La gestió pròpia de la PAC, l’eterna reclamació
El govern torna a reivindicar la regionalització de la política agrària per adaptar-la a les diferents realitats del país
Tres pilars sostenen la Política Agrària Comuna (PAC): ajuts directes als pagesos; desenvolupament rural; i mesures de regulació del mercat. Tot just ara s’està començant a debatre com ha de ser la PAC que s’ha de desenvolupar a partir del 2020 i el govern català s’ha posat en marxa per tornar a reivindicar la seva regionalització. “Buscarem aliances amb altres regions d’Europa per començar a incidir des del primer moment en el debat i el replantejament de la política agrària comuna. Fins ara, el debat de la PAC s’havia centrat bàsicament en la part econòmica. Ara, la nostra estratègia té una visió molt àmplia i transversal”, explica Meritxell Serret, consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.
Assenyala tres idees clau: una PAC més mediterrània, més regionalitzada i unes mesures de mercat que ajudin a estructurar millor la cadena de valor, reforcin la posició dels productors i donin eines per anticipar i prevenir les crisis de mercat.
Brussel·les atorga a cada estat els ajuts que corresponen al primer pilar de la PAC i, en el cas d’Espanya, és Madrid qui defineix tant la quantitat de l’ajut com qui l’ha de rebre. La Generalitat només executa els pagaments. “Ja fa anys que el govern i el sector reivindiquem que aquests ajuts es puguin regionalitzar”, apunta Serret, que incideix en el fet que “el territori de l’Estat és un 60% agrícola i un 40% ramader, just a l’inrevés que Catalunya, i això ha de marcar el destí dels recursos”.
Gestionar misèries.
Les mancances del primer pilar afecten greument el desenvolupament del segon, conformat, entre altres, pel Pla de Desenvolupament Rural (PDR) i els onze programes Leader que ha desenvolupat el govern català amb el territori. El PDR, cofinançat per Brussel·les amb una quantitat igual a l’aportada per les administracions estatals i autonòmiques, pateix per la recentralització duta a terme pel govern central des del 2014, any en què es va crear el Plan de Desarrollo Nacional (PDN).
Vasos comunicants.
Aquesta dràstica reducció obliga el govern català a destinar part dels recursos del PDR a compensar les desigualtats que genera el primer pilar. “Res no justifica la pràctica desaparició del cofinançament al PDR autonòmic”, es queixa Serret. El govern reclama la regionalització de la política agrària, “però necessitem finançament, i d’aquí el projecte de país, per poder gestionar els recursos que generem”, afirma.
Com a exemple pràctic dels objectius que persegueix el govern amb la gestió pròpia de la política agrària, Serret destaca els programes Leader, impulsats pel govern i grups d’acció local, que donen suport a la diversificació.
Els Leader, explica la consellera, “ens aporten aquesta capacitat de concertar dins dej territori quins són els projectes que cal fomentar per un desenvolupament sostenible”. I concreta que els programes “ens ajuden a donar suport a l’activitat agrícola perquè no s’abandoni allà on hi ha dificultats estructurals, posant eines per desenvolupar al màxim totes les potencialitats del mateix territori, diferenciant i posant valor afegit a les produccions o incidint en les activitats que multipliquen la riquesa a partir de la producció primària, com ara el turisme, l’artesania alimentària o la transformació de matèries primeres en productes més valoritzats”.
Per això, apunta Serret, “si podem racionalitzar bé els ajuts del primer pilar, també podrem destinar millor tots els ajuts del PDR en aquestes línies”. És una visió global.
Amb els peus a la terra
“La regionalització també és la nostra aspiració, però mentre tinguem el model de PAC que tenim ens hem de moure en aquest marc i presentar propostes viables a Madrid”, afirma Ramon Sarroca, president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC). La Federació ja ha iniciat també la discussió de propostes entre els seus associats per a la PAC del 2020. Reclamen, entre altres aspectes, fomentar les estructures de les organitzacions de productors de l’arc mediterrani, mecanismes potents que permetin reaccionar amb rapidesa a les crisis de mercat i mesures mediambientals que mitiguin el canvi climàtic i la sortida de Gran Bretanya de la UE.