Martí Roger (Palamós, 1867-1918), en un estudi econòmic magnífic: Els tipus soci­als de la pro­ducció suro-tapera (1911), explica que el fabri­cant del sec­tor del suro pre­senta 4 caràcters: 1) “és indus­trial”, 2) “és capi­ta­lista, perquè tot o part del capi­tal és seu”, 3) “és direc­tor tècnic”, i 4) “és obrer... un dels que fan una de les mani­pu­la­ci­ons” A Cata­lu­nya, doncs (i a altres ban­des) hi ha -històrica­ment- capi­ta­lis­tes que són obrers.

I també bancs -un banc impor­tant, ho veu­rem tot seguit- sense acci­o­nis­tes. Tal com deia Josep M. Boix i Ras­pall (Bar­ce­lona, 1887-1973), direc­tor, des de 1935, de Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i d’Estal­vis, en una con­ferència de 1936, “la nos­tra Caixa no compta amb capi­ta­lis­tes ni té acci­o­nis­tes”. Aquest banc, en aquells anys, ja era molt impor­tant. Tenia unes 612.000 lli­bre­tes. La població cata­lana superava lleu­ge­ra­ment els 2,9 mili­ons d’habi­tants. Al juny de 1937, en plena guerra, els titu­lars de comp­tes cor­rents de la Caixa eren 622.000, i el 31 de desem­bre de 1938, exac­ta­ment: 643.179. Un 22% de la població cata­lana!

Per expli­car aquest èxit pot ser útil la lec­tura de la con­ferència de 1936 de Boix i Ras­pall, que és una pre­sen­tació de les carac­terísti­ques de les cai­xes d’estalvi als “països més pro­gres­sius”. Boix i Ras­pall sap per­fec­ta­ment que alguns ana­lis­tes, com “un eco­no­mista, Mr. Key­nes”, han inten­tat “blas­mar l’estalvi”. Ara: és ben clar que “l’estalvi és indis­pen­sa­ble per a la cre­ació de noves rique­ses, és el que per­met aquest cicle inin­ter­rom­put econòmica­ment en què la riquesa es va con­su­mint, ultra la qual cosa se’n va cre­ant de nova”. Hi ha, però, dos tipus d’estalvi: 1) l’estalvi mer­can­til, on el risc hi juga un paper impor­tant, i 2) l’estalvi social, el que recu­llen les cai­xes i s’inver­teix en “l’edi­fi­cació, la petita pro­pi­e­tat, el desen­rot­lla­ment de la modesta agri­cul­tura, de la indústria o del comerç”. Tot recor­dant que, al II Congrés de l’Estalvi (Lon­dres, 1929) s’afirmà: “les Cai­xes d’Estalvi esguar­den en el nume­rari, no una fina­li­tat, sinó un ins­tru­ment”. L’objec­tiu fora “har­mo­nit­zar els interes­sos dels par­ti­cu­lars amb els de la col·lec­ti­vi­tat”.

Les inver­si­ons segu­res, no espe­cu­la­ti­ves, amb poc risc de les cai­xes, gene­ren uns bene­fi­cis, uns exce­dents admi­nis­tra­tius que no seran des­ti­nats al acci­o­nis­tes (car no en tenen), ni a “gra­duar l’interès dels dipo­si­tants segons les resultàncies dels exer­ci­cis” (car les “des­na­tu­ra­lit­za­ria”), sinó que s’han de inver­tir “a actu­a­ci­ons cul­tu­rals, soci­als i d’assistència”.

La Caixa de Pen­si­ons de 1936 tenia un doble caràcter: era una caixa amb ins­ti­tu­ci­ons fili­als (com l’Ins­ti­tut de la Dona que Tre­ba­lla o l’Obra Agrícola) i, al mateix temps, feia -a Cata­lu­nya- les fun­ci­ons de l’Ins­ti­tut Naci­o­nal de Pre­visió i era l’embrió, a tot Espa­nya, de la Segu­re­tat Social.

La Caixa no fou col·lec­ti­vit­zada a l’estiu de 1936, perquè ja era una gran empresa col·lec­tiva, amb un xic més de 1.000 tre­ba­lla­dors. Durant els tres anys de guerra, Boix i Ras­pall seguí a la direcció. Amb èxit. Al 1939 fou ces­sat per la dic­ta­dura espa­nyola. Con­dem­nat a 12 anys de presó, el febrer de 1940 ingressà a la Model. Acon­seguí sor­tir-ne després de 5 mesos i 13 dies. Però no va poder tor­nar a la Caixa.