Gran angular

Qui ha d’obrir l’aixeta?

El debat sobre si cal remunicipalitzar l’aigua viu un capítol transcendental a Barcelona, on hi haurà consulta

Agbar pot veure nul el contracte de subministrament a Barcelona

Han estat exactament 26.389 signatures les que han donat suport a la iniciativa de consultar a la ciutadania de Barcelona si volen una gestió de l’aigua pública i participativa. Aquest impuls, amb el suport de 50 entitats, per remunicipalitzar el servei a Barcelona, és un altre pas en la conscienciació ciutadana que el subministrament d’aigua ha de deixar en un segon terme l’interès purament mercantil. Una demanda que, segons les enquestes, aplega el 80% dels ciutadans.

Cal dir que la recollida de signatures que, al capdavall, només cerca obrir un debat sobre quina ha de ser la gestió a Barcelona, ha topat amb recursos judicials interposats contra el Reglament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament per Agbar, la delegació del govern i la Cambra de Concessionaris, Empreses Vinculades al Sector Públic (CCIES).

Míriam Planas, portaveu d’Aiguaesvida, plataforma en defensa d’una gestió pública de l’aigua, explica que el que es vol aconseguir en la consulta, que podria celebrar-se aquesta primavera, és debatre “si és lícit fer negoci amb l’aigua. Nosaltres preconitzem la gestió pública, amb participació ciutadana, per evitar la ineficiència i la corrupció”. Afegeix que “el ciutadà també ha de poder debatre sobre com cuidar el recurs hidràulic, com prevenir les sequeres o fer acomplir el dret social a rebre aquest servei”.

A aquest plantejament de gestió impulsada de baix a dalt, s’oposa, per part d’Ángel Simón, president d’Agbar, propietat del grup francès Suez, la reivindicació del model de participació publicoprivada, amb un regulador fort, centralitzat. Com diu, “per assolir l’èxit d’aquest es necessiten les dues cares d’una moneda; és a dir, que el privat compleixi i faci la seva feina, però també poder comptar amb un regulador amb els objectius ben clars, que els asseguri que el privat els compleix i que aporti els mitjans necessaris perquè pugui fer-ho”. Al seu parer, “models d’èxit, com el de Xile, es basen en un regulador únic i fort. A Espanya, amb 1.200 ajuntaments i, per tant, 1.200 reguladors, necessitem un enfortiment de la regulació del sector com una solució fonamental per solucionar els desequilibris hídrics territorials”.

Des de la perspectiva ciutadana, com assenyala Míriam Planas, aquesta concertació entre públic i privat planteja diversos interrogants, com el fet que el 56% del rebut de l’aigua siguin costos que caldria revisar: “Com pot ser que cobrin un cànon per know how de 10 milions d’euros?”

Segons estudis realitzats per l’Ajuntament de Barcelona, una remunicipalització es traduiria en una rebaixa del rebut de l’aigua del 10%, a més d’alliberar 30 milions d’euros de beneficis, que podrien ser dirigits a la millora del servei.

Buenos Aires, Berlín, Budapest, Houston, Bogotà o París són exemples internacionals del pas a mans públiques de la gestió del servei. La remunicipalització de París, esdevinguda el 2010, sempre es posa com a cas model, amb un estalvi el primer any de 35 milions d’euros, que van ser reinvertits en el servei i van permetre rebaixar el rebut un 8%. A més, hom va crear un observatori de l’aigua en què veïns i veïnes hi podien dir la seva i es van establir convenis amb agricultors, aigües amunt del Sena, per a ús fitosanitari ecològic.

Davant aquest esperit del temps favorable a tornar al sector públic les regnes del servei, Agbar d’una banda esgrimeix la seva política de bonificació social que, segons afirma Ángel Simón, només la practica Agbar: “No hem retallat el subministrament a qui no el pugui pagar, i ho hem fet sense que ens ho demanin.” De l’altra, posa dubtes sobre la capacitat del govern local de Barcelona de ser eficient en aquesta responsabilitat: “Ja sabem què és la gestió pública, ho hem vist en la gestió d’ATLL i als cementiris, com han caigut els nínxols.”

Paral·lelament al debat, i és aquí on cal col·locar el focus d’atenció, hi ha la transcendental resolució que el Tribunal Suprem ha de prendre en els pròxims dies, ratificant o no una sentència del TSJC que anul·la l’adjudicació a Agbar del subministrament d’aigua a Barcelona, en considerar diverses irregularitats: la societat mixta que es va crear amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) només admetia un soci, Agbar, amb un 85% de la societat; la companyia no disposa de títol concessional i ha actuat com a concessionari tàcit, amb la qual cosa, segons el tribunal, no se li pot atorgar un dret exclusiu d’abastament.

Ara, les coses s’han complicat encara més per a Agbar, ja que una auditoria feta per l’AMB avala que la valoració real dels actius aportats per Agbar (terrenys, construccions, xarxa de distribució, aplicacions informàtiques) a l’empresa mixta corresponen a una quarta part de la que era realment: 130 milions contra els 500 milions en què els havia quantificat Agbar. Com diu Míriam Planas, “passi el que passi, el fet que aquest procés hagi estat opac des del principi ens obliga a anar a una major fiscalització de l’empresa”.

Front contra la pujada del rebut de l’aigua

La pujada d’un 11,8% de la tarifa de l’aigua en alta proposada per Aigües Ter Llobregat (ATLL), contestada per un recurs contenciós administratiu presentat per l’Àrea Metropolitana (AMB), el Consorci Besòs-Tordera i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), ofereix més elements per al debat. A banda que la situació jurídica d’ATLL ara mateix es troba en suspens, i en les pròximes setmanes una sentència la podria tornar a mans públiques, obre la reflexió sobre si amb una gestió més transparent i participativa seria possible evitar un increment com aquest, per damunt de l’IPC, i que es tradueix en una pujada en baixa per part d’Agbar del 3,74%, que podria afectar 4,5 milions de persones. El món local no accepta que una pujada com aquesta respongui a necessitats de gestió, sinó als interessos del concessionari, fins ara, Acciona. Un dany col·lateral podria ser que els ajuntaments anessin a buscar l’aigua als pous del municipi per haver de comprar menys a ATLL, cosa que suposaria esgotar encara més els recursos hídrics, amb el risc de sequera sempre latent.

L’afer ATLL

L’anul·lació per part del Tribunal Suprem de la gestió d’abastament d’ATLL que realitzava Acciona obligarà el pròxim govern de la Generalitat a escometre el repte de retornar a mans públiques aquest ens d’abastament de l’aigua.

Com exposa Míriam Planas, “el cas ATLL és l’exemple de les conseqüències negatives de privatitzar el subministrament de l’aigua. Per obtenir líquid i tapar forats, es va vendre matusserament i s’han registrat pujades del rebut de l’aigua que no han donat resposta a la construcció d’infraestructures per fer front a possibles sequeres. Hem estat pagant beneficis a una empresa privada”.

És previst que el pròxim govern, gràcies a una disposició addicional en principi acceptada per tots els partits, llevat del PP, presenti un pla perquè ATLL torni a ser pública. Una comissió parlamentària tractaria la qüestió i entitats de la societat civil com Aiguaesvida ja han demanat ser-hi. Com raona la representant d’Aiguaesvida, “si ATLL es va arribar a vendre a una empresa privada, és que aquesta la considerava perfectament rendible”. Des d’aquesta perspectiva, des de mans públiques sí que es podrien resoldre problemes com l’excés d’aportació d’aigües del Ter al subministrament de Barcelona, mentre que les dessaladores funcionaven al 80%. “S’aportava més aigua del Ter que de les dessaladores perquè el marge de benefici és més elevat. Amb una gestió pública, en eliminar el benefici, es pot recórrer a dessalar sense que surti tan car.”

Així mateix, una empresa pública de l’aigua, sense la peremptòria necessitat de fer beneficis, “pot destinar més esforços a l’eficiència, disminuir les fuites i treballar a fons la conscienciació ciutadana al voltant de la necessitat de no malbaratar recursos”.

Un altre tipus de polítiques, si donen entrada a la participació ciutadana per garantir, com diuen a Aiguaesvida, “per augmentar la confiança de la ciutadania en el bon govern dels serveis, millorar la fiscalització per reduir la corrupció i implicar els diferents actors vinculats amb el servei”. Tot pensant en els impactes futurs a Catalunya del canvi climàtic, que segons molts diagnòstics reduirà els cabals dels rius, la recàrrega subterrània i farà més severs els períodes secs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a