opinio

Reindustrialitzar amb una cultura diferent

Els grans reptes de l’economia catalana, en el context d’una economia global, són: augmentar la seva productivitat i competitivitat, adaptar-se al canvi climàtic, al progrés tecnològic i disminuir les desigualtats socials. I la catàstrofe n’ha afegit un altre: poder fer front a les crisis sistèmiques, un repte que demana una major sobirania econòmica

Afinals del segle XX, la indústria tenia mala imatge. Era el sector brut, contaminant, amb empleats poc qualificats, arrossegant l’estereotip real del paper que la indústria havia jugat en el desenvolupament econòmic i social des del segle XIX. Les reconversions industrials dels anys vuitanta, també hi van ajudar. Els serveis eren el nou sector, nets, no contaminants, amables i servicials. El procés de globalització de l’economia mundial, que va començar en els anys noranta, juntament amb la mania catalana de competir per costos en lloc de diferenciació, va afavorir la deslocalització d’una part important de la producció, i s’hi va afegir que algunes activitats industrials es van desplaçar cap al sector serveis, fet que va provocar el tancament de moltes empreses i la pèrdua de prestigi definitiu de la indústria. El gràfic que acompanya aquest article, que conté l’evolució des del 1982 (any en què a Espanya va començar a governar el PSOE) fins al 2019 del percentatge de participació del valor afegit brut (VAB) industrial en el total, mostra clarament la història.

Actualment, el pes de la indústria en l’economia catalana és del 19,31% del VAB, tanmateix, i aquesta és una dada que cal ressaltar, és generat per les 36.126 empreses del sector industrial que són només el 5,8% del total de les empreses del país (620.031). El sector serveis, per aportar el 69,6% del VAB, necessita el 81,9% de les empreses.

La dada reflecteix la capacitat de la indústria per generar riquesa a través d’una major productivitat; productivitat que és el factor bàsic de la competitivitat de les economies. I això ho tenia clar la Comissió Europea quan, l’any 2014, va plantejar l’objectiu d’un 20% de pes de la indústria a la EU-28, i ho motivava d’aquesta manera: “A la indústria es deuen més del 80% de les exportacions europees i el 80% de la investigació i la innovació privades. Gairebé un de cada quatre llocs de treball del sector privat es troba en la indústria i sol requerir una alta qualificació, i cada ocupació addicional en el sector manufacturer genera entre 0,5 i 2 llocs de treball en altres sectors. La Comissió considera que una base industrial forta és fonamental per a la recuperació econòmica i la competitivitat europees.” L’any 2019 aquest objectiu estava 1,29 punts percentuals (18,71%) per sota de l’objectiu.

A títol de referència, el 2019, el pes de la indústria a Alemanya i al País Basc era del 24,2%. En ambdós casos, la col·laboració i l’acord publicoprivat per mantenir-se com a economies industrials en són característics.

La catàstrofe de la pandèmia ha posat encara més en evidència una tendència que s’anava observant: aquell sector serveis que en els anys noranta era l’alternativa a la indústria, comença a ser qüestionat per la tendència al low cost, als salaris baixos i a la precarietat laboral, conseqüència de la gran competència que hi ha a escala global, que poc contribueix a millorar la productivitat. Alternativament, la indústria està immersa en el progrés tecnològic, que la porta al concepte 4.0, més neta, molt menys contaminant i amb empleats altament qualificats, que li atorga un gran potencial.

Els grans reptes de l’economia catalana, en el context d’una economia global, són: augmentar la seva productivitat i la competitivitat, adaptar-se al canvi climàtic, al progrés tecnològic i disminuir les desigualtats socials. I la catàstrofe n’ha afegit un altre: poder fer front a les crisis sistèmiques, un repte que demana una major sobirania econòmica i, en conseqüència, la potenciació de la indústria local i d’un sector que no hem d’oblidar, l’agrícola, ramader i pesquer, la producció alimentària de Km 0.

Abordar tots aquests reptes demana més indústria, però amb una cultura empresarial diferent.

L’any 2009, també en crisi, vaig elaborar un aforisme que va donar lloc a un article a la revista de Foment del Treball: El present és el futur del passat. Fem que el present del futur sigui millor. I ho podem fer si canviem moltes mirades, perquè com algú va dir: “Quan canviem la manera de mirar les coses, les coses que mirem canvien.” Ens cal una cultura empresarial nova, diferent, que miri cap al futur, que entengui el coneixement (les persones i el talent) com la font de l’avantatge competitiu, que comparteixi el projecte empresarial, que no tingui por de la transparència perquè generarà confiança, amb un lideratge convençut, compromès i coherent amb la cultura empresarial de les empreses pioneres del segle XXI, que es projecti cap al mercat i cap a la societat, i sobretot, oberta a la col·laboració, a la cooperació, a les aliances.

I necessitem una administració pública que vulgui treballar amb les empreses, perquè la col·laboració publicoprivada serà fonamental. Abans esmentava Alemanya i el País Basc; no cal inventar, només cal copiar, però encara que només sigui per copiar, cal que canviem la manera de mirar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.