Focus

L’economia es juga a diverses cartes

Catalunya consolida la seva capacitat exportadora i la varietat dels seus àmbits d’activitat, amb pes industrial.Serien necessaris canvis legals i fiscals per guanyar competitivitat

Catalunya no ha perdut pes als mercats globals per la puixança de la Xina
joan ramon rovira
cambra de comerç
És interessant que el 20% del PIB sigui de la indústria, que genera el 80% de la innovació
joan b. casas
degà col. economistes
La universitat no es preocupa prou de convertir la ciència en alguna cosa que s’acabi exportant
xavier torra
president d’eurecat
És una economia avançada, que tendeix cap a la robotització i la digitalització
roger romagosa
pimec
Les 16.929 empreses que exporten són un 30% més que les del 2011
joan romero
conseller. delegat acc10

Catalunya com a subjecte econòmic apareix als mercats globals com un jugador amb possibilitats, tot complint preceptes com ara tenir un gran vigor exportador -el seu superàvit comercial, de 27.000 milions, és equivalent al 12,1% del PIB-, que genera tot un variat mosaic de sectors d’activitat, amb un pes estimable de la indústria de béns, tot ranejant aquest 20% sobre PIB que recomana la UE per garantir el dinamisme d’una economia nacional. Però no hi podien mancar núvols negres, i l’economia catalana té assignatures per aprovar, com ara reduir la morositat entre empreses, dissenyar una fiscalitat més realista per a l’empresa, reduir l’atur, millorar la formació professional, abaratir el preu de l’energia o aprimar la burocràcia que fa tan difícil la constitució d’una empresa. S’hi podria afegir que també s’escauria un redimensionament de l’empresa catalana, si realment vol seguir jugant de tu a tu amb els competidors d’arreu en una Catalunya independent.

No perd pes.

Com diu Joan Ramon Rovira, director del Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç, “la dada notable és que les exportacions han passat del 26% al 33% del PIB, tot esdevenint Catalunya de les poques economies que no han perdut pes als mercats mundials, a diferència d’altres que han estat víctimes de la puixança de la Xina”. Certament, és evident, en vista de les dades de la Generalitat, quant a capacitat exportadora, Catalunya és en línia amb altres grans campions europeus del comerç internacional, i el seu superàvit comercial, del 12,1%, seria el tercer més elevat entre els estats europeus, només al darrere de Luxemburg (36,4%) i d’Irlanda (23,2%), i al davant de potències com ara Holanda (10,7%) o Alemanya (7,6%). En l’explicació de Rovira, “s’ha guanyat competitivitat i capacitat d’integració en la cadena de valor de l’economia mundial. Històricament, en les fases d’expansió com l’actual, en què creix a un 2,8% interanual, es registrava un dèficit per compte corrent, que ara compensa el sector exterior”.

I si any rere any creixen les oportunitats de negoci als mercats exteriors, és perquè hi ha tot un reguitzell de sectors d’activitat que ho fan possible. Joan Ramon Rovira distingiria clarament quatre grans àncores: el químic i farmacèutic, “amb moltes multinacionals de fora i nostres”; l’automoció; maquinària industrial, “amb moltes empreses que conreen una veta de mercat ben concreta”, i les empreses d’alimentació i confecció.

Fonaments.

Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, també observa que hi ha uns quants pilars fonamentals amb una gran potència motriu, que donarien fe del gran ventall de possibilitats de l’economia catalana: “Tenim un sector d’automoció, amb dos tractors com Seat i Nissan, amb gran capacitat d’exportació. El sector auxiliar està funcionant molt bé com a clúster a Europa.” Un altre clúster molt potent, al seu parer, “el tenim en el sector agroalimentari, que ha experimentat un gran procés de tecnificació”. També fa esment dels sectors químic i farmacèutic, als quals també atribueix capacitat tractora. Per a Casas, és especialment interessant que “com demana la UE, el 20% del PIB sigui industrial. És un fet molt important, atès que el 80% de la innovació es genera al sector industrial”. En el camp de la logística, “on s’han fet moltes inversions, al port i aeroport de Barcelona, en caldrien més, com el corredor mediterrani, per aprofitar la bona situació geogràfica”.

Quant al turisme, objecte de polèmica recurrent pel seu pes, excessiu?, a l’economia, el degà Casas creu que “Catalunya ha de seguir sent una potència turística, però amb mesura, tot gestionant millor el turisme massiu”. En aquest mateix sentit, Joan Ramon Rovira recorda que el 12% que suposa en el PIB el turisme, “és semblant al que tenen països d’economia ben equilibrada com ara Àustria. No els preocupa gens. El problema no és el turisme, sinó la qualitat”.

Roger Romagosa, economista de l’Observatori de Pimec, posa l’accent en el “procés de transformació que està experimentant l’economia catalana, i que es revela en com estan creixent les vendes a l’exterior: dins de les exportacions de productes industrials, les de nivell tecnològic alt, la informàtica i l’electrònica, creixen un 20%, i les de nivell tecnològic mitjà, que correspondrien a un sector com l’automoció, creixen un 13,9%, en dades de l’Idescat per al primer trimestre del 2017”. Aquestes dades serien “una clara mostra de competitivitat, ja que l’economia avançada tendeix cap a la robotització i la digitalització”. Efectivament, l’economia catalana, amb el pas del temps, s’ha dibuixat un perfil ben heterogeni des del punt de vista tecnològic: el 9,6% de les exportacions és de nivell tecnològic alt; el 50%, mitjà-alt; el 14,1%, mitjà-baix i el 26,3%, baix.

Exportar des d’una economia industrial, fer l’obertura des de la diversificació. El 2016, i el primer semestre del 2017, ens confirmen que la base sectorial del creixement és àmplia, amb una progressió de la indústria el 2016 del 4%, 4,2% de la indústria manufacturera, notablement per damunt de la construcció, un 3,2%, i serveis, 3,1%. Per sectors, en dades de l’ICEX per al maig d’enguany, el lideratge correspon al sector de productes químics (26,3% del total), seguit de béns d’equipament (17,5%), automòbil (15,7%), agroindústria (13,4%) i manufactures de consum (12,1%).

Una dissecció de la nostra indústria ens ofereix un biòtop en què hi fan vida un ric conjunt d’hàbitats. Hi podem trobar tres grans agrupacions, com ara productes químics i farmacèutics, amb una quota del 23% en la producció final; l’agroindústria, amb el 21,7%, i l’automoció, amb el 15,9%, que fan lloc al pastís a catorze branques més del gran arbre industrial, amb participacions que van de l’1,6% al 4,8%. Aquí hi trobem tota una auca relatada per sectors tradicionals de la manufactura, com el tèxtil, amb un 3,4%; la sòlida metal·lúrgia (3,8%) i també la informàtica i l’electrònica, (3,6%), sense deixar de fer esment dels fabricants de maquinària (4,5%) o plàstics (4,5%).

Parlem d’una identitat decididament industrial, amb aquest 20% del PIB aportat pels sectors industrials, però podem anar molt més enllà. Anàlisis sobre la indústria com la realitzada per Carme Poveda, economista de la Cambra de Comerç, a partir de les taules input-output, ens aclareixen que cal parlar d’una “nova indústria”, que té en compte no només les activitats productives de la transformació, sinó també els serveis que fan possible aquesta transformació, com són els tecnològics, els financers, el comerç i el transport. Vist des d’aquest prisma, s’allarga l’ombra de la indústria, fins a esdevenir un 50% del valor afegit brut (VAB) de l’economia catalana. La indústria encara se’ns oferiria més potent si consideréssim, com afirma l’estudi, que guanya importància el proveïdor industrial d’alt valor afegit català, que ha passat en poc temps de representar el 43% al 51%.

El capital estranger també sembla haver copsat la importància del subjecte econòmic Catalunya als mercats internacionals, fins al punt que estudis com l’European Investment Monitor de la consultora EY posen Catalunya com la tercera regió europea més interessant per rebre inversió estrangera directa, al darrere de les regions de Londres i París. En els darrers anys, noms destacables de l’empresa transnacional han fet cap a Catalunya. No fa pas gaires setmanes, la firma de ciberseguretat de matriu holandesa Brightsight va obrir seu a Sant Cugat del Vallès, on ocupa 40 persones. Un cas que s’afegeix a d’altres fites dels darrers anys: els 210.000 m² logístics que Amazon construirà a tocar de l’aeroport del Prat, amb la creació de 1.500 llocs de treball; la instal·lació a Barcelona del centre mundial de Big Data de l’asseguradora Zurich, que incorporarà 200 professionals; l’ampliació de les instal·lacions de la xinesa Hutchinson Port Holdings al port de Barcelona, amb una inversió de 150 milions d’euros; la inversió de 500 milions d’Astra Zeneca en R+D en l’àmbit sanitari, etc. El 2016, Catalunya va rebre 5.052 milions d’euros en inversió estrangera, una xifra rècord, i enguany sembla que es manté la confiança, ja que al primer trimestre la inversió va ser de 856,4 milions d’euros.

No n’hi ha prou a tenir un clar tarannà exportador, cal ensumar quins són els mercats de futur. Ara mateix, la UE-28 és la destinació del 65,8% de les exportacions, si bé ja es pot detectar que hi ha un remarcable creixement relatiu de les exportacions al Japó, la Xina i els EUA. Joan Ramon Rovira creu que l’exportació catalana respon a un esquema en què “hi ha una primera corona, formada per França, Portugal i el Marroc; una segona, amb Algèria, Alemanya i els Països Baixos, i una tercera, formada per Mèxic, sense el con sud, i els mercats del sud-est asiàtic, que són les destinacions que més creixen, tot i que el punt de partida és encara baix”.

A Catalunya, com apunta Joan B. Casas, 47.000 empreses exporten alguna vegada, i 16.929 ho fan de forma regular: “Convindria fer via als mercats emergents, cosa que ja es fa, com veiem en el cas de la Xina. A Llatinoamèrica, també és notable el cas de Mèxic.” Casas apunta que “el pèndol econòmic es desplaça cap al Pacífic, situar-se bé allà és inevitable, i per això caldria que la nostra empresa guanyés en dimensió”.

Per la seva banda, Roger Romagosa, de Pimec, posa l’accent en el fet que “en els darrers anys, s’observa com es guanya quota de mercat en economies emergents com la Xina i l’Índia. L’economia catalana, a més de ser oberta, ha tingut la capacitat d’arribar a mercats llunyans, de difícil accés”. En dades de l’ICEX, del mes de maig d’enguany, Catalunya va exportar per valor de 134,3 milions d’euros a la Xina, quan el 2009 estàvem en 49 milions d’euros.

Joan Romero, conseller delegat d’ACC10, també insisteix en com s’està generalitzant l’afany exportador. “Les 16.929 empreses que regularment exporten són un 30% més que les del 2011, quan aquest cens era d’unes 13.000.” Si el cens d’empreses que han exportat alguna vegada està en 48.000 “això vol dir que n’hi ha 31.000 que no ho fan de forma sistemàtica, així que el repte és que aquestes empreses també entenguin que el mercat és global i exportin regularment”.

I cap a quins indrets ha de menar el mercader català? Justament, ACC10, en el seu Mapa global d’oportunitats de negoci per a empreses catalanes, localitza 183 oportunitats de negoci globals, i els sectors que gaudirien de més opcions d’internacionalització i cooperació tecnològica, dins d’una llista que comprèn 16 àmbits d’activitat, serien salut i equipaments mèdics, amb 19 oportunitats; energia i recursos, 17; alimentació especialitzada i gurmet, 13; infraestructures i construcció, 13, i TIC i transformació digital, 13. Si posem el focus en els països, veiem que les empreses de salut i equipaments mèdics tindrien bones perspectives a Ghana, Sud-àfrica, Qatar i l’Iran; Panamà i Colòmbia; Mèxic i Quebec; l’Índia, la Xina, Singapur i Austràlia, i el Regne Unit, França, Turquia i Rússia, a Europa.

Quant a energia i recursos, cal parar atenció al Marroc, Israel, Iran, Qatar; Panamà, Perú, Brasil, Xile i Argentina; Mèxic i Canadà; Corea del Sud i Regne Unit i Turquia. En alimentació especialitzada i gurmet, tenim Qatar; Panamà; Canadà; Xina, Japó, Corea del Sud i Singapur, i Irlanda, Regne Unit, Dinamarca, Alemanya i Turquia. En infraestructures i construcció, hi ha Kenya i Iran; Panamà, Perú i Argentina; Cuba, EUA i Canadà; Austràlia, i França, Sèrbia i Turquia. En TIC i transformació digital, les oportunitats s’han d’anar a cercar a Israel i Kenya; Xile, Argentina i Uruguai; EUA i Canadà; Xina i Singapur, i Alemanya, Sèrbia i Turquia.

Joan Romero, a l’hora de destacar la mal·leabilitat de l’empresa catalana en el trànsit del negoci als mercats globals, esmenta la seva capacitat de superar contratemps: “Quan el mercat rus va vetar el sector carni, molts patien pel futur de la nostra indústria, que tenia en Rússia una gran destinació dels seus productes, però va poder sobreposar-se i anar a buscar alternatives a Xina i Corea del Sud.”

En vista de dades significatives com que la trama de la nostra indústria està poblada bàsicament per pimes -un 99%, amb un 95% amb menys de 50 treballadors- ben bé podríem dir que en el pot petit hi ha la millor confitura. Però també podríem argumentar que la mida sí que importa, si del que es tracta és de sortir a competir als mercats globals amb plenes garanties. Com diu Joan Ramon Rovira, de la Cambra de Comerç, “la dimensió empresarial mitjana a Catalunya és més aviat petita, i veiem que a països com Dinamarca el pes de les grans empreses és superior”. A més, és evident que “les pimes d’altres països, com Alemanya, són més grans que les nostres”. Preveu que a mesura que s’estengui la internacionalització, “la pressió anirà augmentant i ens anirem homogeneïtzant. Aquesta consolidació podria venir per fusions o accions cooperatives, però el més normal serien fusions”.

Joan B. Casas també desdramatitza aquest diagnòstic, donat que la pime també impera a economies com França, Itàlia o Portugal, i que ja és prou important que “la pime hagi canviat el xip, agafi la maleta i se’n vagi a Singapur”, però admet que “caldrien polítiques per guanyar dimensió”. Justament, el marc polític actual no propicia l’aspiració de superar el llindar que separa la pime de la gran empresa: “Una empresa de menys de 50 treballadors no està obligada a tenir comitè d’empresa, i se li imposa un tipus més reduït a l’impost de societats.”

El conseller delegat d’ACC10 també s’interroga sobre si la dimensió reduïda és un factor limitant, i creu que la cosa va per barris: “Depèn dels sectors. En el cas de les start-ups no és així, per la seva potent capacitat tecnològica.” Afegeix que en altres àmbits hi poden haver més dificultats, però això es pot replicar amb la cooperació: “Quan treballem en agrupacions, la cosa funciona, com ha passat amb Catalan Wines, que porta els cellers arreu a fer tasts, amb èxit empresarial. La política de clústers també ha permès iniciatives d’internacionalització conjunta. És modèlic el cas de Cluster Beauty a Corea del Sud.” També hi podríem afegir la capacitat de cooperar amb empreses foranes, o forçant la participació a programes europeus: a Horitzó 2020, la participació catalana és del 26%, quan a la resta d’Europa la mitjana és del 20%.

Per assegurar l’esdevenidor econòmic, no és bo caure en el cofoisme, i el cert és que l’entorn econòmic català té un seguit de fallades que generen alguns dubtes sobre la competitivitat de l’economia catalana. Com ha diagnosticat Pimec manta vegades, hi ha diverses zones d’incertesa. No es compleix la llei de morositat, i això fa que les pimes suportin uns terminis de pagament que “condicionen el seu potencial econòmic, i per això caldria un règim sancionador automàtic”, com assenyala Roger Romagosa. Pel que fa al capítol d’impostos, “les darreres reformes s’han carregat gairebé tots els incentius per a les pimes, que suporten uns tipus efectius d’impost de societats més elevats que les grans empreses. Caldria adoptar un sistema fiscal que incorpori una reducció dels tipus nominals a les empreses més petites”. En el mercat de treball, l’empresari es queixa que se’l penalitza amb uns costos de Seguretat Social dels més alts del món desenvolupat. Així mateix, hom assenyala que el sistema formatiu, dins d’aquesta línia crítica, no s’adapta prou a les necessitats productives reals de les empreses, per la qual cosa “seria necessari potenciar encara més la formació i qualificació professionals”. També caldria un apunt sobre l’energia, ja que la pime catalana, que paga uns dels preus més cars d’Europa, és un dels principals damnificats pel monopoli que encotilla el sector. Finalment, convé assenyalar que l’emprenedor té massa traves administratives per iniciar, primer, un projecte, i desenvolupar-lo, després.

Són innegables les potencialitats d’una economia oberta com la catalana, però això vol dir que hi ha marge de millora, com ho palesa l’estudi sobre la competitivitat de Catalunya realitzat pel think tank per encàrrec de la Generalitat. L’índex de competitivitat que estableix l’estudi, una mitjana de tot un seguit d’ítems, situa Catalunya en el lloc 38 d’una classificació de 61 països, si bé, fent la simulació que es recupera de la mala conjuntura, s’enfila fins al 27, per sota de països com Dinamarca (9), Holanda (14) o Àustria (22) però a l’alçada de França (27) o Bèlgica (28). Segons aquesta comparació, que fa servir multitud d’ítems, Catalunya seria l’onzena economia més competitiva de l’Eurozona.

En l’estudi, Catalunya ocupa posicions destacades en productivitat laboral (10) i disponibilitat de mà d’obra qualificada (12). No menys important és el quinzè lloc en l’atracció de mà d’obra estrangera d’alta qualificació. Hom també destaca com a avantatge comparatiu el baix risc de deslocalització productiva i de serveis, cosa que garanteix un creixement durador.

El professor Arturo Bris, director de l’IMD, considera que si bé els fonaments són prou bons, “caldrien reformes estructurals per millorar el clima empresarial, com ara noves lleis per estimular la iniciativa dels nous emprenedors o reduir els impostos sobre beneficis”.

Amb tot, Arturo Bris destaca de Catalunya que “té una cultura empresarial especialment oberta a les idees estrangeres, així com un sistema de valors que dona suport a la competitivitat, amb empresaris que se senten concernits en qüestions com la salut, la seguretat o el respecte al medi ambient”.

LES XIFRES

20%
indústria sobre pib.
Aquesta quota dels àmbits d’activitat que pertanyen a sectors industrials de béns entra dins de la mitjana que reclama la UE per a l’horitzó 2020 per tenir unes economies ben compensades.
12,1%
superàvit comercial.
Aquesta relació positiva entre exportacions i importacions és la tercera més important de la UE, tot superant Holanda o Alemanya.
47.000
exportadores
Actualment, a Catalunya, aquest nombre d’empreses ha exportat alguna vegada, i 16.929 ho fan de forma regular.

Una taca que continua sent inacceptable

L’economia creix, es genera ocupació, però encara estem a un inacceptable 13,20% d’atur. Per a l’economista Oriol Amat, entre les diverses solucions que assenyala hi ha el combat de l’economia submergida, del frau. També, convindria millorar l’actual legislació sobre el subsidi d’atur, que “no fomenta que la persona torni a treballar com més aviat millor. Hi ha països on una persona quan rep el subsidi ha de destinar un seguit d’hores a fer formació, i quan se li troba una feina i s’adequa al seu perfil, l’ha d’acceptar”. Per a Roger Romagosa, de Pimec, caldrien “eines per poder ajustar l’activitat sense expulsar treballadors, cosa que facilita la recuperació després d’una crisi”. L’economista Josep Pedrol prefigura l’impacte benèfic de la independència de Catalunya sobre l’ocupació: una reducció del 3,68% de l’atur (138.992 nous ocupats) per la contractació de nous treballadors públics, l’efecte de la nova despesa pública, la reversió del dèficit d’inversions en infraestructures i l’efecte capital que experimentaria Barcelona.

La recerca bàsica i la d’últim quilòmetre

Una economia madura en l’exportació en la mesura que té capacitat d’innovar. Com diu Xavier Torra, president del centre tecnològic Eurecat, “la realitat palesa que Catalunya exporta molt més, i això no es fa si no et diferencies, innoves en productes o processos”. Tanmateix, “cal més esforç per seguir sent competitius”, si observem que a la pime catalana són un 20% les empreses que innoven, destinant-hi un 0,67% dels beneficis, mentre que el 50% de les grans empreses innoven amb l’1,12%. Al seu parer, hi ha un problema de vinculacions: “La universitat es preocupa més de crear ciència que d’aplicar-la per convertir-la en alguna cosa que cristal·litzi en exportacions.” Afegeix que “hi manca més dimensió innovadora, més projectes”.

Torra explica que ara en la innovació s’hi impliquen diverses tecnologies, “i per a la pime és difícil tenir tantes disciplines al seu si, així que és important la funció d’Eurecat”, que aplega 600 professionals i és capaç de donar servei a més d’un miler d’empreses.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a