Eines

Els terapeutes ocupacionals es reivindiquen

Han estat a primera línia durant la covid-19 i ho estaran també en la recuperació dels pacients amb seqüeles

COTOC agrupa els professionals sanitaris d’aquesta especialitat
L’objectiu és potenciar les capacitats residuals de les persones

Són professionals de la salut i, els que treballen en hospitals de l’ICS (Institut Català de la Salut), desenvolupen les seves funcions sobretot en les àrees de neurorehabilitació, rehabilitació de l’aparell locomotor i de persones amb membres amputats. Però també els trobem en rehabilitació pediàtrica i de lesionats, en la unitat cardiorespiratòria, en medicina general, cremats i a les UFIS (unitats funcionals interdisciplinàries sociosanitàries), formades per equips que participen en l’assessorament dels casos aguts i fan l’avaluació dels pacients i la seva preparació per a l’alta hospitalària.

Són els terapeutes ocupacionals, una professió sanitària reconeguda per llei a l’Estat espanyol el 2003 i que, a Catalunya, va crear el 2013 el seu col·legi professional, COTOC (Col·legi Oficial de Terapeutes Ocupacionals de Catalunya). En primera línia durant la covid-19, els terapeutes ocupacionals han estat fonamentals i ho continuaran sent tant durant el procés de recuperació dels pacients amb seqüeles del coronavirus com en aquells casos en què les presentaran posteriorment.

“Durant la covid-19, hem treballat per minimitzar l’impacte de futures seqüeles en els pacients, potenciant les seves capacitats residuals, disminuint el temps d’estada a les UCI i, en definitiva, humanitzant la seva hospitalització”, explica Ángel Pérez, degà del COTOC.

El principal objectiu de la teràpia ocupacional és capacitar les persones amb dificultats tant físiques com mentals per participar tant com sigui possible en les activitats de la vida quotidiana. Aquests professionals ho aconsegueixen a través de l’habilitació dels pacients per ells mateixos o a través de la modificació del seu entorn, i també amb productes de suport i tecnologia a l’abast. L’objectiu és que, a través de l’optimització de les seves capacitats residuals puguin dur una vida al més plena possible per elles mateixes.

Entrenar destreses.

Tots els terapeutes ocupacionals treballen en equips interdisciplinaris, formats bàsicament per fisioterapeutes, logopedes i metges rehabilitadors, però que també poden comptar amb altres perfils, com ara treballadors socials, neuròlegs, cardiòlegs, neuropsicòlegs i ortopedes. Atenen, principalment, patrologies de les àrees neurològiques, osteoarticulars i cardiorespiratòries en persones adultes, tot i que també estan presents en alguns hospitals en la rehabilitació pediàtrica i de nadons.

“Entrenem les destreses del pacient, segons sigui el seu diagnòstic. Per exemple, algú que ha patit una lesió greu a la mà i no pot cordar-se la camisa, comencem per ensenyar-li a fer pinça amb dos dits i l’anem exercitant en funció del progrés fins que aconsegueix tot sol cordar-se els botons”, comenta Pérez.

Durant la covid-19, molts dels pacients que tracten han abandonat les seves rutines, mentre que a d’altres, indica Pérez, “se’ls ha trencat la vida”: “Com a una persona que treballava de comercial i a qui ara les seqüeles no li permeten caminar. En aquest punt, li fem una anàlisi del patró ocupacional per tal de reorientar el seu món laboral cap a una altra ocupació que li sigui plaent i possible, de manera que pugui seguir fent la seva vida.”

Durant les setmanes més intenses de la pandèmia, els terapeutes ocupacionals van ajudar els pacients a orientar-se en la realitat “perquè molts despertaven del coma sense saber on estaven ni què havia passat”, diu Pérez. També eren allà per canviar de posició els pacients que no es podien moure o per ensenyar les postures ergonòmiques més adequades a aquells que ho podien fer per ells mateixos. Van ensenyar a economitzar energia a les persones amb malalties autoimmunes i a d’altres els tornaven a ensenyar a respirar, “perquè augmentessin la seva capacitat i puguessin agafar forces per millorar abans”, explica Mar Busquets, responsable de comissions i seccions i membre de la junta de govern del COTOC.

A primera línia, han estat essencials en hospitals, hotels medicalitzats, centres de salut mental i residències d’avis. També fent possible la comunicació amb els familiars. “Estaven molt espantats i parlar amb la família els mantenia en la realitat, a més de tranquil·litzar-los”, explica Busquets.

A aquests professionals sanitaris també els trobem en àrees pediàtriques de centres privats, atenció domiciliar, en algunes escoles, empreses i clubs esportius. Atenen persones de totes les edats. “Per exemple, amb els adolescents que no s’adapten al sistema educatiu, que tampoc tenen motivacions per cap branca laboral i que sovint tenen addicció a les pantalles, els ajudem a prendre decisions que els han de millorar la vida”, explica Busquets. “Fem una anàlisi per esbrinar què és allò que els resulta més interessant, els ajudem a visualitzar-ho per ells mateixos i els acompanyem en el procés perquè ho aconsegueixin”, rebla.

Cap centre públic

Catalunya ocupa la primera posició a l’Estat en nombre de terapeutes ocupacionals titulats –n’hi ha al voltant de 1.500–, seguida d’Extremadura i Madrid. Malgrat això, mentre les universitats públiques de l’Estat ofereixen el grau en teràpia ocupacional, a Catalunya només es pot cursar en universitats privades: a l’Escola Universitària d’Infermeria i Teràpia Ocupacional (EUIT), adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), d’on surten una gran part dels sanitaris d’aquesta especialitat, i a la Universitat de Vic, que aglutina el 20%, aproximadament, del total de professionals graduats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.