opinio

“Armilles grogues”

D’una banda, la democràcia que hem viscut i usat és un model polític que correspon a una realitat socioeconòmica que ja està superada: la realitat socioeconòmica actual no té res a veure amb la de les dècades del 1950, el 1960 ni el 1970, que són els moments en què la voluntat popular s’expressava amb més força dins del marc democràtic. De l’altra, s’està construint un model econòmic –el nou model econòmic que substitueix el que va entrar en crisi el 2007— basat en la productivitat i en la postglobalització, en què la redistribució de la renda ja no és necessària i en què el capital ha pres el protagonisme a causa de les ingents quantitats de diners que es necessiten per aprofundir en la productivitat i que només es troben a l’abast de les grans corporacions

Se’ls està considerant un fenomen. Realment ho és?

És cert que avui no és habitual que –en cap indret del planeta on manifestar-se no sigui reprimit– grups de persones es manifestin per reclamar alguna cosa concreta com ho és la no aplicació d’un nou impost; i encara ho és menys que durant sis dissabtes seguits aquests grups es continuïn manifestant per reclamar el mateix i afegeixin més reivindicacions; i encara menys que s’enfrontin a les forces de l’ordre desplegades per l’Estat. És cert que això ha succeït a França, i també és cert que la ciutadania francesa té una cosa que les altres no tenen: una enorme capacitat de reacció contra el que saben que no volen. Repasseu la història: no trobareu cap altre país, tret de França, on hagin succeït esdeveniments com els del 1830, el 1848 i el 1871.

Com és lògic estan apareixent nombroses anàlisis sobre el fenomen dels “armilles grogues”. Per mi, un dels més encertats –i que resumeix millor el fenomen— és el que va publicar Bru Rovira al diari Ara el 22 de desembre, amb el títol “No és un cotxe avariat, és el sistema” .

Els “armilles grogues”, diu el text, estan manifestant un malestar, un malestar que és europeu. Un malestar que posa damunt la taula la desafecció cap al sistema de representació democràtica. Un malestar cap a un model econòmic construït sobre la desigualtat i sobre la privatització de l’estat. Totalment d’acord.

El més terrible és que han estat molt pocs els portadors dels “armilles grogues” que han sortit al carrer, i el més terrible encara és que tenen la batalla perduda. Per què? Doncs perquè les revolucions, les protestes, els motins, els aldarulls, les revoltes, tenien sentit quan les persones eren necessàries per al sistema, quan el sistema les necessitava per produir, per consumir, per pagar impostos, per reproduir-se i fer créixer la població, però el sistema cada cop necessita menys persones per a tot això, per la qual cosa el sistema cada cop necessita menys les persones.

D’una banda, la democràcia que hem viscut i usat és un model polític que correspon a una realitat socioeconòmica que ja està superada: la realitat socioeconòmica actual no té res a veure amb la de les dècades del 1950, el 1960 ni el 1970, que són els moments en què la voluntat popular s’expressava amb més força dins del marc democràtic.

La postglobalització.

De l’altra, s’està construint un model econòmic –el nou model econòmic que substitueix el que va entrar en crisi el 2007— basat en la productivitat i en la postglobalització, en què la redistribució de la renda ja no és necessària i en què el capital ha pres el protagonisme a causa de les ingents quantitats de diners que es necessiten per aprofundir en la productivitat i que només es troben a l’abast de les grans corporacions.

El fenomen s’ha estudiat (a França s’estudien bastant els fenòmens socials, sens dubte bastant més que en països del seu entorn) i s’ha arribat a dues conclusions: 1) és interideològic: no predomina una manera de pensar (no dic una ideologia perquè avui aquest concepte ha perdut molt sentit) entre els que estan sortint al carrer a França, i 2) majoritàriament està compost per membres de la generació X.

Que hi hagi varietat de maneres de pensar –i de votar, els que ho facin— entre els seus integrants demostra que aquest malestar no distingeix entre partits polítics. I que sigui aquell grup d’edat posa de manifest que la població d’aquest grup d’edat és perfectament conscient que són els que més perdran –els que ja han perdut més— perquè hauran de seguir pagant per mantenir mentre es pugui tots els serveis públics que es pugui, però a canvi ells rebran cada cop menys fins que arribin a rebre poquíssim. (Ironies de la sociologia: es parla molt de com de malament ho passen i ho passaran els millennials quan els putejats de la història recent són els membres de la generació X).

Als “armilles grogues” se’ls ha anomenat “les empobrides classes mitjanes”, sobretot de la França rural; però això, entenc, és una simplificació fins a l’infinit. És clar que és gent que s’està empobrint i és clar que és gent que es pot integrar a aquesta cosa tan elàstica que ha estat la classe mitjana, però sobretot penso que és gent que sap, que és conscient, que al màxim que pot aspirar és que no li apugin l’impost que grava el gasoil, fita que han aconseguit, almenys de moment, i a poca cosa més.

Macron, tranquil?

Emmanuel Macron, el president de la República Francesa, i el seu govern poden estar molt tranquils: els “armilles grogues” suposen una anècdota en la vida de França, un terròs de sucre que es desfarà a l’aigua del pas de les setmanes. La prova és que, segons diuen els analistes, cap partit polític s’ha beneficiat del fenomen.

Les seves protestes es diluiran com, salvant les distàncies que en la comparació hi ha, es van acabar dissolent les del 15-M. No estem al 1871, quan La Commune va creure de veritat que podia revertir l’ordre constituït. Avui, els “armilles grogues” saben que les seves reivindicacions no poden arribar més enllà de pagar menys per un combustible, un fet, en definitiva, molt concret.

El 1871, els participants de La Commune van ser massacrats perquè eren necessaris i calia donar un escarment; avui els “armilles grogues” són ignorats i traslladats a les pàgines interiors dels diaris per la senzilla raó que ja no són necessaris. I si graciosament se’ls ha concedit la congelació d’un impost ha estat, únicament, perquè encara s’han de salvar les formes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.