Gran angular

Oriana Bandiera

Doctora de la London School of Econòmics

“La pobresa no s’eradicarà sense una acció global forta”

Cal cooperació entre països perquè la riquesa cada cop es concentra més
Cal cooperació entre països perquè la riquesa cada cop es concentra més
Si neixes pobre ho seguiràs sent perquè tens menys oportunitats
Si neixes pobre ho seguiràs sent perquè tens menys oportunitats

Oriana Bandiera és economista i professora de la London School of Economics. Al mes de febrer va fer a la Universitat de Barcelona la seva primera conferència a l’Estat espanyol, dins el cicle de les Kapuscinski Lectures, on va parlar de la importància d’escollir bé les polítiques per a la lluita contra la pobresa.

En termes de pobresa hi ha evidències que anem cada cop pitjor?
Per parlar sobre pobresa m’agrada fer servir una metàfora, la d’una muntanya molt alta de la qual es pot veure el cim però és molt difícil arribar-hi. Hi ha evidències que la pobresa ha anat decreixent els darrers 50 anys. Els estàndards de vida han anat millorant a tot arreu però la pobresa no ha desaparegut D
e fet, només a l’Estat espanyol hi ha 1,5 milions de persones que es troben per sota del llindar de la pobresa.
Fins i tot en països considerats rics hi ha bosses de pobresa molt, però que molt persistent.
Cóm hem arribat a aquesta persistència, ha estat la crisi?
Sempre ha estat aquí, hi ha la creença equivocada que tothom té les mateixes oportunitats, que els que són pobres ho són per elecció o perquè no tenen les habilitats o la motivació per sortir-se’n. Però això no és cert, si neixes pobre seràs sempre pobre, perquè les condicions i oportunitats que tens no són les mateixes que algú que ha nascut benestant, i això és l’evidència que la pobresa no la podrem eliminar mai. A no ser que fem una actuació molt gran.
Resulta desolador.
Totes les transferències que s’estan fent mantenen la gent viva, no els empenyen a pujar al cim. Els alimentem però no els ensenyem que sàpiguen pescar.
Els darrers anys ha sortit el fenomen del treballador pobre, ja ha après a pescar i té feina, però tan precària que segueix sent pobre.
El nombre d’hores que es treballa cada cop és inferior, irregular i menys previsible, per això els salaris són tan baixos. Han d’agafar moltes feines petites per a un salari mínim i han de dedicar tot el dia a treballar de punta a punta de la ciutat per poder sobreviure, sense sortir-se’n de la pobresa.
Quines polítiques creu que poden posar fi a aquesta pobresa persistent?
Hi ha dues tipologies de polítiques, les que permeten que la gent sobrevisqui o les que els treuen de la pobresa d’una manera sostenible. Aconseguir que tota la població pobra se’n surti és molt car, però hi ha maneres de fer accions en què no cal invertir permanentment, sinó donar una forta empenta inicial.
De què es tracta?
Polítiques d’una única transferència en lloc de suport continu, per fer-los sortir de la pobresa. Per exemple a l’ONG en què participo a Bangladesh, a un grup de dones que tenien feines puntuals, en una regió molt pobra, els vam donar una vaca a cadascuna, que era el pressupost d’un any d’ajut. Molta gent ens deia que era una mesura equivocada, que es menjarien la vaca o la vendrien. Però el cert és que la gran majoria va tindre cura de la vaca, i després de set anys, la quasi totalitat tenien més d’una vaca, venien llet i derivats i se n’havien sortit de la pobresa. Havia estat un èxit, algunes fins i tot tenien terres, que en aquell país vol dir ser ric. Si revisem les polítiques contra la pobresa que s’han implementat les que han tingut èxit són d’aquest estil. Quan no és té res, per sortir de la pobresa el que s’ha de fer és donar alguna cosa gran.
Sembla senzill. De qui és la responsabilitat de portar a terme aquestes polítiques?
És un tema global, cal cooperació entre els països perquè la riquesa es concentra cada cop més. Cal una major redistribució, i una via serà la dels d’impostos antipobresa. Hem de prendre consciència que tothom hi perd, perquè l’habilitat i talent no és correlatiu a la riquesa que posseeixes.
La pobresa té nom de dona. Creu que calen polítiques públiques específiques?
Les dones són sempre més pobres a tot arreu, perquè no només han de tindre cura d’elles mateixes sinó també dels seus fills, així que les polítiques per resoldre-ho han de ser diferents. Per exemple és habitual que les polítiques d’ajut contra la pobresa ves destinin a ajudar les persones a moure’s allà on hi ha feina, però no funcionen per a dones que tenen nens petits.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a