La lluita contra la degradació del planeta
Els desordres meteorològics són cada cop més intensos al món, provocant molts problemes econòmics, socials i humanitaris als països que els pateixen i fent evident que per evitar-los no només calen accions de caràcter nacional sinó accions internacionals en concordança amb els objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides per al 2030: objectiu 13 (acció pel clima), 14 (vida marítima) i 15 (ecosistemes terrestres).
Les Nacions Unides van començar a preocupar-se per aquests temes en la conferència d’Estocolm el 1972 sota el lema Una sola Terra i es va continuar i va prendre empenta en la Cimera de la Terra, que va tenir lloc a Rio de Janeiro el 1992, una conferència que va obrir el camí a altres conferències especialitzades entre les quals cal destacar la que va obrir el camí a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic amb el Protocol de Kyoto de 1992 (en vigor el 1993), així com a la Convenció sobre Diversitat Biològica amb el Protocol d’Aichi, signat després la Conferència Rio+20 a Nagoya.
Des de llavors s’han anat produint molts intents d’avançar en un marc per frenar l’escalfament del planeta, que ha vist créixer en un 41% el potencial d’escalfament com a conseqüència del desenvolupament econòmic -sobretot la industrialització de la Xina-, la incorporació d’una part del món pobre a més alts nivells de consum, el poc respecte al medi natural i altres qüestions que, denunciades pel que va ser vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, Al Gore, al seu llibre Una veritat incòmoda, li van suposar l’obtenció del premi Nobel de la pau i el premi Príncep d’Astúries de cooperació internacional.
L’Organització Meteorològica Mundial i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient van crear el 1988 un Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic al temps que els estats celebren anualment la reunió de les Parts de l’Acord (COP) que aquests primers dies de desembre del 2018 està celebrant la seva 24a sessió a Katowice per debatre el desafiament climàtic i els gasos d’efecte hivernacle. Per altra banda i l’última setmana de novembre va tenir lloc a la ciutat egípcia de Sharm al-Sheikh la Conferència de les Nacions Unides sobre la Biodiversitat, en què es van discutir el compliment dels objectius de biodiversitat establerts per al 2011-2020 i el disseny del programa estratègic que les Nacions Unides volen que s’estableixi per després del 2020 i que haurà de ser aprovat per la Cimera sobre el Clima prevista per al 20 de setembre del 2019.
Canvi climàtic.
Al sistema de les Nacions Unides, li manca la possibilitat d’obligar els països a complir els compromisos assumits, que només tenen, així, un valor declaratiu per molt que els fòrums, les conferències intergovernamentals i els programes nacionals d’aplicació de les resolucions estiguin sempre plens de bones intencions.
De la mateixa manera que s’han signat acords per evitar la degradació de l’atmosfera i el combat al CO2, la Conferència sobre la Biodiversitat amb objectius per al 2011-2020 i el desenvolupament d’una estratègia posterior al 2020 pretén evitar que segueixen les pèrdues forestals i intenta que no es perdin espècies animals a la terra i al mar per contribuir, així, als objectius de biodiversitat d’Aichi.
En tots aquests temes l’Unió Europea està fortament compromesa a través de l’Estratègia 2020 i el paquet de mesures Clima i Energia adoptat el juny del 2009.Tots els estats membres estan obligats a adoptar plans nacionals respecte a això i el marc financer plurianual presentat per la Comissió Europea per al període 2021-2027 el mes de maig -el primer per la UE post-Brexit- preveu també finançament per Acció pel Clima i ajudes als països subdesenvolupats per complir els objectius de desenvolupament sostenible. La degradació del Planeta obliga a una lluita seriosa per fer-hi front.
