Des de l’època de Babilònia hi ha documentada l’existència de gremis, agrupacions de persones que fan el mateix ofici. A l’edat mitjana els gremis van assolir gran rellevància i ja en temps moderns s’hi van sumar associacions professionals de tot tipus. A finals de la primera meitat del segle XX, certes associacions, com per exemple les vinculades a l’enginyeria, es converteixen en col·legis professionals. Un col·legi professional és una corporació de dret públic per a la gestió dels interessos públics vinculats a l’exercici d’una professió, i la seva figura es troba reconeguda a la Constitució, en l’article 36. És a dir, a part de la defensa professional, també hi ha l’obligació de la defensa de la ciutadania. En aquest sentit un dels serveis que ofereixen de forma gratuïta –malgrat que força desconegut– és el de vetllar perquè l’actuació i l’exercici professional dels seus col·legiats responguin als interessos i les necessitats de la societat, i especialment la de garantir el compliment de la bona pràctica i de les obligacions deontològiques de la professió.

A l’Estat hi ha titulacions en les quals per poder exercir professionalment –fins i tot a l’administració pública– és requisit imprescindible estar col·legiat. No és gaire motivador haver de pertànyer a un col·lectiu per obligació. Per això les campanyes d’adhesió van destinades a convèncer els professionals de les oportunitats, serveis, valors, i reconeixement professional que s’obtenen en col·legiar-se, talment com ho fan les associacions, en les quals no és obligatori ser-ne membre, però aporten serveis i valor afegit.

Els col·legis es coordinen en l’àmbit autonòmic mitjançant un Consell de Col·legis Catalans, i en l’àmbit estatal mitjançant un Consejo General. En el cas de l’enginyeria el Consejo no reconeix com a interlocutor el Consell, i els serveis que s’ofereixen des del Consell no es poden descomptar de les aportacions que es fan des de cada col·legi al Consejo. Des de Catalunya s’han fet intents no reeixits de cercar una solució lògica, com seria la d’abonar al Consejo només els serveis que realment s’utilitzin, mantenint una estructura eficient a Madrid. Cal dir que també hi ha hagut algun intent de desconnexió fallit, que ha suposat demandes judicials amb sentències d’inhabilitació per als promotors. Malauradament, i amb la llei del seu costat, el Consejo pot fer valer l’obligatorietat de rebre recursos des de tot el territori; fet que comporta que anualment els col·legis catalans aboquin milers d’euros a finançar serveis, a voltes inadequats, pel territori.

Des del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Girona es té molt clar que el rigor, la imparcialitat, la professionalitat, la seriositat, i en definitiva la vocació de servei dels seus integrants, són cabdals per donar un bon servei tant als col·legiats com a la societat.