La caixa de Boix i Raspall

Martí Roger (Palamós, 1867-1918), en un estudi econòmic magnífic: Els tipus socials de la producció suro-tapera (1911), explica que el fabricant del sector del suro presenta 4 caràcters: 1) “és industrial”, 2) “és capitalista, perquè tot o part del capital és seu”, 3) “és director tècnic”, i 4) “és obrer... un dels que fan una de les manipulacions” A Catalunya, doncs (i a altres bandes) hi ha -històricament- capitalistes que són obrers.

I també bancs -un banc important, ho veurem tot seguit- sense accionistes. Tal com deia Josep M. Boix i Raspall (Barcelona, 1887-1973), director, des de 1935, de Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, en una conferència de 1936, “la nostra Caixa no compta amb capitalistes ni té accionistes”. Aquest banc, en aquells anys, ja era molt important. Tenia unes 612.000 llibretes. La població catalana superava lleugerament els 2,9 milions d’habitants. Al juny de 1937, en plena guerra, els titulars de comptes corrents de la Caixa eren 622.000, i el 31 de desembre de 1938, exactament: 643.179. Un 22% de la població catalana!

Per explicar aquest èxit pot ser útil la lectura de la conferència de 1936 de Boix i Raspall, que és una presentació de les característiques de les caixes d’estalvi als “països més progressius”. Boix i Raspall sap perfectament que alguns analistes, com “un economista, Mr. Keynes”, han intentat “blasmar l’estalvi”. Ara: és ben clar que “l’estalvi és indispensable per a la creació de noves riqueses, és el que permet aquest cicle ininterromput econòmicament en què la riquesa es va consumint, ultra la qual cosa se’n va creant de nova”. Hi ha, però, dos tipus d’estalvi: 1) l’estalvi mercantil, on el risc hi juga un paper important, i 2) l’estalvi social, el que recullen les caixes i s’inverteix en “l’edificació, la petita propietat, el desenrotllament de la modesta agricultura, de la indústria o del comerç”. Tot recordant que, al II Congrés de l’Estalvi (Londres, 1929) s’afirmà: “les Caixes d’Estalvi esguarden en el numerari, no una finalitat, sinó un instrument”. L’objectiu fora “harmonitzar els interessos dels particulars amb els de la col·lectivitat”.

Les inversions segures, no especulatives, amb poc risc de les caixes, generen uns beneficis, uns excedents administratius que no seran destinats al accionistes (car no en tenen), ni a “graduar l’interès dels dipositants segons les resultàncies dels exercicis” (car les “desnaturalitzaria”), sinó que s’han de invertir “a actuacions culturals, socials i d’assistència”.

La Caixa de Pensions de 1936 tenia un doble caràcter: era una caixa amb institucions filials (com l’Institut de la Dona que Treballa o l’Obra Agrícola) i, al mateix temps, feia -a Catalunya- les funcions de l’Institut Nacional de Previsió i era l’embrió, a tot Espanya, de la Seguretat Social.

La Caixa no fou col·lectivitzada a l’estiu de 1936, perquè ja era una gran empresa col·lectiva, amb un xic més de 1.000 treballadors. Durant els tres anys de guerra, Boix i Raspall seguí a la direcció. Amb èxit. Al 1939 fou cessat per la dictadura espanyola. Condemnat a 12 anys de presó, el febrer de 1940 ingressà a la Model. Aconseguí sortir-ne després de 5 mesos i 13 dies. Però no va poder tornar a la Caixa.