opinio

Anàlisi

Capitalisme kamikaze

És un contrasentit que el dèficit fiscal que genera l’Estat respecte a Catalunya (deixem-lo en la quota baixa de 10.000 milions d’euros anuals) suposi un impost especial que grava a l’economia més fèrtil, quan el raonable (amb simples criteris de maximitzar el rendiment) seria el contrari, és a dir, invertir per continuar generant valor

No debatrem aquí i ara els orígens del capitalisme, ni la seva capacitat històrica per transformar-se al llarg del temps, sense perdre les seves essències primigènies. Estudiosos com Anderson, Meiksins Wood, Brenner, Marx, Dobb, Sweezy, Polianyi, entre d’altres, han ofert diverses interpretacions d’un fenomen que ha transcendit del camp econòmic fins a impactar en el social, en el polític, en el mediambiental i en qualsevol petit àmbit de la nostra quotidianitat. Limitant-nos al model econòmic, conceptes com el mercat, la competència, la productivitat, el valor afegit, etc. es constitueixen en paràmetres acceptats i compartits per tots els agents que operen sota el seu paraigua: consumidors, productors, distribuïdors, empreses, bancs, institucions, governs i d’altres.

A partir d’aquí, podem realitzar una anàlisi de la realitat més pròxima, l’Estat espanyol, que està categoritzat com un estat que pertany al món liberal conservador, que en essència postula el capitalisme com a patró únic i dominant. Sent així, resulta difícil comprendre el comportament dels governs de l’Estat (el tàndem PP-PSOE) respecte a Catalunya i als seus ciutadans, que fa més de quaranta anys que són contribuents nets a les arques públiques (el que paguem és molt superior al que rebem), sense que aquesta contribució addicional hagi tingut la menor compensació. És un contrasentit que el dèficit fiscal que genera l’Estat respecte a Catalunya (deixem-lo en la quota baixa de 10.000 milions d’euros anuals) suposi un impost especial que grava a l’economia més fèrtil, quan el raonable (amb simples criteris de maximitzar el rendiment) seria el contrari, és a dir, invertir per continuar generant valor.

I això no és tot. Un govern, qualsevol govern sigui quin sigui el seu signe polític, té l’obligació de crear les condicions objectives perquè la iniciativa privada pugui complir el seu rol. Això significa invertir en les infraestructures necessàries a fi de facilitar el moviment de mercaderies, controlar el preu d’aquells subministraments bàsics que poden encarir els costos de transformació (energia, TIC, etc.), limitar els tràmits administratius, orientar els subsidis amb criteris econòmics, etc.

Ara bé, com que “Spain is different”, a Catalunya patim tots els dèficits possibles: xarxa ferroviària de mercaderies, xarxa ferroviària de rodalies, autopistes de pagament sobrepagades, autovies, aeroports, etc. No només no s’inverteix com la lògica econòmica recomanaria, sinó que tampoc es fa ajustant-se a criteris simples com el pes del PIB, la seva composició o la grandària de la població, ni fins i tot es compleix el que fixen en els pressupostos generals de l’Estat, perquè la xifra real executada sempre és inferior a la que es preveu. En el súmmum de la insensatesa, aquests mals gestors no anticipen el planificat en el sistema recaptatori d’un model fiscal que ells han dissenyat. O són uns ineptes o són uns necis.

Un es pregunta a què obeeix aquest cúmul d’errors, que no fan res més que perjudicar directament els afectats i indirectament el conjunt de la població de l’Estat. I com que no trobem resposta, repassem les bases del capitalisme (des del capitalisme agrari fins a l’industrial, el monopolístic i el financer) i no trobem cap pista que ens ajudi a comprendre aquest desvariejament. L’única explicació possible és que hagin inventat una nova opció que podríem etiquetar com a “capitalisme kamikaze”, la qual cosa seria tant com tractar d’enfonsar el sistema sabent que s’hi és a dins.

O potser tot és més simple: l’Estat espanyol està en mans de funcionaris (el poder de la burocràcia) i l’assignació i gestió dels recursos públics, al marge del seu biaix ideològic (Catalunya és “el mal”), no tenen en compte la racionalitat econòmica ni el més elemental “cost d’oportunitat”, perquè mai han assumit un risc amb els diners, poc o molt, que hagin pogut estalviar. I és que si aspirem a viure eternament dels pressupostos generals de l’Estat, no podem esperar una altra cosa que la més absoluta mediocritat. És un xoc entre el món real i el món fantasiós d’uns administratius amb galons.

Seria fins i tot graciós si no fos perquè afecta directament els nostres interessos, la nostra qualitat de vida i el nostre projecte de futur. Catalunya no pot continuar en mans d’un capitalisme de la senyoreta Pepis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.