Hi tor­na­ven a ser tots, els que es lle­ven ben d’hora ben d’hora, pre­nen l’este­lada, el pin a favor dels pre­sos polítics i la bufanda groga i se’n van cap a les con­vo­catòries, en metro o en auto­car des dels indrets més remots de fora de la capi­tal. Les ban­de­res, però, ahir no one­ja­ven com en altres mani­fes­ta­ci­ons més fes­ti­ves, i aquesta vegada duien més decepció que joia, més neguit que espe­rança. La ger­nació que ahir omplia tot l’ample de les vies que van de Colom a la Ciu­ta­de­lla –alguns fins i tot s’hi juga­ven la pell enfi­lats en una cúpula dalt dels Por­xos d’en Xifré, al pla de Palau– no tan sols pro­tes­tava con­tra les atza­ga­ia­des del govern espa­nyol, ni només con­tra les kafki­a­nes deci­si­ons judi­ci­als, ni única­ment con­tra la sepa­ració de poders. Aquest cop també hi havia un clam, encar­nat en crits rei­te­rats com els d’“Uni­tat” o “Som i serem, Cata­lu­nya inde­pen­dent”, que picava el crostó als polítics, i més con­cre­ta­ment als par­la­men­ta­ris cata­lans, perquè tirin enda­vant la República que ha estat votada per majo­ria en totes les ver­si­ons pos­si­bles de con­sulta popu­lar.

L’acte va ser curt, concís i con­tun­dent. Hi va haver parau­les per als pre­sos, uns Jor­dis que d’aquí a qua­tre dies ja farà cinc mesos que són en presó pre­ven­tiva, gai­rebé el mateix temps que el vice­pre­si­dent Jun­que­ras i el con­se­ller Forn, i a favor dels que encara són a l’exili: “És Puig­de­mont el nos­tre pre­si­dent” i “No hi som tots, hi fal­ten els pre­sos.”

No hi va haver inter­ven­ci­ons llar­gues, ni èpiques aren­gues de polítics amb dol­ces pro­me­ses de futur. De caire, diguem-ne, ofi­cial, només es van pro­duir les inter­ven­ci­ons dels repre­sen­tants de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, la del secre­tari gene­ral, Jordi Peiró, i la del vice­pre­si­dent, Agustí Alco­berro, com a por­ta­veus de l’enti­tat con­vo­cant.

Cert que hi havia polítics en les pri­me­res línies de la con­cen­tració, però ahir el pro­ta­go­nisme era per als ciu­ta­dans de nom des­co­ne­gut que “se la van jugar” en dife­rents moments de la història recent del país. Acla­mats amb devoció pels assis­tents, hi van des­fi­lar, col·locant a l’empos­tis­sat que feia d’esce­nari, una a una, grans lle­tres blan­ques per for­mar la paraula “república”. Eren majo­ritària­ment anònims. Des de defen­sors de col·legis elec­to­rals el dia del referèndum i joves que es van llançar al car­rer el 20 de setem­bre per pro­tes­tar con­tra la presència poli­cial al Depar­ta­ment de Vice­pre­sidència i Eco­no­mia, fins a Jordi Perelló, el pro­pi­e­tari del taller de Reus que es va negar a repa­rar un cotxe de la poli­cia espa­nyola i que va ser rebut amb un eloqüent “Dos collons!” repe­tit amb entu­si­asme i admi­ració pels que escol­ta­ven el seu tes­ti­moni. També va cri­dar a la uni­tat i al com­promís una repre­sen­tant dels bom­bers, acla­mada amb “Els bom­bers seran sem­pre nos­tres”, pel públic agraït pel paper jugat per aquest cos en tot el procés, i un dels “fixos” a les mani­fes­ta­ci­ons, Josep Morante. “Hi vaig a totes –va excla­mar, emo­ci­o­nat– pels meus néts.” Final­ment, Jordi Pes­ar­ro­dona, ara per­se­guit legal­ment per haver-se situat al cos­tat d’un guàrdia civil amb un nas de pallasso, va tan­car amb un ferm “Ni un pas enrere” inten­sa­ment aplau­dit.

I entre els mani­fes­tants, dub­tes i neguit. L’Ale­xan­dre té uns cin­quanta anys, va abi­llat amb tots els símbols de rigor i posa la seva veu de tenor i una gran ener­gia als lemes de la marxa. Va estar a punt de no assis­tir-hi, diu, “perquè si del que es trac­tava era de donar suport als par­tits no hau­ria vin­gut”. A ell, com a molts altres, el molesta que “les acci­ons que es duen a terme en els diver­sos esta­ments de l’inde­pen­den­tisme es lle­gei­xin més en clau de par­tit que no pas en clau de futur de país”. La tesi de l’Ale­xan­dre és que al dar­rere de les des­a­vi­nen­ces entre els dos prin­ci­pals par­tits sobi­ra­nis­tes hi ha el fet que “ERC es va creure les enques­tes i estava con­vençuda que JxCat no obtin­dria tants escons”. Aquest “atac de banyes”, en defi­nició d’aquest mani­fes­tant, és el que ens ha dut al ball de con­cep­tes com “figu­res efec­ti­ves”, “governs pos­si­bles”, o “eixam­pla­ment de la base”. Per l’Ale­xan­dre, “el que hem de fer és deso­beir, crear el govern de la República, si no pot ser aquí, a l’exili, i tirar enda­vant”. Al seu cos­tat, la Maria. Ella no té pressa i vol que les coses “es facin bé”. No sap si calen o no alguns pas­sos enrere, però està “escan­da­lit­zada” per les pro­pos­tes de pac­tes d’uns i altres, i el que vol és, indica, negui­tosa, “més infor­mació”. “Pot­ser tenen grans idees i no les poden expli­car, però almenys que ens diguin que hi ha alguna cosa en marxa. Ho neces­si­tem per estar tran­quils”, con­clou.

I, amb la gent de reti­rada, com sem­pre cívica i molts després de fer nous amics, al pla de Palau només que­dava un estel, el que sub­jecta l’estàtua del jove que corona la font dedi­cada al “geni català”. Si era una pre­mo­nició, el temps ho dirà. Ahir hi eren els de sem­pre, els que ho volen tot, els que ho volen ara. Els que ja no tenen por.