En la cam­pa­nya elec­to­ral de les elec­ci­ons espa­nyo­les que avui se cele­bren, l’eco­no­mia ha tret el cap tímida­ment perquè la qüestió cata­lana ha domi­nat l’agenda i el debat. I quan ho ha fet, els can­di­dats polítics han par­lat ober­ta­ment i sense rubor de “crisi” per des­criure l’esce­nari al qual ens veiem abo­cats. I com que la supo­sada “crisi” no ha tin­gut qui la des­men­teixi -pot­ser perquè és massa recent la recessió del 2008, que des del govern espa­nyol es va negar fins que era més que evi­dent- aquesta ha adqui­rit carta de natu­ra­lesa i ja és un fet, si més no, men­tal, la qual cosa no és menor perquè acaba ero­si­o­nant la con­fiança de les famílies i les empre­ses i afecta l’eco­no­mia. Això és, en part, el que està pas­sant. Perquè s’ha detec­tat un alen­ti­ment del con­sum domèstic i un repunt de l’estalvi, el que es podria inter­pre­tar, en part, com una reacció de les llars a allò que ha de venir. De tal manera que podríem estar al davant d’un nou cas de pro­fe­cia auto­com­plerta.

Dit això, el més greu és que ni les dades que tenim en aquests moments, ni les pre­vi­si­ons dels gabi­nets econòmics que s’encar­re­guen d’ana­lit­zar la con­jun­tura apun­ten cap a aquesta direcció. És a dir que la crisi, ni hi és ni se l’espera. Almenys amb les dades actu­als. Seria més cor­recte dir que la fase de crei­xe­ment ha entrat en un període d’alen­ti­ment. Crei­xem però menys. Com sem­pre passa, però, treure a pas­se­jar el fan­tasma de la crisi té molts impul­sors i una audiència recep­tiva.

Vol dir això que no ens hem d’amoïnar? No. Les incer­te­ses mun­di­als són mol­tes i a diferència del que pas­sava abans, que a alguns països els anava bé i a altres, mala­ment, ara, el pla­neta va amb el peu com­pas­sat i el dete­ri­o­ra­ment és gene­ra­lit­zat. I això té ris­cos afe­gits. A més, una part impor­tant de la població de casa nos­tra té la sen­sació ben fona­men­tada que la recu­pe­ració li ha pas­sat de llarg i se sent fràgil. Un alen­ti­ment de l’eco­no­mia, també alen­teix la cre­ació d’ocu­pació i la recu­pe­ració de les ren­des. Per tant, per a alguns pot ploure sobre mullat.

Ara bé, aquesta reflexió seria injusta si no acabés amb un mis­satge d’opti­misme. Les bases del crei­xe­ment són ben sòlides i no hi ha bom­bo­lles que ens hagin de pre­o­cu­par més del compte. Tenim aspec­tes que hem de millo­rar (la inversió en inno­vació, per exem­ple), però també molts argu­ments per no caure en el der­ro­tisme.