Focus

EL superàvit comercial es queda

Per primer cop durant una fase de creixement, Catalunya ven més a l’exterior que no pas compra. El salt competitiu de les empreses ha permès un fet insòlit en l’economia, però el dubte és si aquest canvi de patró és definitiu

Tradicionalment, el dèficit comercial es disparava en temps de bonança
Els salaris continguts han contribuït a la competitivitat El nombre d’exportadores catalanes regulars ha augmentat
En els darrers dos anys hem venut més màquines al mercat domèstic que mai
santy witarsa
directora general volpak
La demanda domèstica no creix amb els nivells d’altres períodes expansius
joan ramon rovira
dtor centre estudis cambra
El govern ha d’afavorir la productivitat amb infraestructures, educació i recerca
josep oliver
uab
Entre 2000 i 2008 sortia més a compte comprar a fora que no a les empreses locals
joan ramon rovira
cambra de barcelona
S’ha millorat en inversió privada però encara s’està per sota de la resta de països competidors
Joan tristany
amec
El port de Barcelona ha passat a ser exportador, al contrari que abans de la crisi
Jose Alberto carbonell
director port barcelona
Les empreses són més competitives i exporten més, i també han congelat els salaris
xavier cuadras
professor upf
El 53% de les empreses innovadores van exportar

“En els darrers dos anys hem venut més màquines al mercat domèstic que mai.” Qui ho diu és Santy Witarsa, directora general de Volpak, que fabrica maquinària d’embalatge flexible a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). Un cop superada la crisi, la companyia, que dona feina a 270 persones, va decidir doblar els esforços en R+D, i va passar de destinar-hi el 6% del que factura, al 12% i a duplicar, també, l’equip comercial. Gràcies a la millora de la productivitat han aconseguit incrementar les vendes en un 35% i la quota en el mercat domèstic com mai ho havien fet en els més de quaranta anys de vida de l’empresa. Tradicionalment, Volpak ha venut més del 98% del seu producte a l’estranger.

La transformació de Volpak és la transformació d’una part substancial del teixit industrial català. La lectura que d’això fan alguns economistes, entre els quals els del Banc d’Espanya, és que ens trobem davant un canvi estructural de gran envergadura per a la millora de la competitivitat de les empreses. L’evidència més clara d’aquest fenomen és que s’ha produït un procés de substitució i que part dels productes que empreses i consumidors catalans abans compraven a productors de fora ara els compren a marques locals. Dit d’una altra manera: “Els fabricants locals han aprofitat la crisi per reconvertir-se i fer una proposta més interessant per al mercat”, segons explica Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La conseqüència macroeconòmica d’aquest canvi és un fet insòlit en el comerç internacional a Catalunya: per primer cop en la fase alcista del cicle econòmic, la balança comercial exterior no s’ha degradat i continua sent positiva, és a dir, les vendes internacionals són superiors a les compres a l’exterior.

Segons les darreres dades disponibles que té l’Institut Català d’Estadística (Idescat), el saldo comercial amb l’estranger va ser el 2017 de 13.126 milions d’euros, una xifra que ha anat creixent des de l’any 2009 i que s’ha mantingut en números positius fins i tot un cop superada la crisi (vegeu el gràfic de l’evolució del saldo comercial amb l’estranger). Les xifres del 2018, que s’espera que es facin públiques al llarg del febrer es preveuen menys positives que les dels darrers anys per la desacceleració del comerç mundial, però encara bones respecte a abans de la crisi.

Port exportador.

Hi ha altres indicadors que confirmen aquesta nova dinàmica en les compres i les vendes internacionals, el tràfic de mercaderies al port de Barcelona. L’any 2018, el 60% dels contenidors que es van moure a les instal·lacions portuàries de la capital catalana, anaven destinats a l’exportació, mentre que el 40% del tràfic de contenidors eren de productes d’importació. Les dades d’abans de la crisi eren justament a la inversa. “En el tràfic dels contenidors és on hi ha un millor reflex de l’evolució del comerç internacional. El port de Barcelona s’ha convertit en un port exportador, mentre que abans de la crisi érem bàsicament importador”, explicava en la presentació de resultats el seu director general, José Alberto Carbonell.

Tradicionalment, el patró que es repetia en els cicles econòmics expansius a Catalunya era el següent: la demanda interna augmentava, i empreses i consumidors tendien a comprar més productes de l’estranger i, per tant, el saldo comercial es deteriorava sistemàticament. Els anys de l’alegria econòmica que va provocar la bombolla immobiliària, el saldo negatiu del comerç internacional va escalar a nivells molt superiors als habituals.

La demanda.

Respecte a aquell període, el director del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira, recorda que va coincidir una demanda domèstica disparada amb el deteriorament progressiu de la competitivitat de les empreses locals en un context de costos laborals a l’alça. Les empreses catalanes van perdre pistonada en favor de les empreses internacionals, que van acabar satisfent en bona mesura la demanda local. “No només es va importar més del que era habitual, sinó que, a més, sortia més a compte comprar a fora que no a les empreses locals”, diu Rovira. El deteriorament de la balança comercial exterior era motiu de preocupació dels economistes i de pocs més: en un context de bonança i alegria en el consum, les seves prèdiques es perdien en el desert.

Nou entorn.

A partir del 2009, amb l’esclat de la crisi econòmica, es va anar reduint el dèficit fins que es van deixar enrere els números vermells. Es dona el cas que, justament quan es va entrar en període de vaques magres, els dos vectors que van impulsar el deteriorament del saldo comercial van canviar de signe. D’una banda, va caure en picat la demanda interior. I de l’altra, es va començar a millorar la competitivitat del teixit empresarial inicialment per la via de la devaluació interior (reducció dels costos laborals), la conseqüència és que el producte català resultava més barat.

A la congelació salarial (vegeu gràfic) s’hi va sumar el sedàs que hi va haver, tant en el nombre d’assalariats (la taxa d’atur va arribar al 25% en el pitjor moment de la crisi i en els joves va estar per sobre del 40%) com en el de societats (les dissolucions d’empreses es va multiplicar per dos). Així que, tot i que hi havia menys treballadors, les empreses menys productives no van resistir el cop de la crisi. Per tot plegat, en desaparèixer la part de l’activitat menys productiva i reduir-se el nombre d’empleats, en el seu conjunt, la mitjana de la productivitat va augmentar progressivament. D’aquesta manera, aquest escenari, en general força negatiu, va tenir paradoxalment una contrapartida positiva amb la forma de superàvit comercial.

Vistes les dificultats per trobar clients en el mercat local, el teixit empresarial va fer, a més, un pas molt decidit per obrir-se a nous mercats, on el producte català era molt ben rebut.

Un cop la recuperació de l’economia començava a agafar forma, el guió deia que havia de tornar el dèficit comercial i la necessitat d’endeutar-se amb l’exterior.“Això però no ho estem veient ara. La demanda domèstica, encara que està creixent amb força no ho fa als nivells d’altres períodes expansius”, explica Joan Ramon Rovira.

Què ha fet, doncs, que ens trobem davant un fet inaudit i que la balança comercial exterior segueixi decantada cap a la part de les exportacions?

Per Xavier Cuadras Morató, professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la interpretació més optimista que explica aquest canvi és que les empreses són més competitives i exporten més, la interpretació superoptimista és que hem arribat fins aquí gràcies als increments de la productivitat i la menys optimista és que el que explica aquesta nova dinàmica és que hi ha hagut una congelació de salaris.

Diferents factors.

La interpretació que prefereix el professor Oliver és que es tracta d’un veritable canvi de model econòmic fruit de la conjunció dels dos factors: “L’estabilització de salaris i l’augment de la productivitat.” I afegeix a més, un altre factor conjuntural: “Ens hem beneficiat d’un euro barat.”

Anem doncs a posar xifres a les diverses causes que han permès aquest nou patró en la balança comercial estrangera. Que les empreses catalanes exporten més que abans de la crisi és indiscutible. De fet, segons dades d’Idescat, en els darrers deu anys les exportacions catalanes han crescut un 38%. Amb la crisi econòmica, les empreses van entendre que havien d’anar al mercat internacional, ja que la demanda interior s’havia restringit tant que si no exportaven la possibilitat de sobreviure es reduïa.

Així ho va viure la firma Electrans, una companyia familiar dedicada al disseny i la fabricació de senyals i sistemes ferroviaris amb seu a Santa Perpètua de Mogoda. L’any 2008 va veure com es reduïen a zero els contractes per obra en el mercat espanyol. En pocs exercicis van passar de facturar 30 milions d’euros a només 3 milions. “Tan sols ens contractaven per a tasques de manteniment, amb la qual cosa la internacionalització es va convertir en l’única sortida possible”, recorda David Latorre, director general de la companyia. Electrans va buscar aliances amb grans companyies per poder comercialitzar mundialment la seva tecnologia i se’n va sortir airosa. Des d’aleshores, el pes de la venda a l’exterior en la seva facturació no ha parat de créixer i, en conseqüència, han obert oficines a l’estranger. Com Electrans, el nombre d’empreses catalanes exportadores regulars tampoc ha parat d’augmentar (un 24% més en només deu anys).

El 2018 la tendència positiva de vendes a l’exterior ha seguit el seu bon ritme. De fet, l’enquesta que va presentar el gener passat la patronal de la Petita i la Mitjana Empresa de Catalunya (Pimec) sobre l’evolució del sector industrial el 2018 i les perspectives per al 2019 mostrava que un 53% de les empreses d’aquesta dimensió han augmentat les exportacions.

A part de les xifres d’exportació rècord, hi ha una dada que no es comptabilitza com a exportacions, però que resulta molt rellevant com a mecanisme d’internacionalització, i és que hi ha al voltant de 9.000 filials d’empreses catalanes a l’estranger, que pertanyen a 3.100 firmes.

COMPETITIVITAT.

D’altra banda, també és una evidència que la millora de la competitivitat ha influït en la balança comercial, és a dir, a major competitivitat més s’aconsegueix vendre i més cal produir. Segons dades de l’Idescat, en els darrers cinc anys la inversió en béns d’equipament i altres actius ha crescut un 25% a Catalunya i l’oferta d’ocupació de personal qualificat i tècnics té un creixement del 15%. El fet és que tant la millora de la inversió com la de la formació de la força de treball són dues variables més que condicionen la competitivitat.

Segons el baròmetre de la innovació a Catalunya, elaborat per Acció anualment per identificar en quin punt es troba l’economia catalana, s’evidencia l’impacte de la innovació en la competitivitat de les empreses “perquè genera eficiència, reducció de costos, més valor afegit però també més facturació, creació de llocs de treball i internacionalització”, diu l’informe.

Aquesta radiografia de la situació de la innovació empresarial a Catalunya a partir d’enquestes a 1.200 empreses catalanes de més de nou treballadors, demostra, a més, que existeix una vinculació entre la innovació i la internacionalització. Segons el baròmetre, el 52,8% de les empreses innovadores van exportar el 2017, mentre que només venien els seus productes a l’exterior un 23,4% de les empreses que no innoven. En el cas de la indústria, la relació innovació-internacionalització és més evident: el 86,7% de les empreses innovadores industrials exporten.

Joan Tristany, director general de l’Associació d’Empreses Exportadores de Béns d’Equipament (AMEC), creu que és moment de no adormir-se, i considera que s’ha millorat, i molt, en inversió privada en R+D, però que encara s’està per sota de la resta de països competidors.

Per Cuadras, tot indica que les empreses són més competitives, fet que és una bona notícia, però afegeix que hi ha un altre component que ha afavorit el bon estat de la balança comercial amb l’estranger. “La demanda interna de consum és encara feble i ens fa pensar que aquest fet reflecteix la precària situació dels salaris dels treballadors.

Conèixer les causes que expliquen el superàvit és important per entendre si aquesta nova dinàmica en la balança comercial és transitòria o ha arribat per quedar-se.

D’una banda, els experts consultats expliquen que hi ha unes raons conjunturals, que estan relacionades amb l’evolució de la demanda mundial i de la domèstica. En aquest sentit, caldrà veure com aspectes com una etapa d’alentiment econòmic o les creixents polítiques proteccionistes acaben condicionant les vendes a l’estranger del producte català

Dit això, hi ha, però, un aspecte que –segons el director del centre d’estudis de la Cambra de Barcelona– si persistís en el temps podria donar lloc a un patró d’equilibri amb l’estranger estructural, és a dir, de llarg recorregut. “Serà clau que el creixement salarial estigui lligat a l’augment de la productivitat i, per tant, que no es dispari. No és just pagar per sota, però no és de sentit comú fer-ho per sobre del que ho fan els competidors. Fa temps que ens hem hagut d’ajustar i hem de mantenir un equilibri.”

Pel professor de l’UPF, Xavier Cuadras, però, aconseguir convertir-se en una economia amb superàvit comercial estranger per sistema està més subjecte a diferents dinàmiques. “S’espera una desacceleració a tot el món que pot afectar les exportacions. Pot ser que els nivells de superàvit que hi ha actualment -per sobre del 6%- es redueixin”,i afegeix que mantenir uns salaris baixos no és la solució a mitjà termini, “el que s’ha d’incrementar és la productivitat, aquí hi ha la clau de la prosperitat d’un país”: “Cal una economia més eficient i productiva. Aleshores es podran pagar millors salaris sense perdre competitivitat. Soc molt conscient que no és fàcil, i que no es pot aconseguir d’avui per demà, però ha de ser una estratègia a mitjà termini”, creu Cuadras.

Endeutament sistemàtic.

El cert és que aquest canvi de patró hauria de ser el desitjable, perquè els fets ens han demostrat que resulta insostenible tenir una dinàmica de creixement amb un saldo comercial amb l’estranger que sistemàticament ha estat negatiu. Aquest funcionament comporta un endeutament que debilita l’economia. De fet, aquest dèficit comercial exterior que s’ha anat acumulant durant anys ha fet que a hores d’ara el deute exterior de l’economia espanyola estigui al voltant del 100% del PIB (no hi ha dades sobre això pel que fa a Catalunya).

En canvi, economies amb superàvit comercial exterior com Alemanya i els Països Baixos han mostrat que fer de prestadors al món els ha permès no només ser més forts econòmicament, sinó una major resistència davant els períodes de crisi.

Com cal actuar a partir d’ara, per assemblar-se una mica a alemanys o holandesos en termes de comerç internacional?

Les receptes que donen els experts són variades, però tots coincideixen que cal una acció conjunta per part de l’administració, el teixit empresarial i els agents socials.

El catedràtic Josep Oliver considera que les administracions han de posar les condicions per afavorir la millora de la productivitat amb una política adequada en infraestructures, educació, recerca i impuls a la innovació. “Les empreses han d’apostar per inversió en maquinària i els agents socials han de ser conscients que competim en un mercat global i que les millores salarials han d’anar acompanyades de millores de productivitat”, recomana Oliver.

Tots els experts consultats coincideixen a dir que els sindicats han estat fonamentals en la sortida de la crisi i en el fet que la recuperació sigui equilibrada i que això no s’hauria de perdre. En concret, Joan Ramon Rovira assegura: “Patronals, sindicats i govern s’han d’entendre per poder mantenir un patró de creixement sostenible com el que sembla que fins ara hem aconseguit.”

Caldrà, doncs, remar plegats, si no ens volem tornar a enfonsar en el mar de l’endeutament exterior, perquè surar després serà molt més difícil.

Encara queden temes pendents, com que l’ocupació en indústria a Catalunya està a un 15% del pes que tenia abans de la crisi. Caldrà seguir ampliant la base exportadora.

LES XIFRES

15 mM
saldo
Són els milions d’euros que hi ha de saldo en les vendes catalanes a l’estranger de l’any 2017. És positiu des de l’any 2009.
60%
contenidors
És el percentatge del total del tràfic de contenidors del port de Barcelona que es dedica a l’exportació.
38%
creixement
És l’increment que s’ha registrat en les exportacions catalanes en els darrers anys.
17.000
regulars
És el nombre d’empreses catalanes que exporten regularment. Un 24% més que només fa deu anys.

“El canvi real és que l ’empresa ha introduït en el seu ADN l’exportació”

a.p
Joan Romero és el conseller delegat d’ACCIÓ, l’agència per a la competitivitat de l’empresa de la Generalitat de Catalunya que depèn del Departament d’Empresa i Coneixement. Cada any dona suport a més de 1.000 projectes d’internacionalització d’empreses catalanes.
Tot indica que el tancament de l’any 2018 significarà vuit anys consecutius de creixement d’exportacions. Què suposa aquesta dada?

És molt significatiu, que es registrin vuit anys seguits, i a més amb xifra rècord. El teixit industrial català ha fet una aposta cap a l’exportació molt decidida, amb un canvi en l’ADN molt fort. L’empresa catalana està molt preparada per ser competitiva en el comerç mundial. Fins i tot en un escenari de ralentí del comerç internacional no descartem que segueixi creixent en la quota mundial.

Hi ha un tema molt significatiu: no només creixen les exportacions, sinó que augmenta el nombre d’empreses que exporten de manera regular.
Així és, el 2018 vam superar la xifra de les 17.000 empreses exportadores regulars, quan fa cinc anys eren 13.000, i si mirem deu anys enrere el nombre ha crescut un 24%. Això és un canvi estructural. Són dades que arrelen en un punt. Des de la crisi econòmica les empreses van entendre que havien d’anar al mercat internacional perquè la demanda interior s’havia restringit, però ho van poder fer perquè havien innovat.
Creu que ens trobem davant un canvi de model econòmic estructural?
Nosaltres veiem un canvi clar de transformació en l’empresa catalana de cara a l’exportació. I no podem oblidar que som un país amb una dependència d’importacions, sobretot d’energia, i això ens condiciona. Sobretot en importació de petroli, que sempre pot alterar la balança. El mix d’internacionalització de l’empresa catalana és molt més gran que en el passat i acaba condicionant les balances comercials.
Europa, però, segueix captant la major part de les exportacions catalanes.
L’europeu és un mercat madur, que requereix un producte de qualitat i innovador i, per tant, si estem en aquest mercat és perquè les empreses han fet els deures. Consolidar-nos a Europa ens referma en la competitivitat que tenim, però no hem de renunciar a altres mercats.
peroxfarma

La diversificació dels mercats, el suplement per créixer

Europa concentra més del 70% de les exportacions catalanes. La diversificació a altres mercats s’ha convertit en un mantra de consultors, experts i administració. Des d’ACCIÓ, l’agència per la competitivitat, s’ha marcat l’objectiu d’augmentar l’índex de diversificació de destí del producte català. Així ho ha fet Peroxfarma, el laboratori farmacèutic català especialitzat en suplements alimentaris i en productes de dermocosmètica, que fa només quatre anys tenia presència en dos mercats, però que actualment exporta a més de quinze països.

De fet, la farmacèutica ja ha introduït els seus productes a Dubai, on també ha tancat un acord amb un distribuïdor local amb el suport d’ACCIÓ, que els permetrà establir-se en països veïns. L’empresa catalana té també una filial a Portugal i distribueix alguns dels seus productes a altres països d’Europa, tot i que la seva estratègia d’internacionalització es focalitza en els mercats asiàtics. El 2018 van obrir oficina a la Xina i també als EUA.

Peroxfarma va néixer el 1977, té seu a Barcelona i una plantilla total de prop de 100 treballadors. L’any 2018 l’han tancat 30 milions d’euros, un 10% dels quals provenen de vendes a l’estranger. Carla Gros, responsable d’exportacions de Peroxfarma, explica que per al 2019 esperen facturar 41 milions d’euros, dels quals 12 provindran de vendes internacionals.

Els catalans creiem en el Km 0

En els darrers quatre anys, empreses i consumidors catalans han comprat en un 64% més els béns fets a casa nostra
anna pinter

El fenomen de la compra de proximitat, que tanta força ha agafat els darrers anys com a nou model de consum, no sembla una moda passatgera, sinó una tendència que es preveu creixent.

L’aposta pel quilòmetre zero tant per al consumidor com per a l’empresa, confirma la màxima: el producte català cada cop convenç més a fora i també a dins.

Així ho preveu l’informe C-intereg, una anàlisi del comerç entre els diferents territoris de l’Estat espanyol, que fa periòdicament el Centre de Predicció Econòmica (CEPREDE) i en què participen diverses universitats, administracions i cambres de comerç.

L’estudi calcula que les compres dels catalans a productes fets a Catalunya augmentaran en un 64% el 2030, un percentatge de millora molt per sobre del que s’augura per a la resta de territoris de tot l’Estat.

A més, segons els càlculs del mateix centre d’estudis, Catalunya incrementarà el seu pes relatiu respecte al comerç total de l’Estat, que passarà de representar l’ 11% registrat el 2015, al 12% el 2030. “Aquest resultat apuntaria cap a un creixement mantingut de la quota de comerç intern de la comunitat líder, que seguiria aglomerant l’activitat econòmica al capdavant de la resta d’Espanya”, es pot llegir en l’anàlisi La indústria i l’agroindústria són les dues àrees que impulsen aquesta tendència a l’alça pel producte local.

De fet, Catalunya està molt per sobre del següent territori amb més flux comercial intraregional, és a dir, que té origen (producció) i destinació(comanda) al mateix territori. Andalusia suposa el 5% del total i Madrid, a penes representa el 3% del flux total.

A més del que vindrà, si ens fixem en el que ha passat els darrers anys es referma el major interès pel producte de casa nostra. Tot i que encara no s’han recuperat les xifres d’abans de la crisi -41.000 milions de mitjana entre els anys 2000 i 2007-, si mirem l’evolució que estan tenint les vendes dels béns “made in Catalonia”a la mateixa Catalunya han millorat un 15% en només quatre anys, i han passat de 34.000 milions d’euros de vendes a 39.045 entre els anys 2014 i 2017. El 2018, (encara dades provisionals), l’informe avança que la millora ha continuat per sobre del 8%.

La que més.

A més, Catalunya és de totes les regions, la que més ven al seu propi territori. És, de fet, la que té registrada (des que es tenen dades) el major volum de les vendes intraregionals.

D’altra banda, no és cap novetat que també és la que més ven a la resta de territoris. Els veïns aragonesos i valencians, són, per aquest ordre, els millors clients dels béns catalans, i ho seguiran sent l’any 2030, segons les previsions que fan els estudis de CEPREDE.

Si ens fixem en les importacions, és a dir els béns que Catalunya compra a la resta de l’Estat espanyol, històricament han estat per sota de les vendes. Per la qual cosa, el saldo comercial amb la resta de territoris sempre ha estat positiu.

L’anàlisi del comerç exterior en l’economia catalana és molt més complex que en el conjunt de l’economia espanyola, ja que es tracta d’una economia que està integrada fiscalment a l’Estat espanyol i que alhora està oberta al món.

Així que té dos tipus de fluxos comercials, d’una banda el de les compres i les vendes que van dirigides a l’estranger i de l’altra, les que van a la resta de l’Estat. I per tant, ens trobem amb dos tipus de saldos comercials, un a la resta de l’Estat i l’altre a l’estranger.

Abans de la crisi del 2008, (només s’analitza el comerç de béns perquè no hi ha dades de l’intercanvi de serveis), l’economia catalana tenia un saldo comercial negatiu amb l’estranger, però positiu amb la resta de l’Estat.

Ara, aquest recorregut amb el mercat espanyol continua sent important, però se n’ha modificat considerablement la proporció, fins al punt que les vendes a l’estranger de béns fabricats a Catalunya superen les que es fan a la resta de l’Estat espanyol.

Segons les darreres dades disponibles de CEPREDE, l’any 2017 les vendes de béns de Catalunya destinades a la resta de l’Estat eren la meitat de les vendes que tenien la seva destinació l’estranger, mentre que una dècada abans era totalment al contrari.

LES XIFRES

39.045
exportacions
Són els milions d’euros en béns que es van vendre l’any 2017 a la resta de l’Estat.
21.600
Importacions
Són els milions d’euros que Catalunya va comprar en béns a la resta de l’Estat el 2017.
64%
intRARegional
És l’increment que es preveu de les vendes de béns catalans a Catalunya per al 2030.
8%
vendes
És la millora, provisional, de les vendes dins de Catalunya el 2018.
22%
sector
És el pes que té el producte químic sobre el total de vendes a Espanya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.