opinio

L’aposta estratègica del Marroc

L’economia creix a bon ritme, però també les desigualtats territorials i socials. Les reivindicacions, principalment al Rif i altres àrees allunyades dels principals pols de desenvolupament, són periòdicament reprimides

La geogràfica condiciona la posició geopolítica i econòmica del Marroc en l’escena internacional. La seva frontera a l’est segueix tancada des de 1994 a causa de la rivalitat amb la veïna Algèria i a l’oest hi ha el vast oceà Atlàntic que banya les seves costes. La millor aposta estratègica: ser el més proper i competitiu pont de connexió entre l’envellida Europa al nord i la jove i emergent Àfrica sahariana i subsahariana al sud. Mohammed VI, al tron des de 1999, va mobilitzar hàbilment tots els seus recursos diplomàtics, econòmics i religiosos per anar estenent les seves xarxes d’influència a banda i banda del Mediterrani, principalment al continent africà.

En l’àmbit diplomàtic, els resultats són tangibles. El Marroc va tornar a ser acceptat a la Unió Africana (UA) després de rebre el suport de 39 dels seus 54 estats membres en la 28a cimera celebrada al gener de 2017 a Addis Abeba. Hassan II, al tron entre 1961 i 1999, va sortir de la institució panafricana el 1984 després que la UA reconegués la República Àrab Sahrauí (RASD). El Marroc és un dels cinc principals contribuïdors de la UA, juntament amb Sud-àfrica, Nigèria, Egipte i Angola. Però el conflicte del Sàhara Occidental segueix estancat mentre decauen les pressions internacionals per resoldre’l. A ambdues ribes del Mediterrani, els potents interessos econòmics prevalen sobre la defensa dels drets i les llibertats fonamentals dels pobles.

Les relacions entre Rabat i Alger segueixen enverinades. La Unió del Magrib Àrab (UMA), constituïda el 1989 per Algèria, el Marroc, Mauritània, Líbia i Tunísia, va quedar tallada després de tancar-se les fronteres entre les seves principals economies el 1994. Després s’hi va sumar, després del fracàs de les revolucions de les primaveres àrabs iniciades el 2011, la brusca explosió de les tensions internacionals i internes al llarg del nord d’Àfrica, amb Líbia convertida en un estat fallit. El Marroc guanya la cursa per ser la principal potència econòmica del Magrib. El país ocupa el 69è lloc entre 190 estats a la llista Doing Business 2018 del Banc Mundial. Algèria està al 166è lloc.

El Govern marroquí va prendre mesures per liberalitzar l’economia, una d’elles el 12 de gener, quan va flexibilitzar el tipus de canvi del dírham, que fluctuarà dins d’una banda del 5%. I també va potenciar les inversions públiques i privades per millorar les infraestructures de transport, comunicacions i turístiques, aconseguint atreure unes inversions estrangeres, europees però també asiàtiques, que van convertir el país en el hub manufacturer i de serveis del nord-oest d’Àfrica. Destaca el pol de desenvolupament de Tànger situat a les portes de la UE.

El Marroc, amb el suport de França i Espanya, juga les seves cartes polítiques col·laborant amb la UE en el control de la crisi migratòria, una qüestió espinosa que utilitza al seu favor per optimitzar els acords amb Brussel·les en els àmbits industrial i agropecuari. No obstant això, Rabat va rebre amb desgrat la recent sentència del Tribunal de Justícia de la UE que va dictar que l’acord de pesca signat el 2007 i dues vegades renovat no és aplicable a les aigües enfront del Sàhara Occidental. El Marroc rep 36 milions d’euros anuals per permetre pescar en elles a un centenar de vaixells europeus. Rabat també desenvolupa una dinàmica diplomàcia econòmica. Moltes empreses marroquines s’han internacionalitzat i inverteixen en sectors com la banca, les assegurances i l’immobiliari d’altres països d’Àfrica. I Mohammed VI potència el “soft power” cultural i fins i tot exerceix una influència religiosa als països d’Àfrica subsahariana de ritu malekita com Senegal.

Turisme, el 10% del PIB.

Però el Marroc necessita, per continuar creixent, assegurar la seva estabilitat política i social, molt més quan el turisme representa el 10% del PIB. Mohammed VI va reaccionar aviat quan van començar les primaveres àrabs sotmetent a referèndum, el juliol de 2011, una nova constitució que substituïa la de 1996 i transferia alguns poders al cap de govern. Però el rei segueix portant les regnes efectives del poder controlant les actuacions de l’islamista Partit de la Justícia i Desenvolupament, guanyador de les eleccions legislatives d’octubre de 2016. L’economia creix a bon ritme, però també les desigualtats territorials i socials. Les reivindicacions, principalment al Rif i altres àrees allunyades dels principals pols de desenvolupament, són periòdicament reprimides. La pobresa persisteix a les àrees rurals però l’atur també afecta més del 42% dels joves que viuen a les zones urbanes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.