualitat. A propòsit de si de vegades el concessionari opta per la precarització laboral per mantenir marges, Conesa creu que “per evitar aquesta circumstància, l'ajuntament ha d'intervenir en el plec perquè es mantinguin unes condicions laborals dignes”. El servei d'abastament d'aigua també hi és, sobre la taula, per si s'escau que sigui el mateix ajuntament qui en porti les regnes: “Estem estudiant totes les opcions, però el cas de l'aigua és delicat, perquè hi calen inversions. S'ha de dir, però, que en aquest servei sempre hem fet una tutela rigorosa de la concessionària, Sorea, amb qui en el seu moment ja vam tenir el seu contenciós per les condicions de la prestació del servei.” Sant Cugat està disposat a analitzar, en tots els serveis que clouen la concessió, si convé la remunicipalització. Això sí, “cal observar que si assumim un servei que al gestor privat ja no li interessa continuar, hi ha risc de pèrdues, d'impacte negatiu al pressupost.”

Aquesta assumpció de la responsabilitat plena per part de les administracions locals respecte dels serveis que lliuren al ciutadà prové també del desacomplexament. Als anys vuitanta, en promulgar-se la Llei de Bases de Règim Local, s'obre la possibilitat que els serveis públics els pugui prestar un concessionari privat. Els ajuntaments, aleshores infrafinançats, cosa que els obligava a oferir serveis sense la mínima qualitat exigible, es van estimar més cedir-ne la gestió als privats, en lloc de fer el salt endavant i crear empreses públiques per prestar-los, com sí van fer, per posar uns exemples, Terrassa, Sant Boi o Barcelona. Maria Petra Sáiz, interventora de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat i presidenta del Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers de l'Administració Local (CSITAL) de Catalunya, recorda aquells temps en què “es va instal·lar un pensament únic procedent de les escoles de negocis, que instava els ajuntaments a externalitzar-ho tot, perquè deien que la gestió privada era millor”. Amb el pas del temps i la forta empremta deixada per la crisi econòmica, hom va poder comprovar que aquesta ideologia no era prou sòlida. S'ha evidenciat, com diu Sáiz, que, d'una banda, “el control dels contractes concessionals per part de les administracions no ha estat tan eficient com caldria” i, de l'altra, “amb la crisi, als gestors privats de determinats serveis els han caigut els ingressos, el marge, i si a això hi sumem que potser havien de fer inversions per mantenir el llistó de qualitat del servei, el servei retornarà a la gestió directa”. Sáiz creu que els ajuntaments, a l'hora d'assumir la nova forma de gestió, han d'aconseguir que “sigui eficient i sostenible, tot complint amb els principis de la Llei Orgànica d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Fi nancera, perquè si no és així caldrà aprovar el corresponent Pla Econòmic i Financer.” Per a Petra Maria Sáiz la clau de volta és reforçar el control intern: “S'ha d'impulsar el control intern i dotar-lo de mitjans i instruments per poder millorar-lo, atès que és un instrument indispensable per a la presa de decisions.”

Per a Elisenda Malaret, catedràtica en Dret Administratiu a la UB, és fonamental tenir molta cura dels instruments de gestió, ja siguin en gestió directa o indirecta: “Durant molts anys els plecs de condicions han estat poc sofisticats, i caldria fer-los amb equips interdisciplinaris. En el cas de la gestió directa, si es fa un contracte programa, els indicadors han d'estar ben posats.” En el capítol dels recursos humans, Malaret creu que els ajuntaments “han de lluitar contra la precarietat amb l'elaboració de plecs de condicions que exigeixin el respecte a les condicions establertes en els convenis col·lectius i garanteixin la formació”. També creu que en determinats entorns geogràfics “la gestió directa de diversos municipis és millor agrupar-la” perquè pugui reeixir.

No es pot perdre de vista que el debat de la remunicipalització, si ha agafat aquesta embranzida, és perquè s'està parlant d'un gran pastís econòmic. Segons ha informat el Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, dels 65.000 milions d'euros que es gestionen a través de les entitats locals a tot l'Estat, fins a un 60%, uns 37.000 milions d'euros, podrien ser gestionats de forma privada. Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), creu que la remunicipalització “no es pot fer una moda, perquè en poden sortir molt perjudicats els veïns.” Buch pensa que hi ha d'haver una profunda meditació abans d'escometre una remunicipalització. En el cas, per exemple, del servei de recollida d'escombraries, cal tenir en compte que caldrà una inversió prèvia en camions i contenidors, cosa que pot obligar l'ajuntament a tirar d'endeutament, i si això és així, “potser li convé anar a la subcontractació”. Al seu entendre, la col·laboració entre públic i privat no és dolenta, i quan no ha funcionat és perquè algú, l'administració, no ha fet la tasca de controller.“És un símptoma de maduresa dels ajuntaments”, conclou Juan Ignacio Soto, secretari general de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC). “Abans els estudis de costos no eren una constant obligada, i ara hi són, van arrelant. Que es faci un replantejament sobre el tipus de gestió és positiu, per se.”

Quan no es respecten les regles de la competència

En la memòria recent, algunes pràctiques de concessionaris privats han servit, a més d'excitar la sensibilitat popular contra la corrupció, per mostrar que algú té un concepte ben curiós del lliure mercat. La Comissió Nacional de Mercats de la Competència (CNMC) va haver de multar l'any 2015 amb gairebé 100 milions d'euros fins a 39 empreses-amb ACS, FCC, Ferrovial i Sacyr com a infractors principals-que, com va considerar l'ens, des del 1999 havien dut “una pràctica concertada global de repartiment de mercat”, en què es repartien licitacions dels ajuntaments i bescanviaven informació sensible, com ara ofertes. Per a la CNMC, les pràctiques d'aquest càrtel les acabaven suportant els contribuents, que havien de pagar més. En la seva requesta, la CNMC va interceptar a les seus de les concessionàries e-mails prou alliçonadors: “Amb aquesta empresa estem en un període de no agressió” o “aquesta empresa és teva, oi?”. Per cert, en la llista d'acusats, hi podíem trobar fins a una dotzena d'empreses catalanes que es dediquen a la gestió de serveis públics.

Fa un parell de mesos, el Tribunal Català de Defensa de la Competència multava quatre empreses (Boquet, Pascual de Diego, Llano i Alumbrados Viarios) per infringir la llei en les licitacions públiques, en coordinar-se per manipular els concursos públics de Mataró, Sabadell, Argentona i Vilassar de Mar. Les empreses havien acordat presentar ofertes a la baixa i havien bescanviat informació de les propostes en les licitacions, segons el tribunal. Les sancions a les empreses han anat dels 19.000 euros als 167.000 euros.

Aprofitar les escletxes de LRSAL

La remunicipalització té un dels grans enemics per emergir en la llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL), concebuda per controlar la despesa dels municipis i evitar així el sobreendeutament, a banda de limitar l'autonomia municipal. Impedeix que un ajuntament immers en un pla economicofinancer pugui crear empreses públiques. Barcelona, per esquivar aquesta cotilla, constituirà la seva nova funerària amb Cementiris de Barcelona SA i la comercialitzadora d'electricitat amb Tersa, l'empresa municipal de residus. Tanmateix, la llei planteja que quan una concessió finalitza, convé estudiar per veure si pot esdevenir més eficient, i si aquest estudi ens revela que cal oferir la prestació directament, es rescata.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a