El terme jubileu prové de yobel, que en hebreu vol dir ‘trompeta’, ja que, com explica la llei mosaica, les trompetes es tocaven cada cinquanta anys per anunciar l’any del Senyor, quan els deutes personals havien de ser eliminats. La covid-19, que demanarà grans esforços inversors per reconstruir l’economia, pot dur el món a una situació d’endeutament insostenible, i per això no és forassenyat parlar de cancel·lar deute.

De fet, ja ens trobem al bell mig d’una intensa campanya internacional en demanda d’una cancel·lació del deute dels països en vies de desenvolupament, per tal que puguin fer front a la crisi del coronavirus. Tanmateix, el dilema entre pagar deutes i sacrificar inversió pública o cancel·lar-la, si més no parcialment, per no caure en una situació de col·lapse, subjau en les propostes d’aquests dies d’aplicar a Europa un gran pla de redreçament econòmic, un nou pla Marshall, o ficant el deute a perpetuïtat al balanç del BCE, uns bons que haurien d’emetre els estats no només per garantir el benestar ciutadà, sinó també per preservar la democràcia.

Hi ha tota una argumentació jurídica per sostenir una decisió unilateral de suspensió de pagaments dels deutes externs, davant de circumstàncies excepcionals com les actuals. Éric Toussaint, economista que ha abocat la seva activitat de recerca a l’estudi del deute, afirma, categòric, que “els estats poden decretar la suspensió del pagament del deute, tot basant-se en el dret internacional, i especialment en tres arguments: l’estat de necessitat, el canvi fonamental de circumstàncies i la força major”. Ens recorda que un tractat internacional de deute pot ser suspès si canvien les circumstàncies, al marge de la voluntat del deutor. Nicola Scherer, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització, descriu la situació com a “insostenible”: “El món ja havia arribat al sobreendeutament, fins al 322% del seu PIB, amb trenta-cinc països en crisi per no poder retornar el deute, i ara s’hi suma la covid-19.” Condonar? Com diu Scherer: “Ja hem vist com l’FMI, davant la situació crítica dels països del sud, que demanaven una condonació, ho ha deixat a mitges. Per experiència, el sistema capitalista no ho admet, per bé que si hi ha tan sofriment, hi pot haver una pressió social a favor de la suspensió unilateral dels deutes, tot i que és difícil que pugui reeixir.”

I si ens hem d’endeutar un altre cop “almenys que sigui de manera justa”: “No podem entendre que part dels 750.000 milions d’euros del Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP) del BCE vagin a comprar deute corporatiu d’empreses responsables de l’emergència climàtica, com Iberdrola, Repsol i Enagás, o d’impactes negatius al territori, com Abertis.” Scherer creu que som a temps de fer les coses de manera diferent, sota principis de justícia fiscal -“multinacionals i fons d’inversions han de pagar de forma proporcional els seus impostos”,-i financera “la nacionalització d’alguns bancs i empreses rescatades és una opció molt real”. Als EUA, on la crisi financera està tenint uns efectes devastadors, també té volada el debat sobre què fer amb el deute. Michael Hudson, que ha dedicat la seva carrera científica a l’estudi del deute, observa que “en una economia en crisi, una nova onada de deutes absorbirà la major part de la riquesa obtinguda des del 2008 i dividirà encara més la societat”. Al seu parer, “en el passat, el políticament poderós sector financer ha bloquejat una amnistia que deixi respirar la gent”: “Fins ara, l’ètica majoritària ha estat que els deutes han de ser pagats religiosament, i hem de reconèixer que la majoria dels deutes no poden ser pagats. Els deutors no han de sentir cap mena de culpa davant el desastre econòmic que ens assetja.” Com argumenta, fer una amortització dràstica dels deutes dels estudiants, dels mèdics i dels deutes dels consumidors, que bloquegen la despesa en béns i serveis i redueixen així l’economia real, seria una acció pragmàtica més que no pas una solució moral.