opinio

Globalització: frenem o regulem?

Primer, la guerra comercial que ha encetat el president Trump imposant aranzels a les importacions als EUA de productes de la Unió Europea i la Xina, amb la conseqüent resposta a la inversa. I, segon, el drama migratori de la Mediterrània, i les barreres físiques que la Unió Europea està imposant a la immigració procedent d’Àfrica. Són dues cares de la mateixa moneda

Agost. Diuen que és un bon moment per reflexionar i pensar sobre temes estructurals, de més calat, lluny del brogit del dia a dia. Aquí deixo una proposta de reflexió. Ara ha fet 16 anys que Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia (i jo hi afegeixo un dels economistes ortodoxos que més ens ha ensenyat sobre la cara B del capitalisme global), va publicar un llibre premonitori. Es deia El malestar de la globalització. La tesi del llibre és que la globalització és un instrument amb un potencial enorme per millorar el benestar de totes les persones del món, però que té un component institucional molt important. I, si les institucions de coordinació/regulació de la globalització no funcionen, el potencial enorme es pot convertir en un problema enorme.

Com que el llibre va generar múltiples interpretacions i polèmiques, res millor que reproduir les paraules de l’autor (traducció meva d’un bocí del pròleg del llibre, pàgines 13 i 14): “Crec que la globalització –la supressió de les barreres al lliure comerç i la major integració de les economies nacionals– pot ser una força benèfica, i que el seu potencial és l’enriquiment de tots, particularment dels pobres. Però també crec que perquè això passi és necessari replantejar-se profundament la manera com la globalització ha estat gestionada, incloent tant els acords comercials internacionals com les polítiques imposades als països en desenvolupament en el decurs de la globalització.” El professor Stiglitz va vaticinar el malestar de la globalització després de deixar la universitat i formar part del comitè d’assessors econòmics del president Clinton i del Banc Mundial. Principalment, les seves pors anaven dirigides cap a les economies més pobres. Però llavors va esclatar la crisi financera i econòmica del 2007, i aquestes pors s’han estès, i molt, a les economies riques. De fet, jo diria que durant els darrers anys el renovat impuls antiglobalització procedeix principalment dels països rics, que no volen perdre ni posició ni estatus davant el nou sistema econòmic mundial que planteja la globalització.

Guerra comercial.

Dos exemples propers. Primer, la guerra comercial que ha encetat el president Trump imposant aranzels a les importacions als EUA de productes de la Unió Europea i la Xina, amb la conseqüent resposta a la inversa. I, segon, el drama migratori de la Mediterrània, i les barreres físiques que la Unió Europea està imposant a la immigració procedent d’Àfrica. Són dues cares de la mateixa moneda. I les dues estan directament relacionades amb la globalització. Més enllà d’aquests dos exemples (n’hi haurà més els mesos vinents), el que a mi em preocupa són les barreres no aranzelàries. És a dir, la percepció d’una part creixent de la població dels països rics que la globalització perjudica les seves expectatives econòmiques i, especialment, la dels seus fills. I que per lluitar contra aquest perjudici cal frenar la globalització. Cal posar barreres a la circulació de productes, persones o capitals. Cal protegir els sistemes interns de producció, fins i tot imposant aranzels, i cal frenar la immigració, fins i tot imposant o reforçant les barreres físiques.

I, vet aquí, algunes preguntes o temes de reflexió que em permeto compartir amb les persones que pensen així o amb tothom que vulgui donar voltes al tema.

Primer. Empatia. Comencem per les persones, que són el més important. Saben que la gran majoria de migracions venen forçades per motius bèl·lics o econòmics? L’Orient Mitjà és un polvorí i Àfrica és un continent explotat amb unes expectatives econòmiques de pobresa i desigualtats cròniques. Dades de l’FMI per al 2017. Els 45 països de l’Àfrica subsahariana representen el 13,1% de la població mundial i el 3,0% del PIB mundial. Per comparar, les 39 economies més avançades del món (Europa, els EUA, el Japó, el Canadà) tenen un percentatge de població semblant (14,4%). Però saben quina és la seva participació sobre el PIB mundial? Un 41,3%. Per què tanta desigualtat? Què hi fan les multinacionals a Àfrica? Qui dona suport a les guerres? I per què? Què farien vostès en aquestes circumstàncies?

Segon. Sentit comú. Saben que més del 80% dels productes i serveis de la cistella domèstica de qualsevol família estàndard europea han estat produïts (totalment o parcialment) fora del país? Saben que les expectatives de població a Europa, especialment a Espanya, són que el 2030 més de la meitat de la població tingui més de 60 anys? Estan disposats a no consumir o a consumir productes i serveis molt més cars? Com es podran pagar en el futur les pensions de la bossa creixent de jubilats a Occident sense una base de població activa que avui no existeix?

I, tercer. Frenem o regulem? Sembla que la moda és frenar. Imposar restriccions. Però no en tinc cap dubte. L’empatia i el sentit comú s’acabaran imposant. Problemes econòmics globals, institucions i polítiques econòmiques globals. Ara bé, institucions al servei de tots, no només d’uns quants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.