Entre­nar des­tre­ses.

“Entre­nem les des­tre­ses del paci­ent, segons sigui el seu diagnòstic. Per exem­ple, algú que ha patit una lesió greu a la mà i no pot cor­dar-se la camisa, comen­cem per ense­nyar-li a fer pinça amb dos dits i l’anem exer­ci­tant en funció del progrés fins que acon­se­gueix tot sol cor­dar-se els botons”, comenta Pérez.

Durant la covid-19, molts dels paci­ents que trac­ten han aban­do­nat les seves ruti­nes, men­tre que a d’altres, indica Pérez, “se’ls ha tren­cat la vida”: “Com a una per­sona que tre­ba­llava de comer­cial i a qui ara les seqüeles no li per­me­ten cami­nar. En aquest punt, li fem una anàlisi del patró ocu­pa­ci­o­nal per tal de reo­ri­en­tar el seu món labo­ral cap a una altra ocu­pació que li sigui pla­ent i pos­si­ble, de manera que pugui seguir fent la seva vida.”

Durant les set­ma­nes més inten­ses de la pandèmia, els tera­peu­tes ocu­pa­ci­o­nals van aju­dar els paci­ents a ori­en­tar-se en la rea­li­tat “perquè molts des­per­ta­ven del coma sense saber on esta­ven ni què havia pas­sat”, diu Pérez. També eren allà per can­viar de posició els paci­ents que no es podien moure o per ense­nyar les postu­res ergonòmiques més ade­qua­des a aquells que ho podien fer per ells matei­xos. Van ense­nyar a eco­no­mit­zar ener­gia a les per­so­nes amb malal­ties autoim­mu­nes i a d’altres els tor­na­ven a ense­nyar a res­pi­rar, “perquè aug­men­tes­sin la seva capa­ci­tat i pugues­sin aga­far for­ces per millo­rar abans”, explica Mar Bus­quets, res­pon­sa­ble de comis­si­ons i sec­ci­ons i mem­bre de la junta de govern del COTOC.

A pri­mera línia, han estat essen­ci­als en hos­pi­tals, hotels medi­ca­lit­zats, cen­tres de salut men­tal i residències d’avis. També fent pos­si­ble la comu­ni­cació amb els fami­li­ars. “Esta­ven molt espan­tats i par­lar amb la família els man­te­nia en la rea­li­tat, a més de tran­quil·lit­zar-los”, explica Bus­quets.

A aquests pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris també els tro­bem en àrees pediàtri­ques de cen­tres pri­vats, atenció domi­ci­liar, en algu­nes esco­les, empre­ses i clubs espor­tius. Ate­nen per­so­nes de totes les edats. “Per exem­ple, amb els ado­les­cents que no s’adap­ten al sis­tema edu­ca­tiu, que tam­poc tenen moti­va­ci­ons per cap branca labo­ral i que sovint tenen addicció a les pan­ta­lles, els aju­dem a pren­dre deci­si­ons que els han de millo­rar la vida”, explica Bus­quets. “Fem una anàlisi per esbri­nar què és allò que els resulta més interes­sant, els aju­dem a visu­a­lit­zar-ho per ells matei­xos i els acom­pa­nyem en el procés perquè ho acon­se­guei­xin”, rebla.