opinio

Ajuda i Competitivitat

Per què l’any 2013, el de pitjors taxes d’atur a la UE, la d’Alemanya era del 5,2, la d’Àustria del 5,4, la d’Holanda del 7,3, la de Dinamarca del 7,4, la del Regne Unit del 7,5, la de Suècia, del 8,1, la de Finlàndia del 8,2, la de Bèlgica del 8,4, la d’Espanya del 26,1 i la de Catalunya del 24,4?

El primer de tot és preservar la salut, la vida dels altres i la nostra. Massa morts i massa malalts.

Això encara no s’ha acabat i passaran encara mesos. I aquesta realitat sanitària, que demana paciència, es contraposa, cada dia que passa, amb la urgència econòmica de moltes persones que estan patint ja necessitat, o tenen la incertesa de com s’ho faran en les pròximes setmanes o mesos.

Perquè Catalunya és una economia d’autoempleats i microempreses: 357.803 establiments sense cap assalariat i 232.967 d’entre un i nou assalariats. 590.770 empreses de les 620.031 amb dades del 2019, és a dir, el 95,3%. I en termes de persones afectades, representen al voltant d’1 milió.

En el pitjor moment de la crisi del 2008, la xifra d’aturats va arribar als 949.000. Era el primer trimestre del 2013 (un 24,4% d’atur), però va ser en quatre anys. Les previsions que s’han anat publicant indiquen que, el 2020, es pot arribar a una taxa del 17,1% en nou mesos, i que representa un increment del 64,4% respecte al tancament del 2019 (10,4%).

Aplicant les fases de l’atenció mèdica, el diagnòstic és clar, i el pronòstic, també: ja s’han viscut altres crisis i sabem l’impacte social que tenen. Però de teràpies, sembla, n’hi ha diverses, perquè, potser, el coneixement de l’economia no funciona igual que el coneixement de la medicina, que es fonamenta en l’evidència científica. Tanmateix, si la causa de la crisi econòmica ha estat una emergència, sembla que la teràpia hagi de ser, també, d’emergència, que, com deia el professor Guillem López Casasnovas, depèn d’una injecció en vena de diners i de respiradors per a autònoms i pimes amb “símptomes”.

En aquests moments, la microeconomia ha d’anar al davant de la macroeconomia, salvar la renda dels afectats econòmicament per la covid-19 ha de ser similar a salvar la vida dels que han patit la malaltia. Si el nombre de morts i malalts esgarrifa, no permetem que les conseqüències de la crisi econòmica i social també esgarrifin.

Ara bé, afrontar l’emergència no pot amagar les febleses de l’economia catalana, que la pandèmia tornarà a treure cruelment a la llum, i l’indicador que millor les mostra és la taxa d’atur. Cada vegada que hi ha algun moviment sistèmic s’acaba provocant una crisi econòmica que acaba sent una crisi social.

Per què l’any 2013, el de pitjors taxes d’atur a la UE, la d’Alemanya era del 5,2, la d’Àustria del 5,4, la d’Holanda del 7,3, la de Dinamarca del 7,4, la del Regne Unit del 7,5, la de Suècia, del 8,1, la de Finlàndia del 8,2, la de Bèlgica del 8,4, la d’Espanya del 26,1 i la de Catalunya del 24,4?

Poc valor afegit.

Perquè a Catalunya i a Espanya fa molts i molts anys que l’objectiu de la política econòmica sempre ha estat crear llocs treball com sigui, i això s’ha aconseguit utilitzant mà d’obra amb intensitat en processos de reduïda capacitat de generació de valor afegit. Mentrestant, la majoria dels països assenyalats ho han fet en sectors de molt alt contingut tecnològic, alhora que han decrescut en d’altres de menys innovadors i incrementant i millorant la seva productivitat; en definitiva, sent més competitius.

Quan a Catalunya i a Espanya s’esmenta el concepte competitivitat, tothom pensa en costos i preus, i així ens va. Una economia no és competitiva per costos i preus baixos, és competitiva quan és capaç d’anar millorant la seva productivitat. Aquell 2013, Finlàndia, Alemanya i Suècia eren el número 3, 4 i 6, respectivament, del Global Competitiveness Index que elabora anualment el World Economic Forum des del 1979. Espanya era el 35è (Catalunya no era ni és estat) de 148. En l’anàlisi del 2019, alguns han perdut posicions i d’altres n’han guanyat, com el cas d’Espanya que ocupa la posició 23. Suficient?

La nova normalitat de què tothom parla, si efectivament es produeix, ha de ser l’oportunitat per canviar l’objectiu -millora de la productivitat i el missatge -cal ser competitius–. Perquè els grans reptes continuen sent els mateixos que fa dos mesos: el canvi climàtic, el progrés tecnològic i la disminució de les desigualtats. I segurament, les crisis sistèmiques.

Aspirar a estar entre les deu economies més competitives del món, de les quals sis són europees, hauria de ser l’objectiu de l’economia catalana, per tal d’afrontar el futur amb un major benestar social per a tothom. Ambiciós? Sí. Possible? Sí. Realitzable? Depèn de nosaltres. Si fem com quasi sempre fem, no posar-nos d’acord, no serà possible. Aprofitem la crisi de la covid-19 per començar a aprendre’n. El camí està assenyalat per altres economies i, per cert, des del 2007, el Global Competitiveness Index incorpora el model desenvolupat pel professor Xavier Sala i Martín.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.