opinio

‘Escape Room’ 2020

És molt probable que enguany la taxa de creixement econòmic global continuï reduint-se per la desacceleració de les principals economies emergents. Creixeren a ritmes desproporcionats en el passat, impulsades per una reestructuració econòmica que traslladà recursos i talents ociosos o mal aprofitats cap a activitats molt més valuoses i productives. Un cop completada aquesta reassignació, cal esperar que la seva evolució s’estabilitzi en el futur a ritmes més modestos

Comença un nou exercici i s’aixeca el torb dels mals presagis que amenaça amb ràfegues de desacceleració econòmica que esdevindran gèlida recessió planetària. No es pot defugir, perquè uns mals auguris repetidament anunciats sovint alimenten una manca de confiança i seguretat en el futur que acaba afeblint l’economia. Però obcecar-se en l’evolució del PIB no ajuda a gestionar com cal la complexitat del moment, perquè d’incerteses, riscos i mals governs ja anem massa ben servits. Convé tenir present que el creixement econòmic és més un mitjà que no pas un fi per si mateix. És molt benvingut quan s’acompanya de més ocupació i la millora generalitzada de les rendes i quan permet assolir més recursos per a les polítiques redistributives. Però és més important garantir un sistema educatiu sòlid per als més joves, una qualitat de vida acceptable per a grans i desafavorits i un sistema productiu adaptat als canvis tecnològics i que aprofita el talent disponible en la societat.

És molt probable que enguany la taxa de creixement econòmic global continuï reduint-se per la desacceleració de les principals economies emergents. Creixeren a ritmes desproporcionats en el passat, impulsades per una reestructuració econòmica que traslladà recursos i talents ociosos o mal aprofitats cap a activitats molt més valuoses i productives. Un cop completada aquesta reassignació, cal esperar que la seva evolució s’estabilitzi en el futur a ritmes més modestos. Tractar de tornar a accelerar el creixement amb inversions públiques, de rendiment econòmic i social incert i sostingudes amb un endeutament més gran, no garanteix resultats positius. L’economia japonesa ja acumula una generació sencera mostrant que l’abundància de capital financer disponible és irrellevant quan l’oferta de bons projectes és escassa. Més deute no és sinònim de més progrés o benestar.

Tancar els mercats.

Més preocupant resulta l’obstinació a tancar-nos mútuament els mercats, perquè limitem la nostra capacitat de generar riquesa. Les característiques del nostre sistema productiu i tecnològic requereixen mercats oberts per a poder gaudir del màxim rendiment econòmic. Posicions mercantilistes esdevenen avui errada estratègica. Els interessos empresarials es dilueixen en complexes cadenes internacionals de producció. Creure que els dèficits comercials són la conseqüència d’una creixent demanda de productes “Made in China” és ignorar que el valor dels productes i components que es comercien arreu del món es distribueix molt fragmentadament. Més del 20% del valor exportat des de la Xina als principals socis comercials no es queda pas al gegant asiàtic.

Però si políticament triomfa la narrativa del “Nosaltres primer” és per la incertesa i desconfiança de molts en el futur. Que el canvi tecnològic i l’obertura de fronteres tenen efectes distributius no és cap novetat en la ciència econòmica. Ni tampoc la incapacitat dels governants per liderar aquests reptes o apaivagar els seus efectes amb polítiques de compensació adequades. Era previsible que la renda originada al mercat mostrés una tendència menys igualitària. Però que a molts indrets europeus la diferència en les rendes disponibles s’eixampli, les bosses de pobresa persisteixin, l’atur estructural s’hi instal·li còmodament, la prima salarial s’aprimi, l’impuls fiscal dormi el somni dels justos, la inversió empresarial no s’enlairi ni amb finançament low cost, l’harmonització d’impostos a les grans fortunes continuï a la sala d’espera, es tremoli pel futur de l’estat del benestar amb fertilitat sota mínims mentre s’aturen fluxos migratoris o no es mutualitzin els riscos del deute públic no és pas culpa d’altri.

Amb el soroll i la fanfàrria de fons dels adoradors del Brexit, els episodis recurrents de conflicte comercial o nous revessos electorals dels qui apostem per més globalització, bé faríem a preguntar-nos si les decisions preses milloren el nostre benestar col·lectiu. És la nova normalitat de les expectatives limitades. A la cotilla d’uns mercats financers omnipresents, hi afegim el desconcert dels gestors que desafiaren les lleis macroeconòmiques per assolir el nirvana mitjançant l’austeritat extrema. Ara, la política econòmica és tan moderna que transita desorientada dins un escape room farcit de paranys, confiant que l’odiosa inflació tregui el nas i li serveixi de brúixola per trobar una sortida. Benvinguts als anys vint!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.