On són els joves? Aquesta pregunta carregada d’inquietud va planar al Barcelona Meeting Point, que va tenir lloc del 18 al 21 d’octubre. Fa uns dos anys que el totxo va deixar enrere el llarg període fosc de la crisi per iniciar un cicle positiu que està basat, en bona mesura, en la demanda d’habitatge de segona mà i en el client que ja és propietari i vol canviar de casa. “Hem tingut un canvi radical en la nostra clientela respecte de l’època prèvia a la crisi”, reconeixia Elena Massot, consellera delegada de Vertix Grup Immobliari.

Pel que fa a l’obra nova, la poca que surt al mercat, només suposa el 12% del total de transaccions; i el perfil de comprador és una persona d’uns 40 anys, que en un 52% dels casos pertany a la classe alta o mitjana-alta, i que majoritàriament (89%) ja vivia en règim de propietat, segons dades del portal Fotocasa per al conjunt de l’estat.

En aquest context, l’apel·lació als joves està plenament justificada perquè són els que haurien d’agafar el testimoni en el mercat. Però no està gens clar que acabi passant. “A tot l’Estat hi ha deu milions de joves que és la nostra demanda captiva”, va dir el president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Espanya (APCE), Juan Antonio Gómez-Pintado.

La sortida de la crisi, tot i la millora de les xifres de l’atur, no ha vingut acompanyada d’una recuperació dels salaris ni d’unes condicions contractuals més favorables per als treballadors, més aviat tot el contrari. A més a més, els estalvis familiars estan sota mínims. Això deixa una part de la població fora de les condicions per accedir a la compra d’un habitatge. “La falta de solvència financera del comprador de primer accés el condemna al lloguer”, va dir Massot.

Les condicions econòmiques són encara més febles en el cas de la població jove. Segons dades de Caixabank el volum de llars formades per joves (de menys de 35 anys) en relació al conjunt de la població jove representa ara només el 10%, un percentatge que no ha deixat de caure els darrers anys, mentre la taxa de temporalitat d’aquest col·lectiu augmentava. Per a Ramon Ruiz, conseller delegat de Visoren a Barcelona, una promotora de pisos assequibles, “la gent té el convenciment que el seu sou no canviarà gaire en els pròxims vint anys i no vol hipotecar-se; d’altra banda, els més joves han vist com la seva família ho ha passat malament amb la hipoteca durant la crisi i hi tenen aversió”.

Per a Juan Velayos, conseller delegat de la promotora residencial Neinor Homes, hi ha un altre factor de tipus generacional que cal tenir en compte: “Venim d’un mercat que comprava i es conformava, ara estem a les portes que ens comenci a dictar allò que vol, coses que ni imaginem.”

Per si tot això no fos suficient, la represa de l’activitat immobiliària ha portar aparellat un increment dels preus tant de compra com de lloguer, fent encara més complicat l’accés dels joves a un habitatge. “És molt preocupant perquè ens allunya de la nostra demanda natural”, va subratllar Gómez-Pintado. A Catalunya el preu de l’habitatge es dispararà un 6,9% aquest any i un 6,1% el que ve, segons dades d’un estudi de la consultora Anticipa Real Estate elaborat pel catedràtic d’economia aplicada de la UAB, Josep Oliver. La inflació és evident si bé els preus encara són de mitjana un 27% més baixos que el 2007, pel fet que la correcció durant la crisi va ser de gairebé el 45%.

Concretament sobre l’obra nova, el president dels promotors espanyols va advertir de l’augment dels costos de construir, en part perquè paradoxalment ara hi ha falta de mà d’obra i això està disparant els salaris. Cal recordar que a tot l’estat la crisi va destruir 1,5 milions de llocs de treball en el sector.

Durant el primer semestre del 2017 s’han iniciat a Catalunya uns 6.500 habitatges i es preveu tancar l’any amb uns 12.500. Són xifres allunyades dels saldos d’abans de la crisi -el 2007 es van acabar 80.000 habitatges- però també de la quantitat que es considera òptima per a les necessitats del país: que estaria entre els 20.000 i 25.000 a l’any. Aquest dèficit genera tensions en el mercat per la banda de l’oferta. Però la tensió més gran no és tant pel volum produït sinó perquè falta habitatge accessible, ja sigui de compra o de lloguer.