Economia

Revifada sindical

La millora econòmica i l’enfortiment d’opcions minoritàries animen les afiliacions

Les centrals més sobiranistes s’anoten alces insòlites a l’administració pública

Els majoritaris, molt arrelats en el sector privat

Com passa sempre que l’atur es dispara, la recessió va fer retrocedir –i molt– els índexs d’afiliació dels grans sindicats, però en els últims anys s’han estabilitzat, i fins i tot han pujat en el cas de CCOO, que des del 2016 s’anota alces. L’augment és petit, de manera que falta molt per recuperar els volums precrisi, però el canvi de tendència és evident i s’afegeix a la vitalitat de la USOC i la CGT, que també sumen afiliats, i de la UGT, que aconsegueix mantenir l’hegemonia. De tota manera, aquestes centrals no són les úniques que noten la revifalla. Sindicats fins ara molt petits com la Intersindical-CSC (I-CSC) i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) estan també creixent i ho fan a un ritme accelerat.

La millora econòmica, però també el procés, que ha impactat de ple en el món sindical, com en tants altres àmbits, estan perfilant un nou mapa en què es manté un fort lideratge de la UGT i CCOO, però en què forces fins ara molt petites que han pres posició més enllà del dret a decidir, i que han liderat les aturades de país contra la sentència dels presos polítics, estan protagonitzant moviments insòlits.

Un exemple d’aquests moviments és l’avenç que en els darrers temps han experimentat la IAC i la Intersindical-CSC, l’única organització obertament independentista, tant en el nombre d’afiliats com en el de representants sindicals a l’administració pública i el món educatiu. Al març, quan es van renovar cinc de les nou juntes de personal, la Intersindical-CSC sacsejava les eleccions sindicals del personal tècnic i administratiu de la Generalitat i passava dels 4 als 35 delegats. La mateixa quantitat obtenia la IAC-Catac, encara que si tenim en compte tot el personal d’administració i tècnic de la Generalitat, és la primera força, amb 54 delegats. En el total de representants, la IAC té, segons les dades del Departament de Treball –d’abril, encara no té les de tancament d’any–, una quota de l’1,3% (amb 669 delegats) i la I-CSC, del 0,99% (504), a anys llum del 80% del pastís i dels 40.860 delegats que sumen la UGT i CCOO, però sobretot en el sector públic avancen de manera molt ràpida. Pretenen fer-ho també en el privat, tot i que reconeixen que costa molt més.

Com relata Sergi Perelló, portaveu de la Intersindical-CSC, el creixement “exponencial” de la seva organització ha anat molt lligat al procés, tot i que no és l’únic motiu. “La centralitat política i social del país s’ha mogut molt i tot s’ha anat adequant a aquests nous suports”, reflexiona. “En l’àmbit polític, ha irromput la CUP, ha pujat ERC i ha mutat l’espai convergent; en l’àmbit civil, han aparegut expressions molt fortes, com l’ANC i els CDR, i aquests canvis també s’han traduït en l’àmbit sindical, però més tard.”

Fa dos anys, la I-CSC tenia 1.834 afiliats i ara supera els 4.600. Segons les seves dades –més actualitzades que les de Treball–, pel que fa al nombre de delegats, ha passat en un any de 300 a 850. De tota manera, Perelló assegura que no només convencen pels seus plantejaments independentistes, sinó pel seu model de “sindicalisme de contrapoder”. El que vol deixar clar el portaveu de la I-CSC és que no són un sindicat de funcionaris, sinó que aspiren “a estar en tots els sectors productius del país”. “En les grans empreses, els sindicats grans estan molt consolidats, però a casa nostra el 98% són pimes”, recorda Perelló.

Poder de decisió

En el cas de la IAC, Assumpta Barbens, la seva portaveu, assegura que l’avenç ha estat “sostingut” en els últims anys. L’organització integra set sindicats sectorials, entre els quals hi ha Catac, però també la Ustec, el principal sindicat de mestres, amb 7.000 afiliats, i Sfiac, del sector ferroviari. En total suma 14.000 afiliats. El desembre del 2008, n’eren gairebé la meitat, 8.433. El caràcter alternatiu, el funcionament per assemblees d’alguns dels seus sindicats i la “total autonomia per negociar” que donen a cada sindicat i a cada centre de treball han fet, segons Barbens, que cada cop més gent s’afegeixi al seu projecte.

La IAC defensa el dret a l’autodeterminació, però Barbens deixa clar que en un hipotètic referèndum no farien campanya a favor d’una opció ni de l’altra. “Nosaltres creixem –indica– gràcies a la gent que busca un sindicalisme diferent, en el qual no siguin les cúpules les que diguin el que s’ha de negociar.” De fet, hi afegeix, la IAC fa “corresponsables els sindicats majoritaris de moltes pèrdues de drets, ja que, per exemple, si no haguessin signat determinats acords, ja s’haurien retornat les pagues als funcionaris”. “La lluita no es fa als despatxos, sinó al carrer”, remata Barbens.

Els sindicats majoritaris asseguren que han patit el desgast propi d’haver estat a primera línia de foc durant la crisi, però sostenen que molta gent els està valorant la feina feta durant la recessió, lluitant i aguantant el xàfec, i també la que poden fer ara que la situació econòmica ha millorat. “Qui firma l’acord sempre té un cert desgast, però som els majoritaris els que tenim capacitat de negociació i hem llançat una ofensiva de millora salarial del 2% que ja s’està veient en els convenis que negociem ara”, afirma Andrés Querol, secretari d’organització de CCOO. “Fa un any i mig que estem tancant millores salarials; això no té cap protagonisme en l’esfera pública, però impacta molt en el dia a dia de milers de treballadors”, hi afegeix.

Tant CCOO com la UGT relativitzen les xifres de sindicats com la IAC i la I-CSC i també l’impacte que, més enllà de l’administració i l’ensenyament públic, estan tenint en el repartiment de cadires dels comitès d’empresa. Quant als efectes del conflicte polític, David Papiol, secretari de mobilitzacions i agitació de la UGT, explica que el seu sindicat “s’ha situat clarament al mig: contra la sentència i a favor de crear ponts”, i per això han tingut “algunes baixes d’independentistes entre el col·lectiu de tècnics de la Generalitat i d’unionistes entre els afiliats jubilats”. “Però han estat poques, i són de gent dolguda emocionalment, no pas enfadada perquè no li hàgim resolt els problemes laborals”, matisa.

Entre els grans i els petits, hi ha les consolidades USOC i CGT, que també estan creixent. Després de deixar clar que dins del seu sindicat hi ha tants votants d’ERC com del PP, “com passa al conjunt de la societat”, la secretària general de la USOC, Maria Recuero, dona una pista per entendre el dinamisme que es percep en tot l’àmbit sindical: “Amb la recuperació econòmica, estan trucant molts treballadors de pimes que no tenien comitè i ara en volen muntar un perquè s’han adonat que és necessari estar assessorat.” També la Intersindical i la IAC expliquen que reben moltes trucades d’aquest tipus.

La força de les vagues

Òscar Murciano, secretari d’acció social de la CGT, assegura que en el seu cas creixen perquè hi ha “molta gent desencantada amb els grans sindicats” i volen més reivindicació i contundència. El ressò que han tingut les últimes victòries laborals aconseguides per les vagues que han impulsat, entre les quals a Nestlé i a Filatures Gabarró, els han ajudat a fer créixer el nombre d’afiliats fins als 16.813. “Aquest 2019 hem tingut gairebé un 90% més d’altes que el 2016, moment en què s’inicia un cicle expansiu del sindicat”, indica Murciano. Pel que fa als delegats, la CGT té una quota del 2,8%, mentre que la de la USOC supera el 4,7%.

Hi ha moviments en el mapa laboral, però la gran incògnita és quin abast tindran. Per Víctor Climent, professor del departament de sociologia de la UB, “avui a les grans empreses es busquen sindicats que tinguin representativitat i capacitat d’influència, com és el cas dels majoritaris, que són també els que tenen pes dins l’economia, perquè signen, per exemple, els convenis col·lectius sectorials”. Tot seguit, reflexiona: “Que amb la normalització de la situació política puguin entrar forces com ara la IAC i la I-CSC en més espais és possible, però també pot ser que no sigui així. Cal temps per veure’n el recorregut.”

LES FRASES

Els canvis de majories s’han traslladat al món sindical més tard que al món polític i civil
Sergi Perelló
portaveu intersindical-CSC
Qui firma acords sempre té un desgast, però fa un any i mig que negociem convenis a l’alça
Andrés Querol
secretari d’organització de CCOO
MARCIAL PASTOR

“Costa entrar a l’empresa, però aquí ja som decisius”

La Intersindical-CSC s’ha presentat per primer cop a les eleccions sindicals de la fàbrica que el grup químic Samvardhana Motherson té a Polinyà i ha aconseguit quatre dels tretze membres del comitè d’empresa. Un d’ells és Marcial Pastor, de 51 anys, que es va afiliar al sindicat el mes de gener del 2018.

Vostè era de la UGT. Per què va canviar?
Em vaig afiliar a la UGT fa dotze anys i al principi es treballava molt des de la base i jo hi estava implicat, però van anar passant coses que no em van agradar. Entre d’altres, van centralitzar molt l’activitat i també el sindicat va fer un ERO quan tots lluitàvem contra ells.
El conflicte polític va ser el detonant per canviar a la Intersindical-CSC?
La decepció amb la UGT va ser gradual i per diversos motius, però és clar que no entenia que amb la convulsió que es vivia ens mantinguéssim de costat. Jo no puc separar els temes laborals dels polítics.
Què diria a qui assegura que els petits no tenen poder real de negociació?
El primer cop que ens hem presentat hem quedat segons; a la meva empresa ja som decisius.
En la indústria, però, els grans hi estan molt arrelats.
Els obstacles que hi ha en la indústria són superables. Cal que se’ns conegui, perquè costa entrar-hi, però un cop a dins és més fàcil, perquè la gent veu com actuem.
Què estan fent dins de la seva empresa?
Ja hem presentat tres demandes laborals. Una de les quals, perquè ens paguin les hores extres. I en l’àmbit de sindicat, volem presentar-nos a les eleccions que aquest any es faran a la fàbrica que Samvardhana Motherson té a Castellbisbal.
ROCÍO QUESADA

“És fàcil dir que no lluitem”

Rocío Quesada té 39 anys i treballa a la cadena de muntatge de la fàbrica de Nissan a la Zona Franca. Des del febrer, forma part també del seu comitè d’empresa.

Per què va decidir fer-se delegada de CCOO?
M’hi vaig afiliar ara ja fa cinc anys perquè els seus ideals estan d’acord amb el meu pensament: és un sindicat reivindicatiu, de classe, democràtic, multicultural i independent. En les últimes eleccions al comitè, la secció sindical em va demanar que m’hi presentés i així ho vaig fer.
De seguida es va haver de posar a treballar.
Al febrer vaig entrar al comitè i a l’abril ja teníem un ERO sobre la taula. Hem aconseguit pactar prejubilacions i mesures de flexibilitat, però és un moment delicat.
Compensa?
Abans treballava vuit hores i després ja no pensava en la fàbrica fins l’endemà. Ara, en canvi, sempre estic pensant en l’ergonomia o en el pla industrial, en com puc ajudar o amb qui he de parlar... Però sí, compensa.
CCOO està a favor del dret a decidir, però hi ha qui li reclama anar més enllà. Vostè se sent còmoda amb la seva posició?
Estic molt d’acord que cal defensar el dret a decidir i no permetre que hi hagi presos polítics. Però dins de CCOO passa el mateix que en la societat, que hi ha gent a favor de la independència i gent que no hi està, i crec que els sindicats no han d’anar més enllà. S’han d’alinear amb la democràcia.
Què pensa quan alguns acusen els sindicats majoritaris de no haver aturat la pèrdua de drets laborals?
Que és molt fàcil de dir. A CCOO hem lluitat molt, però necessites que la gent surti al carrer i et doni suport, i crec que la societat ha estat massa aturada.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.