La segona derrota d’Erdogan
Els vaivens polítics i geoestratègics d’Erdogan afecten l’economia. El país va sofrir una recessió el 2018, si bé va tornar a créixer el 2019. Però la inflació continua en el 18,7% i l’atur copeja el 13,5% de la població. La lira, després de caure un 28% respecte al dòlar el 2018, va baixar un altre 14,1% en els primers cinc mesos del 2019. Una devaluació que perjudica especialment les grans empreses turques altament endeutades en dòlars. El creixement dels dipòsits bancaris en divises estrangeres denota una falta de confiança en la lira i la política econòmica del govern que frena algunes reformes estructurals precises per modernitzar el país. En canvi, ha invertit en la construcció d’un nou i colossal aeroport d’Istanbul, operatiu des del 6 d’abril
L’aposta d’Erdogan per forçar una repetició de les eleccions municipals a Istanbul va resultar un fracàs. El nou alcalde, Ekrem Imamoglu, del Partit Republicà del Poble, que havia vençut el 31 de març del 2019 per sols 13.000 vots, va ampliar el seu avantatge el 28 de juny fins als 806.000 vots. Tres mesos després, va obtenir el 54% dels vots contra el 45% del candidat oficial del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). La segona derrota a Istanbul confirma la reculada de l’AKP després de també perdre les alcaldies d’Ankara i d’altres ciutats de la costa de l’Egeu i el Mediterrani, que representen el 60% de la població i el 62% del PIB turc.
La megalòpoli d’Istanbul, on viuen gairebé 20 dels 82 milions d’habitants, és el cor econòmic i cultural de Turquia. Concentra un terç del PIB. És la plataforma política clau per governar el país. Segons Erdogan, “qui té Istanbul té Turquia”. Allí va començar la seva reeixida carrera política com a alcalde el 1994, va ser el feu del partit AKP i on va començar a teixir un sistema de suports i clienteles polítiques que li van permetre arribar a controlar els principals ressorts del règim turc.
Erdogan va aprofitar el fallit cop d’estat del 15 de juliol del 2016 per dur a terme després el seu particular cop contra l’oposició amb una duríssima repressió, jutjant i empresonant de manera arbitrària milers i milers de funcionaris, militars, jutges, professors, periodistes i empresaris. La purga contínua sense miraments i la xifra d’empresonats s’eleva a unes 77.000 persones. I amb tots els mitjans a les seves mans Erdogan va aconseguir aprovar un referèndum el 16 d’abril del 2018 per instaurar un sistema presidencialista que provoca una confusió entre els poders executiu, legislatiu i judicial. I, amb tot al seu favor, va aconseguir ser reelegit president el 24 de juny del mateix any.
Sonora bufetada.
Els vaivens polítics i geoestratègics d’Erdogan afecten l’economia. El país va sofrir una recessió el 2018, si bé va tornar a créixer el 2019. Però la inflació continua en el 18,7% i l’atur copeja el 13,5% de la població. La lira, després de caure un 28% respecte al dòlar el 2018, va baixar un altre 14,1% en els primers cinc mesos del 2019. Una devaluació que perjudica especialment les grans empreses turques altament endeutades en dòlars. El creixement dels dipòsits bancaris en divises estrangeres denota una falta de confiança en la lira i la política econòmica del govern que frena algunes reformes estructurals precises per modernitzar el país. En canvi, ha invertit en la construcció d’un nou i colossal aeroport d’Istanbul, operatiu des del 6 d’abril.
Les relacions amb els EUA i la UE són distants. Turquia és el pilar oriental i el segon exèrcit en efectius de la NAT. Però Erdogan va decidir comprar míssils russos S-400, que són incompatibles amb els sistemes de defensa de l’Aliança Atlàntica. El Pentàgon va reaccionar congelant el lliurament de caces F-35 a Turquia. I si Ankara no suspèn la compra dels S-400, el Congrés dels EUA podria aprovar sancions econòmiques que perjudicarien encara més la fràgil economia turca. Per part seva, la UE ha sancionat Turquia per falta de respecte dels drets humans i les llibertats públiques. I, malgrat el que digui el comissari Borrell, la UE s’immisceix en els assumptes interns d’altres estats com ho va fer amb Hongria, Polònia i Romania. La Comissió Europea estima que Turquia contravé els principis bàsics d’un estat de dret. I, encara que continua sent oficialment candidat a l’adhesió a la UE, les negociacions continuen paralitzades sine die. Però Brussel·les no vol trencar amb Ankara perquè hi ha temes bilaterals importants: Síria i l’Orient Mitjà, refugiats, immigració, nexes econòmics, etc.
Turquia es debat entre l’Occident i l’Orient. Serà a Istanbul, no en la profunda Turquia continental, on es jugarà el futur d’un país clau per a l’esdevenir d’Europa. L’oposició turca a Erdogan té temps per organitzar-se de cara a les eleccions presidencials del 2023. La victòria d’Ekrem Imamoglu va ser ben rebuda pels mercats però haurà de confirmar el seu potencial com un líder amb futur.