Llibres

Per fer un bon ram

Les commemoracions permetran el retrobament dels lectors catalans amb clàssics literaris com ara Aurora Bertrana, Teresa Pàmies, Joan Brossa, Carles Fages de Climent i la Colla de Sabadell

Víctor Català és el fenomen apoteòsic: tres nous volums amb tota la seva narrativa breu

Per ajudar a fer la festa grossa, a vegades no n’hi ha prou amb les novetats i els premis de cada temporada. Tenir a punt un clàssic sempre és una gran sort, i més si l’acompanya un programa de commemoracions que estimula la reedició i la difusió de la seva obra, moltes vegades introbable des de fa dècades. És el que el ha passat, per exemple, amb Aurora Bertrana, el 125è aniversari de la qual va culminar l’any passat amb l’edició dels desterradíssims Paradisos oceànics (Rata) i que ha conservat prou empenta el nou curs per portar als aparadors dos títols més: La Ciutat dels Joves (Males Herbes) i Peikea, princesa caníbal (Tushita). Un altre aniversari que es clausura amb pirotècnia grossa: Carles Fages de Climent, l’arxiu del qual a la casa pairal de Castelló d’Empúries està lliurant una quantitat ingent d’inèdits, a més de reedicions crítiques de clàssics com la Balada del sabater d’Ordis, Somni de Cap de Creus o Les bruixes de Llers, troba per fi un gegant a la seva altura en un assaig del periodista Josep Playà que el posa en relació per primera vegada amb Salvador Dalí. Fages-Dalí, genis i amics, editat per Brau, el mateix segell que està tenint cura de la recuperació de l’obra fagesiana, documenta la complicitat i l’admiració mútua que es van professar al llarg de tota la seva vida aquests dos mestres de la desmesura.

Les commemoracions institucionals d’aquest mateix 2019 haurien de servir per renovar els vells exemplars de Joan Brossa, l’amic que no hauria de faltar mai a la tauleta de nit, ni que fos per pertorbar-nos el son. La majoria dels seus títols, tenen imprès al damunt l’etiqueta impertinent d’“exhaurit” o “sense estoc”, de manera que Brossa, imperceptiblement, se’ns ha anat convertint amb el temps en un autor sense obra, un prestidigitador que a tot estirar et munta un poema visual amb un parell de rampoines i et fa somriure una mica per com de beneit que és el món, fins que, càsum l’olla, et prens un dia la molèstia d’aplegar aquestes rampoines, els seus cal·ligrames, els seus poemes, el seu teatre dels silencis, i et surt un parenostre d’esglai i agraïment. Nòrdica Libros l’honora amb un volum de Poemes transgredits.

A vegades les festes oficials tenen sorpreses agradables, i aquest any una de feliç ens permet tornar-nos a acostar a Teresa Pàmies. Encara serà possible trobar als taulells obres de recuperació recent com Si vas a París, papà (Tigre de Paper), el diari que va escriure sobre el maig de 1968, o Quan érem refugiats (sembra Llibres), i segur que encara circulen exemplars del clàssic Testament a Praga. Caldrà esperar al juny, però, per retrobar la Gent del meu exili i Memòria dels morts (Empúries), i fins a la tardor no s’editarà Amor clandestí. Per qui no conegui Teresa Pàmies més que per vagues referències ja pot deduir pels títols dels seus llibres que la seva és una literatura alimentada a l’exili i sostinguda per formes molt duradores d’amor i amistat.

Si aquest 2019 hi ha un aniversari realment sonor, però, sense cap dubte és el de la Colla de Sabadell, una celebració que n’engloba d’altres, tantes com membres va tenir aquesta generació d’amics escriptors que, formats en el noucentisme de les “segones ciutats”, encara que estiguessin “voltades de pocavergonyes”, van ser pioners en l’avantguardisme més alegre abans d’acabar disgregats en el tristíssim exili. Sense acta fundacional, a menys que en considerem la famosa fotografia de Joan Oliver i Antoni Vila Arrufat fent servir de para-sol un pa de quilo enforcat amb un bastó, durant l’excursió que van organitzar el 1919 a la font del Saüc, a Sant Llorenç del Munt, amb ells va néixer també una nova forma de narrar, sobretot amb Francesc Trabal, Armand Obiols i el mateix Oliver. Per conèixer-ne les vicissituds el més recomanable és recórrer a algun dels diversos estudis que els ha dedicat Miquel Bach, i en particular el darrer, titulat La Mirada, com les edicions que van impulsar, i que a sobre és un llibre preciós. Però si ens hem de regir per les novetats, aquest Sant Jordi l’única que mestreja és la veterana, la incomparable, la napoleònica Víctor Català, amb els tres senyors volums on Club Editor ha reunit tota la seva obra narrativa breu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.