Una de les fortaleses de Catalunya és la seva diversificació, és una economia molt diversificada. La indústria actualment representa al voltant del 20% del PIB, que aquest és l’objectiu que es va marcar la UE per a l’any 2020. Per tant, Catalunya té un pes industrial rellevant. Quan agafes la lupa i mires la indústria, et trobes tota una sèrie de sectors de valor afegit. El primer industrial és l’agroalimentari, i segueixes amb el químic, l’automòbil, el farmacèutic i tot un reguitzell de sectors que et representen un 1%, 2%. Hi ha tot un seguit de sectors, a cavall de la indústria i dels serveis, com el que penja de salut, que és molt dinàmic en aquests moments a Barcelona i Catalunya. Tant la gent que ve als hospitals d’aquí com tot el que és la biotecnologia, la genòmica, on hi ha tota una estructura de recerca.

Sovint es diu que Catalunya és un país de pime, i jo diria que tots els països són de petita i mitjana empresa. Quan agafes el repartiment empresarial entre microempresa, petita, mitjana i gran empresa, tens que a Catalunya el 97-98% del teixit és microempresa, petita i mitjana. És un percentatge semblant al de països que es diu que tenen més empreses grans, com Estats Units, Alemanya, Holanda o Regne Unit, on en lloc de tenir un 98% tenen un 96%, que vol dir que tenen el doble d’empreses grans. Aquí ens mancarien, com a Espanya, Portugal, Grècia i en certa manera Itàlia, empreses grans.

En termes econòmics i empresarials, el nostre mirall haurien de ser països de la dimensió de Catalunya quant a població i amb un estat del benestar molt desenvolupat. Països que han tingut socialdemocràcia durant molts anys. Estaríem parlant de Dinamarca, Suècia, Noruega, Àustria, etcètera. Una característica que tenen és la col·laboració entre públic i privat. Aquests països als quals ens hem d’emmirallar tenen un sector privat potent, un sector públic molt potent, prestigiat i eficient, i després tenen un tercer sector, tot el món de les cooperatives, les fundacions i les ONG, molt sòlid.

Catalunya, fa vint anys, de tot el que venia a fora, el 65% anava a Espanya i el 35%, a la resta del món. Actualment això s’ha invertit, és exactament al revés. Àsia està creixent molt i sembla que el món va cap allà. Ara, en el terreny econòmic, la UE segueix sent una part molt important del pastís mundial. S’ha d’anar a tots aquells mercats en què les empreses poden cobrar. Com que el pes gran és la UE, tot el que sigui apostar per Àsia i Amèrica és interessant.

Una primera explicació és que no estem al Pol Nord, estem en un lloc amb una climatologia molt bona, amb uns trets culturals i de tipus de vida que fa que gent que hagi vingut aquí per un congrés o a fer una setmana de vacances vulgui invertir aquí. Hi ha molta gent qualificada que vol venir aquí, molts emprenedors d’arreu que l’empresa la volen crear aquí. Un altre tret és que tenim un nivell de seguretat interessant. Més enllà de les qüestions estructurals, trobaríem que hi ha un microclima interessant pel que fa al talent, n’hi ha força a uns nivells salarials força competitius. Hi ha escoles de negocis que estan a dalt de tot dels rànquings mundials.

La clau és que el que invertim en recerca, un 1,5% del PIB, que és poc, s’acosti a l’objectiu de la UE d’arribar a un 3%. Si analitzem a fons la dada, veiem que en aquest 1,5%, el sector públic fa els deures i el que mancaria seria més R+D privada. I en la part pública, caldria definir de què fa recerca la gent, no estem incentivant que sigui una recerca que serveixi perquè el sector productiu vagi millor.

Hi ha certs àmbits, en països del nostre entorn, on la fiscalitat és més favorable. Em refereixo a tot el que té a veure amb les donacions o patrocinis, que poden tenir un impacte en l’R+D. Per a Catalunya, cal una fiscalitat que promogui la dimensió, la innovació i la internacionalització. Això és un cercle virtuós, ja que quan tens empreses més grans, aquestes poden fer innovació i això és tradueix en més internacionalització.