Afi­nals del segle XX, la indústria tenia mala imatge. Era el sec­tor brut, con­ta­mi­nant, amb emple­ats poc qua­li­fi­cats, arros­se­gant l’este­re­o­tip real del paper que la indústria havia jugat en el desen­vo­lu­pa­ment econòmic i social des del segle XIX. Les recon­ver­si­ons indus­tri­als dels anys vui­tanta, també hi van aju­dar. Els ser­veis eren el nou sec­tor, nets, no con­ta­mi­nants, ama­bles i ser­vi­ci­als. El procés de glo­ba­lit­zació de l’eco­no­mia mun­dial, que va començar en els anys noranta, jun­ta­ment amb la mania cata­lana de com­pe­tir per cos­tos en lloc de dife­ren­ci­ació, va afa­vo­rir la des­lo­ca­lit­zació d’una part impor­tant de la pro­ducció, i s’hi va afe­gir que algu­nes acti­vi­tats indus­tri­als es van des­plaçar cap al sec­tor ser­veis, fet que va pro­vo­car el tan­ca­ment de mol­tes empre­ses i la pèrdua de pres­tigi defi­ni­tiu de la indústria. El gràfic que acom­pa­nya aquest arti­cle, que conté l’evo­lució des del 1982 (any en què a Espa­nya va començar a gover­nar el PSOE) fins al 2019 del per­cen­tatge de par­ti­ci­pació del valor afe­git brut (VAB) indus­trial en el total, mos­tra clara­ment la història.

Actu­al­ment, el pes de la indústria en l’eco­no­mia cata­lana és del 19,31% del VAB, tan­ma­teix, i aquesta és una dada que cal res­sal­tar, és gene­rat per les 36.126 empre­ses del sec­tor indus­trial que són només el 5,8% del total de les empre­ses del país (620.031). El sec­tor ser­veis, per apor­tar el 69,6% del VAB, neces­sita el 81,9% de les empre­ses.

La dada reflec­teix la capa­ci­tat de la indústria per gene­rar riquesa a través d’una major pro­duc­ti­vi­tat; pro­duc­ti­vi­tat que és el fac­tor bàsic de la com­pe­ti­ti­vi­tat de les eco­no­mies. I això ho tenia clar la Comissió Euro­pea quan, l’any 2014, va plan­te­jar l’objec­tiu d’un 20% de pes de la indústria a la EU-28, i ho moti­vava d’aquesta manera: “A la indústria es deuen més del 80% de les expor­ta­ci­ons euro­pees i el 80% de la inves­ti­gació i la inno­vació pri­va­des. Gai­rebé un de cada qua­tre llocs de tre­ball del sec­tor pri­vat es troba en la indústria i sol reque­rir una alta qua­li­fi­cació, i cada ocu­pació addi­ci­o­nal en el sec­tor manu­fac­tu­rer genera entre 0,5 i 2 llocs de tre­ball en altres sec­tors. La Comissió con­si­dera que una base indus­trial forta és fona­men­tal per a la recu­pe­ració econòmica i la com­pe­ti­ti­vi­tat euro­pees.” L’any 2019 aquest objec­tiu estava 1,29 punts per­cen­tu­als (18,71%) per sota de l’objec­tiu.

A títol de referència, el 2019, el pes de la indústria a Ale­ma­nya i al País Basc era del 24,2%. En ambdós casos, la col·labo­ració i l’acord publi­co­pri­vat per man­te­nir-se com a eco­no­mies indus­tri­als en són carac­terístics.

La catàstrofe de la pandèmia ha posat encara més en evidència una tendència que s’anava obser­vant: aquell sec­tor ser­veis que en els anys noranta era l’alter­na­tiva a la indústria, comença a ser qüesti­o­nat per la tendència al low cost, als sala­ris bai­xos i a la pre­ca­ri­e­tat labo­ral, con­seqüència de la gran com­petència que hi ha a escala glo­bal, que poc con­tri­bu­eix a millo­rar la pro­duc­ti­vi­tat. Alter­na­ti­va­ment, la indústria està immersa en el progrés tec­nològic, que la porta al con­cepte 4.0, més neta, molt menys con­ta­mi­nant i amb emple­ats alta­ment qua­li­fi­cats, que li atorga un gran poten­cial.

Els grans rep­tes de l’eco­no­mia cata­lana, en el con­text d’una eco­no­mia glo­bal, són: aug­men­tar la seva pro­duc­ti­vi­tat i la com­pe­ti­ti­vi­tat, adap­tar-se al canvi climàtic, al progrés tec­nològic i dis­mi­nuir les desi­gual­tats soci­als. I la catàstrofe n’ha afe­git un altre: poder fer front a les cri­sis sistèmiques, un repte que demana una major sobi­ra­nia econòmica i, en con­seqüència, la poten­ci­ació de la indústria local i d’un sec­tor que no hem d’obli­dar, l’agrícola, rama­der i pes­quer, la pro­ducció ali­mentària de Km 0.

Abor­dar tots aquests rep­tes demana més indústria, però amb una cul­tura empre­sa­rial dife­rent.

L’any 2009, també en crisi, vaig ela­bo­rar un afo­risme que va donar lloc a un arti­cle a la revista de Foment del Tre­ball: El pre­sent és el futur del pas­sat. Fem que el pre­sent del futur sigui millor. I ho podem fer si can­viem mol­tes mira­des, perquè com algú va dir: “Quan can­viem la manera de mirar les coses, les coses que mirem can­vien.” Ens cal una cul­tura empre­sa­rial nova, dife­rent, que miri cap al futur, que enten­gui el conei­xe­ment (les per­so­nes i el talent) com la font de l’avan­tatge com­pe­ti­tiu, que com­par­teixi el pro­jecte empre­sa­rial, que no tin­gui por de la trans­parència perquè gene­rarà con­fiança, amb un lide­ratge con­vençut, com­promès i cohe­rent amb la cul­tura empre­sa­rial de les empre­ses pio­ne­res del segle XXI, que es pro­jecti cap al mer­cat i cap a la soci­e­tat, i sobre­tot, oberta a la col·labo­ració, a la coo­pe­ració, a les ali­an­ces.

I neces­si­tem una admi­nis­tració pública que vul­gui tre­ba­llar amb les empre­ses, perquè la col·labo­ració publi­co­pri­vada serà fona­men­tal. Abans esmen­tava Ale­ma­nya i el País Basc; no cal inven­tar, només cal copiar, però encara que només sigui per copiar, cal que can­viem la manera de mirar.