opinio

Món polaritzat

Cal avançar cap a un nou contracte social, que s’adapti als nous temps. La nova correcció de la desigualtat ha d’organitzar el nou biaix d’habilitats que exclou classes mitjanes i pimes. I aquesta correcció ha de ser global. L’educació té la paraula

Comencem el 2019 amb la constatació d’una tendència de fons: el món es polaritza. Arreu del planeta emergeixen problemes i conflictes resultat de visions del món i d’aproximacions culturals clarament contraposades. Partidaris i detractors de Donald Trump, del Brexit, de la immigració o de les posicions polítiques extremes en són clars exemples. Ja vaig dedicar un article a explicar el paper dels nous mitjans socials de comunicació en tota aquesta història (vegeu: “Economia 2018: postveritats i veritats”). Però avui em centraré en els seus fonaments econòmics. Som-hi?

Primer. Història. Sempre la història. Hauríem de fer més cas a la història. Si anem un segle enrere, i salvem les distàncies, trobarem algunes similituds interessants amb la situació actual. Sota l’impuls de la primera (mecanització i màquina de vapor) i la segona (electricitat i motor de combustió) revolució industrial, l’economia mundial va viure una llarga fase d’integració i prosperitat (Belle Époque), que va acabar bruscament amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la crisi del 29 i la Segona Guerra Mundial, conseqüència directa de les dues anteriors. Igual que avui, el món es va polaritzar. La mala distribució de les rendes generades per les revolucions industrials i la integració econòmica, la conseqüent desigualtat social i els fenòmens globals de l’època, com ara l’imperialisme i el colonialisme, van despertar la cobdícia, els nacionalismes extrems i els règims totalitaris, i finalment, la bèstia de la guerra. De poc van servir els crits d’atenció –alguns, desesperats– de molts acadèmics i líders socials, molts d’ells assassinats o exiliats. La febre es va escampar com una epidèmia. Resultat: centenars de milions de morts, generacions senceres escapçades i mig món per reconstruir. Per a la reflexió, dos lemes de l’època que els sonaran: “la democràcia liberal és un sistema dèbil i antiquat” i “America first (Amèrica primer)”. No va ser fins després de 1945 que es va imposar el seny. Europa, que ja havia perdut l’hegemonia de la geopolítica global, va donar una lliçó al món: el contracte social de l’estat del benestar. Un intercanvi pactat entre capital i treball: productivitat per salaris i condicions de treball estables. La participació activa de l’Estat en l’economia: impostos per a educació, sanitat i pensions. I un procés d’integració econòmica i política: deslocalització de sobiranies nacionals per polítiques d’integració de mercats i mobilitat de factors. Corol·lari: Keynes tenia raó. Quan genera desigualtat, la polarització és molt perillosa. La regulació (organització dels mercats) ha de construir mecanismes compensatoris de la desigualtat. La història ja ens ha demostrat moltes vegades quins solen ser els efectes de menystenir-ho.

Tecnologia.

Segon. Tecnologia, empresa i treball. Com ja va passar amb la primera i la segona revolució industrial, la tercera (era de la informació i el coneixement) i la quarta (robòtica, intel·ligència artificial i economies de plataforma, entre d’altres) també esbiaixen les habilitats dels treballadors. Tradicionalment, aquest biaix d’habilitats estava relacionat amb la substitució de tasques rutinàries i afectava els treballadors menys qualificats. Però, a través dels mecanismes compensatoris, vinculats amb l’emprenedoria i la innovació, les relacions intrasectorials, la productivitat o la demanda, l’economia era capaç d’absorbir en el llarg termini les pèrdues d’ocupació generades en el curt termini. Tanmateix, avui assistim a una novetat històrica. La tecnologia, com sempre, esbiaixa habilitats, però unes habilitats diferents, les habilitats cognitives i no cognitives rutinàries i algunes de no rutinàries, les habilitats de les classes mitjanes. Avui, els mercats de treball tendeixen a polaritzar-se i es confirma un procés de reubicació d’habilitats, seguit d’una recol·locació de tasques i d’ocupacions que afavoreix els treballadors amb habilitats i ingressos més alts i més baixos, i perjudica els treballadors amb habilitats i ingressos mitjans. I, encara més. La investigació per al nivell d’empresa també ens posa en relleu que el gran gruix d’empreses, seguidores de les empreses líders i situades a la frontera global de la innovació, tenen molts problemes per seguir el ritme i perden productivitat i quota de mercat. Resultat: les classes mitjanes i les pimes tenen molts problemes per afrontar el nou biaix d’habilitats, i són les grans perjudicades de la polarització dels mercats. Un nou front de desigualtat, que afecta els agents econòmic (pimes) i social (classes mitjanes) clau de la societat moderna, s’obre i creix amb força. Per aquesta via, la via d’una creixent exclusió d’agents tradicionalment no exclosos, es poden explicar moltes de les pors i les visions identitàries, culturals i polítiques que prescriuen l’ascens de l’aïllacionisme o l’extremisme.

I, tercer. Solucions. Cal avançar cap a un nou contracte social, que s’adapti als nous temps. La nova correcció de la desigualtat ha d’organitzar el nou biaix d’habilitats que exclou classes mitjanes i pimes. I aquesta correcció ha de ser global. L’educació té la paraula. Keynes de visita a Chicago. Tot sigui per evitar un nou desastre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.