L’Ondas bàsicament va per ells. En qualsevol tipus de feina és imprescindible el bon ambient de treball. Si no hi és, és impossible que funcioni l’engranatge. Som un grup de gent que hem crescut junts amb el programa i crec que és la clau del seu èxit i també el motiu de l’Ondas; són imprescindibles en la meva vida professional i en el programa.

Fa més de dues dècades que faig horaris irregulars. És evident que hi ha hagut un hàndicap en el tema familiar; per poder portar les meves filles a escola em llevava a les set quan me n’havia anat a dormir a les tres; aquests últims anys ha estat impossible dur-les a escola. Hi ha hagut una mena de deixadesa involuntària respecte a la meva relació familiar. L’Ondas és també per la família que ha sabut blindar-me en aquest aspecte.

És un ofici. El periodista Ramon Besa me’n va parlar així, del periodisme. Ofici és ser forner, manyà, pastisser... també periodista. No és una qüestió d’egos, és un ofici. El periodisme, la comunicació té un magnetisme, una capacitat d’atracció tan bèstia que rarament mires el rellotge; ens passa a tots.

Per molts motius. Primera obvietat, soc un any més gran i em costa més tot. Segona, és evident que jugar molts partits amb el Madrid t’agrada molt, però quan en jugues molts també tens més desgast. I l’any passat tot eren partits contra el Madrid. Políticament hi havia molta pressió mental i ambiental. A l’abril em vaig plantejar deixar-ho. Però una sèrie d’elements col·laterals em van fer pensar en un any més, de moment. D’una banda, l’equip i perquè després de la temporada que vivíem no m’atrevia a trencar el cordó umbilical. I de l’altra, perquè tinc la sensació que el relat continua i m’agradaria explicar algun final de la novel·la.

Ha sortit Wyoming però també Víctor Manuel, que no creu en l’independentisme i la voluntat de votar-ho. Penso que cadascú s’ha situat al seu cantó de la trinxera. Tinc la percepció que hi ha menys por de dir que haurien d’estar fora de la presó. Hi ha un sector a Espanya que no té por d’expressar-ho, de dir públicament que és un barbaritat.

Serà molt difícil repetir els resultats de fa un any. Els esdeveniments van fer que hi hagués un consum de la ràdio generalista molt alt. Espero que hi hagi nous oients de ràdio que s’afegeixin al projecte d’en Cuní i aplaudeixo que una emissora d’àmbit espanyol com és la Ser i una emissora amb tant de contingut històric per la ràdio en català com és Ràdio Barcelona hagi apostat per un matí en català com ha fet. Ho vaig dir el primer dia: ‘Josep, benvingut i com més serem més riurem’.

M’agrada molt escriure; sempre he escrit. I la tele ja veurem com ho compaginem. Ara comencem a gravar. Són tretze episodis. És un programa setmanal sobre ciència-ficció que passa al present. Hi veurem casos pràctics que estan passant i direm ‘no és possible!’ Són qüestions de salut, mobilitat, relacions de parella, ensenyament...

Hi ha un episodi que m’agrada molt de la sèrie Black Mirror, el de la noia obsessionada pels likes a les xarxes socials; el que explica aquell episodi està passant. Els casos que tractarem són ‘ciència-ficció’ que passa ara. La idea és que s’estreni el primer trimestre del 2019.

No t’ho pots imaginar! És moda fer meditació, jo em relaxo matant gent a la ficció. La meva mare era molt lectora d’Agatha Christie i jo del Carvalho del Vázquez Montalbán, també la Patricia Cornwell... soc molt del gènere. M’agraden molt les pel·lícules de por i de petit veia Boris Karloff, Fumanxú. He viscut molt en el món negre i m’ha fascinat sempre. Ara amb en Marc Artigau ja estem preparant la tercera novel·la sobre el detectiu Albert Martínez.