opinio

Escòcia i la recessió

Sembla que hi ha al voltant d’un 10% de la població escocesa– un de cada cinc dels que van votar no- que està virant cap a la independència

A mesura que es fa versemblant la sortida del Regne Unit d’Europa i, a més, una sortida sense acord, augmenta el nombre d’escocesos partidaris de la independència i, per extensió, de quedar-se a Unió Europea. Durant la campanya del referèndum, els unionistes van jugar bàsicament amb tres arguments: que el nou estat no podria pagar les pensions, que quedaria fora d’Europa i que si es quedaven, els plouria una carretada de milions en inversions i altres transferències.

Sobre això dels milions, nosaltres ja en tenim alguna experiència, poca gent s’ho devia creure perquè l’incompliment absolut del govern de Londres no sembla que hagi fet canviar gaires opinions sobre la bondat de romandre al Regne Unit. Ara bé, la perspectiva europea, sí, la qual cosa va lligada amb allò de les pensions. És a dir, a les dificultats econòmiques que comporta un escenari o un altre. És cert que no parlem de resultats definitius -aquests només vindran després d’un nou referèndum-, ni d’un capgirament espectacular, però sembla que hi ha al voltant d’un 10% de la població –un de cada cinc dels que van votar no- que està virant cap a la independència. I pot ser un percentatge decisiu en un context democràtic. Evidentment, hi ha un percentatge rellevant, tant en un costat com en l’altre, que es mou majoritàriament per motius identitaris, però sembla que n’hi ha un altre en què les perspectives econòmiques poden ser decisives a l’hora d’orientar el vot.

De manera molt més dramàtica i radical encara, hem de recordar que en els processos d’independència dels anys noranta a l’antic bloc soviètic, que van assolir percentatges de partidaris molt elevats, a banda de la qüestió identitària, la independència s’identificava amb la llibertat i amb l’oportunitat de millorar el nivell de vida fora d’un sistema que havia acabat esdevenint completament ineficaç per garantir-la.

És clar que la situació de Catalunya no és comparable a la de l’antic bloc soviètic, ni tampoc ens veiem amb la perspectiva d’haver de sortir a la força d’Europa contra la nostra voluntat. Ara bé, les dues situacions tenen en comú la rellevància de les perspectives econòmiques. Els espanyols han anat dient que les inquietuds catalanes només eren una reacció, conjuntural, als estralls de la crisi econòmica. I segurament alguna part de raó tenien. Tanmateix, els tambors de la crisi s’han anat intensificant aquest estiu. Segurament perquè malgrat les millores macroeconòmiques dels darrers anys, els problemes estructurals que van originar l’atzucac del 2008 no s’han resolt, tant en l’àmbit mundial com, i molt principalment, espanyol. La retenció per part de l’Estat de l’augment, encara, del 7% en la recaptació de l’IVA i l’IRPF per forçar autonomies com Catalunya a frenar la despesa, pot ser un indicador de la preocupació d’un Pedro Sánchez que tampoc es vol veure lligat econòmicament a Podemos si arriben les maltempsades.

Els canvis que alguns auguraven com a conseqüència de la repressió seran poc rellevants, però una nova i més intensa crisi econòmica potser podria donar lloc a una nova oportunitat de futur per als catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.