Cinema

Biel Montoro

Actor

“Sovint et sents sol i perdut com l’Héctor”

Un gos no pot actuar, el vincle que havia de crear amb ell a la pel·lícula havia de ser de veritat

Joventut, talent, energia, entusiasme i una bona formació. Res no li falta, a Biel Montoro (Olesa, 2000), actor de la sèrie Com si fos ahir, amb petits papers en films com Superlópez i Nieve negra. La pel·lícula de ficció Diecisiete, que s’estrena aquest divendres als cinemes i el 18 d’octubre a la plataforma Netflix, suposa un salt important en la seva carrera. Dirigida per Daniel Sánchez Arévalo, té com a protagonistes el seu personatge, Héctor, un adolescent problemàtic amb trets de TEA (trastorn de l’espectre autista), i el un gos que l’ajuda a obrir-se al món.

El d’Héctor era un paper exigent emocionalment?
Sí, el més interessant era que aquest personatge és contingut amb les emocions, té com una barrera de protecció amb el món, amb la qual li costa molt expressar-se i deixar que els altres vegin el que li està passant. Hi havia aquest doble joc: realment li estan passant moltes coses, però ha creat una cuirassa protectora i sembla que no l’afecti res.
El gos sembla que obre un camí per superar els problemes. Coneixia aquest tipus de teràpia?
Coneixia l’equinoteràpia, que es fa amb cavalls, però no la de gossos. En saber que feia la pel·lícula, vaig estar investigant. Va ser interessant, perquè un gos no pot actuar. El vincle que s’havia de crear amb ell havia de ser de veritat. Hi ha una gradació a la pel·lícula en la relació entre el personatge i el gos, més distant al principi, i es va fent més estreta. A mesura que avançava el rodatge, el gos i jo anàvem fent vincles més estrets i ens anàvem apropant. Al final, com que era un gos de protectora i no tenia amo, me’l vaig acabar quedant. El vincle és tan estret que era indissoluble, i a casa tenim espai per tenir un gos.
Entén el personatge, doncs?
Sí, era interessant, perquè en aquesta part s’havia d’actuar molt poc, era real. El que sentia la persona i el personatge estaven molt a prop.
Què li va interessar de l’Héctor?
Em va atreure perquè és una pel·lícula de personatges, parla de viatges interiors, d’emocions, de com ens sentim els adolescents en aquestes edats tan complicades. I també parla de la soledat i l’aïllament en què es troba el personatge al principi de la pel·lícula, i que gràcies a l’aparició del gos i la trobada amb el seu germà, de mica en mica va abandonant. Hi ha una frase d’Anna Frank que representa molt bé com se sent el personatge al principi: “La joventut, en la seva base més profunda, és més solitària que la vellesa.” Em sento molt identificat amb com el personatge, tot i estar envoltat de gent, es pot arribar a sentir sol i perdut en un món que no comprèn, que no acaba d’entendre com funciona. Molts adolescents s’hi sentiran identificats, perquè si no t’ajustes a les convencions socials, al que se suposa que ha de ser un adolescent, et trobes molts cops en aquesta posició.
Per les dimensions de la producció i pel fet de ser-ne el protagonista principal, suposa un salt en la seva carrera?
Totalment. Amb un projecte tan gran i un paper tan important com aquest, no m’hi havia trobat mai. És el paper del qual em sento més orgullós de tots els que he fet i tinc moltes ganes que la gent el vegi. Vam treballar molt i estic molt orgullós del personatge que vam crear. Per a mi ha marcat un abans i un després en la meva carrera i un modus operandi. Els projectes que em vinguin me’ls vull prendre de la mateixa manera, amb la mateixa seriositat i amor, importància i comprensió que he dedicat a aquest. Costa assumir la distribució tan gran que tindrà.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.