Art

MARIANA DRAPER

GALERISTA, DIRECTORA DE LA SALA DALMAU

“Em sento una galerista del segle XX que utilitza les eines del XXI”

Mariana Draper (Barcelona, 1955) va recollir el testimoni del seu pare, Francesc Draper, fundador de la Sala Dalmau, i amb els seus germans manté viu l’esperit de Consell de Cent

Com va començar la Sala Dalmau?
La Sala Dalmau va començar l’any 1979, ara fa 40 anys, amb el meu pare, Francesc Draper, amb un projecte bastant clar que va ser el de recuperar l’obra d’artistes d’avantguarda que havien quedat tapats i que no es coneixien prou bé per qüestions culturals o per raons polítiques.
Estem parlant d’autors catalans?
Sí, però també de la resta de l’Estat, perquè molts d’ells havien marxat amb la Guerra Civil, eren gent republicana, o altres havien marxat per aspiracions culturals. Eren personatges que van participar de les avantguardes internacionals i en canvi aquí estaven totalment ignorats. No se sabia qui eren, tot i que la influència d’aquesta gent va ser real i va revertir en generacions posteriors. Per tant, era important portar obra d’aquesta gent en exposicions completes, no veure de tant en tant una peça en un museu o en una exposició col·lectiva. I això va ser un dels reptes més importants que es van plantejar.
Amb quins noms?
Doncs per exemple, Manuel Ángeles Ortiz, que a mi és un personatge que m’entusiasma; els germans Vilató, que eren nebots de Picasso, sobretot el que signava J. Fin; el Jacint Salvadó, moltíssima gent. Molts d’ells van haver de fugir i van anar a parar a Argelers, al camp de concentració del qual Picasso els anava traient.
El seu pare procedia del món del galerisme?
No, era advocat i col·leccionista d’art. Als anys seixanta va crear el Grup Nonell, que era una colla de col·leccionistes que es dedicaven a fomentar i ajudar artistes que començaven que no eren coneguts aquí i els ajudaven a organitzar exposicions a diferents galeries de Barcelona. El Francesc Artigau n’era un. També portaven gent de fora. També va ser assessor d’un fons d’art i al final, circumstàncies de la vida, va muntar la galeria.
Sempre ha estat al capdavant de la galeria?
Primer en va ser ell, el responsable, em va formar i va fer el paper de tutor professional. Després ja m’hi vaig ficar jo, però vaig tenir la gran sort que el meu pare era una persona que sabia delegar. Així quan ell va morir, ara fa 20 anys, jo ja estava preparada per portar la galeria sola, amb l’ajut dels meus germans.
Vostè parla d’un grup d’artistes de les avantguardes, però també la marca de la casa han estat determinats artistes contemporanis?
Els artistes contemporanis que hem exposat estan en certa manera vinculats a les avantguardes, recollint el seu esperit. Són artistes que han creat la seva pròpia obra recollint l’herència avantguardista. I una altra de les nostres senyes identitàries és el món de Torres-García i els seus deixebles, també vinculat al món de les avantguardes. Això ens ha interessat moltíssim.
Hem donat prou relleu al món del constructivisme de Torres-García?
Jo crec que ara sí, va tardar a ser reconegut quan internacionalment ja ho era, però de totes maneres quan nosaltres vam començar ja era una figura molt valorada. No em posaré ara medalles, però nosaltres al que ens hem dedicat –que no ho han fet altres– és a divulgar la gran tasca docent que va fer Torres-García per crear un art per a Sud-amèrica, per construir una identitat artística del Con Sud. A Montevideo s’explica que l’art és abans i després de Torres. Per això nosaltres no només hem fet exposicions del Taller de Torres-García com a entitat, sinó també dels seus deixebles, com ara Alceu Ribeiro, o el fill del Torres, l’Augusto, que va viure deu anys a Barcelona i que era amic del meu pare. Era una gent especial, era com una secta bona, no es tractava només de pintar constructivisme, sinó de viure en constructiu. Era viure per l’art, la resta era accessori. Fins i tot no signaven perquè era una col·lectivitat.
I el col·leccionisme té interès per aquesta línia?
La primera exposició del Taller de Torres-García va ser una sorpresa total. Cada dia semblava que fos la inauguració. La vam muntar com si fos el taller.
Però continua l’interès?
Sí, sobretot per Gurvich, que ha estat el més reconegut internacionalment. Li’n vam fer una i ara en prepararem una altra. Segueix molt viva l’empremta de Torres-García.
I finalment, l’interès per les galeries continua o ja són cosa del passat?
Hauria de continuar. No és el mateix comprar on line que rebre el col·leccionista i acompanyar-lo en la seva compra. Per aquest cantó em sento una galerista del segle XX que utilitza les eines del XXI. Som presents a les xarxes, però gaudir de l’art és també una qüestió de proximitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.