El 5 de gener passat, Antoni Soy publicava un article titulat Neoliberalisme. L’article es basa en tres fal·làcies que intentaré rebatre: la crisi econòmica global s’ha superat amb receptes liberals, la sortida de la crisi ha generat desigualtat i el liberalisme és reaccionari.

Primer, la crisi no s’ha superat amb receptes liberals. Inclús als Estats Units es va optar per intervenir els sectors financers i de l’automòbil. La banca té un nou marc regulatori que ha fet que el sector en un àmbit global sigui molt menys rendible. La impressió de bitllets massiva no es pot considerar liberal.

Segon, no s’ha generat desigualtat en un àmbit global. La classe mitjana globalment guanya efectius i la pobresa ha baixat. A Espanya, sí que hi ha un increment de la desigualtat (10%) que va a contracorrent de la tendència global. No deu ser que es va a contracorrent per la manca de polítiques liberals? És cert que la jubilació s’ha endarrerit dos anys, però és que ara la gent en viu 10 més. El preocupant és si hi haurà feina per a aquesta població i si s’ha incrementat també la qualitat de vida perquè la gent treballi la mateixa proporció de la seva vida que abans.

Tercer, el liberalisme és el mecanisme de creació de riquesa més efectiu i la ideologia que respecta més la llibertat de l’individu. L’esquerra, i encara més la catalana, hauria de saber utilitzar aquestes virtuts i complementar-les assegurant la igualtat d’oportunitats. Massa sovint cau en la temptació de caricaturitzar el liberalisme fent així el joc als veritables reaccionaris antiliberals, personatges com ara Florentino Pérez o la detestada banca espanyola.

Siguin pragmàtics, deixin el dogmatisme i utilitzin el liberalisme. Una esquerra espantada, reaccionària i conservadora no ens convé.