opinio

Setanta anys

Els qui siguin necessaris i la seva salut els ho permeti no es jubilaran mai perquè la seva pensió –una renda bàsica– serà totalment insuficient; i els qui no puguin continuar treballant i no tinguin acumulat un patrimoni quantiós tindran carències molt importants a causa de la insuficiència de la renda bàsica

“Si no existís cap sistema regular de subsidis d’atur -o d’ajuda als pobres que sigui preferible al suïcidi-, un home que es quedi sense feina ha de guanyar-se la vida com sigui. [...] Per tant, excepte en condicions peculiars, una caiguda de la demanda efectiva que redueix, al seu torn, l’oferta d’ocupació a les indústries establertes, no conduirà a la desocupació en el sentit de la inactivitat total, sinó que obligarà els aturats a dur a terme diverses activitats: vendre llumins al Strand, tallar llenya al bosc, conrear patates als seus horts particulars [...], és natural qualificar aquestes ocupacions inferiors com la desocupació encoberta.”

Joan Violet Robinson, Essays on the Theory of Employment (1937).

Indubtablement són per meditar els raonaments que realitza el Fòrum Econòmic Mundial sobre les pensions

En qualsevol cas penso que el raonament fallava per la base: l’esperança de vida no només no continuarà augmentant sinó que decreixerà. D’una banda, perquè així que comencin les retallades serioses en el model de protecció social la salut mitjana es degradarà per als qui no puguin fer front als copagaments que s’imposaran i/o al pagament d’una pòlissa privada de cobertura sanitària; a això s’hi afegirà el descens de la salut pel consum d’aliments de baixa qualitat a causa de la caiguda de la renda mitjana: s’estima que cap al 2050 la probabilitat que el 50% de la població dels EUA tingui diabetis, i la diabetis és una malaltia el tractament de la qual té un cost elevat.

Però per una altra banda, les malalties greus, la qual cosa equival a cares quant a tractament, derivaran en cures pal·liatives i en l’aplicació de l’eutanàsia: avui a Holanda el 4% de les morts ja tenen com a causa l’eutanàsia. Penso que el recurs a tal tècnica anirà en augment.

La caiguda en l’esperança de vida ajudarà a estirar els fons per al pagament de pensions, encara que la prolongació de la vida activa fins als 70 anys, o més, serà aplicable tan sols per a un molt reduït nombre de persones a causa de la substitució accelerada de factor treball per tecnologia, la qual cosa encara agreujarà més el problema d’ingressos de la Seguretat Social. Per aquest motiu les grans corporacions passen a exercir un paper fonamental en la protecció social dels seus empleats.

El problema de les pensions no és l’edat de jubilació, sinó el fet que hagin deixat de complir-se els supòsits que es van fer a principi dels cinquanta quan el sistema de pensions va ser establert: plena ocupació del factor treball, salaris creixents i indexats a la inflació, esperança de vida després de la jubilació d’un màxim de deu anys.

El sistema de pensions que coneixem és insostenible perquè han deixat de donar-se els paràmetres que el van possibilitar. Tot el que s’implementi per sostenir-lo seran pegats; el que succeeix és que un organisme com el Fòrum Econòmic Mundial no pot dir això perquè no és políticament correcte dir-ho.

Els qui siguin necessaris i la seva salut els ho permeti no es jubilaran mai perquè la seva pensió –una renda bàsica– serà totalment insuficient; i els qui no puguin continuar treballant i no tinguin acumulat un patrimoni quantiós tindran carències molt importants a causa de la insuficiència de la renda bàsica. Amb l’afegit que la importància política dels jubilats va a menys perquè les decisions de govern es prenen, cada vegada més, en instàncies que excedeixen l’àmbit dels governs democràticament triats.

Repàs històric.

Sona horriblement, però si repassem la història, excepte en els últims 70 anys sempre ha anat així, i recordem que tant l’embrió de pensions implementat pel canceller Bismark en la dècada de 1880, com el sistema de pensions de Roosevelt dels anys 1930, com el Welfare State engegat als cinquanta, va ser pel perill de la contestació social que podia provocar la misèria o per la situació d’inestabilitat que podia generar-se d’una mà d’obra descontenta en un escenari de Guerra Freda.

Avui, malgrat la desocupació estructural i el subtreball existent per la creixent desigualtat, la contestació social no està de moda i fenòmens disruptius d’abast global com la Guerra Freda són part de la història. És com si la protecció social sempre hagués estat aquí i que allò obtingut hagi estat a causa de la lluita dels moviments socials; cosa que no és així. El que succeeix és que amb el temps es tendeix a idealitzar el passat i a no recordar la part dolenta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.