És molt bonic i és el que hauria de ser: vincular salaris i productivitat.

Però fer això té tres problemes:

Un. La millora de la productivitat depèn de l’organització de la producció a l’empresa i a cada secció d’aquesta, i també del nivell d’inversió que es realitzi a les empreses, coses ambdues en les quals els treballadors no tenen ni veu ni vot.

Dos. A Espanya l’estructura del PIB està sustentada en el mitjà i baix valor afegit, és a dir, en gran manera Espanya fabrica bens i serveis de mitjà i baix valor; a més, que jo sàpiga, gens del que fabrica Espanya té el monopoli mundial, cosa que permetria elaborar quantitats astronòmiques de bens o serveis i que justificaria altes productivitats en bens de baix valor.

Tres. La productivitat varia enormement d’un subsector a un altre i d’una empresa a una altra, fins i tot d’una planta a una altra: ho estem veient aquests dies quan PSA argumenta que la planta de Figueruelas té uns costos laborals el 17% més grans que la planta de Vigo, la qual cosa no seria un problema si la productivitat dels treballadors de la primera planta fos el 17% més gran que els de la segona.

És a dir, a Espanya l’incentiu perquè la majoria d’empreses inverteixin o reorganitzin el seu sistema productiu perquè augmenti la seva productivitat és molt, molt reduït. A això cal afegir que els salaris mitjans a Espanya són baixos a causa que l’oferta de treball és major que la demanda i al fet que el valor del produït és baix. Per això a Espanya la productivitat creix quan es produeixen acomiadaments, ja que el volum del produït baixa menys que el descens hagut en plantilles, i baixa quan les coses van bé perquè llavors és més barat contractar mà d’obra que invertir sabent que els consumidors pagaren el que se’ls demani. (Quan Espanya anava bé la productivitat era molt baixa, i quan va començar la crisi va començar a pujar pels acomiadaments massius que es van produir).