En un arti­cle recent, publi­cat a la revista IDEES i titu­lat “Inno­vació i canvi tec­nològic per al com­pli­ment de l’Agenda 2030”, el col·lega Xavier Ferràs fa un con­junt de refle­xi­ons molt interes­sants sobre el nou esce­nari econòmic post­pandèmia. M’ha agra­dat molt la seva idea de tit­llar de des­con­nexió insu­por­ta­ble la forma actual de relació entre ciència i inno­vació, la no vin­cu­lació entre recerca i empresa. A par­tir d’aquesta idea, a con­ti­nu­ació, cau­ses i solu­ci­ons.

Pri­mer. Des de la segona revo­lució indus­trial, en què es va començar a apli­car sis­temàtica­ment el conei­xe­ment científic a l’acti­vi­tat econòmica, la con­nexió entre ciència i inno­vació no ha parat de gene­rar crei­xe­ment econòmic i benes­tar social. De fet, i gràcies a Joseph Schum­pe­ter i Robert Solow, sabem que els pro­ces­sos d’inno­vació, no asso­ci­ats direc­ta­ment amb l’acu­mu­lació de fac­tors de pro­ducció, són els que aca­ben impul­sant la pro­duc­ti­vi­tat total dels fac­tors i, per tant, el crei­xe­ment econòmic sos­tin­gut i sos­te­ni­ble.

Segon. Si abans era impor­tant, per a les eco­no­mies intan­gi­bles i inter­con­nec­ta­des d’avui vin­cu­lar estre­ta­ment la ciència amb l’acti­vi­tat econòmica és impres­cin­di­ble. La inno­vació no és més que apli­cació inten­ci­o­nada del conei­xe­ment científic a les orga­nit­za­ci­ons. La inno­vació és la tècnica a par­tir de la qual es difon la tec­no­lo­gia. Sense con­nexió pot suc­ceir, com en el cas espa­nyol i català, que un model de crei­xe­ment econòmic exten­siu basat en l’acu­mu­lació de capi­tal i tre­ball (molt del qual de baixa qua­li­fi­cació), i sense impuls des de l’eficiència, ho acabi domi­nant tot. Aquest és el model que explica, en última instància, la pata­cada des­co­mu­nal del 2020. Quan l’eco­no­mia ha neces­si­tat fle­xi­bi­li­tat i inno­vació, el model de crei­xe­ment es basava en rigi­de­ses i acu­mu­lació. Ara no és el moment de bus­car cul­pa­bles, però crec que la revisió històrica posarà al seu lloc el con­glo­me­rat d’interes­sos que va impul­sar aquesta versió 2.0 del desen­vo­lu­pisme.

Ter­cer. I tot això encara és més fort perquè es podria haver evi­tat, o almenys modu­lat. Resulta que el sis­tema científic de casa nos­tra ha fet pas­sos de gegant durant les dar­re­res dècades, i tot i les reta­lla­des, s’ha situat, per exem­ple, en ter­mes de publi­ca­ci­ons per inves­ti­ga­dor, al nivell de països com Ale­ma­nya o França. En canvi, la inversió i les acti­vi­tats de recerca, desen­vo­lu­pa­ment i inno­vació no paren de dis­mi­nuir any rere any. Fa poc es va fer públic que Polònia, Grècia i Por­tu­gal havien superat Espa­nya en ter­mes de la par­ti­ci­pació de l’R+D sobre el PIB. Per als opti­mis­tes, Cata­lu­nya tam­poc en surt gaire ben parada. Per tant, el sis­tema científic és capaç de gene­rar conei­xe­ment, però el pro­blema el tenim amb l’apli­cació d’aquest conei­xe­ment a l’acti­vi­tat econòmica. Hem pas­sat del “que inven­tin ells” al “que inno­vin ells”.

Quart. La solució a aquest pro­blema és mul­ti­fac­to­rial, però sense cap mena de dubte depèn de can­viar tant l’estratègia com l’orga­nit­zació del sis­tema científic i de l’empresa, així com la forma dels enllaços late­rals que es donen entre aques­tes dues ins­ti­tu­ci­ons.

Cinquè. La uni­ver­si­tat. Cal apro­fun­dir molt més en els incen­tius dels acadèmics i dels estu­di­ants per fer acti­vi­tats de trans­ferència i d’empre­ne­do­ria. I, diria jo, això va més enllà dels recents trams d’inno­vació i trans­ferència impul­sats per les agències de qua­li­tat o del reei­xit pro­grama de doc­to­rats indus­tri­als. Cal reconèixer d’una vegada la car­rera acadèmica del pro­fes­sor de trans­ferència: neces­si­tem catedràtics de relació uni­ver­si­tat-empresa. Cal donar un impuls defi­ni­tiu a la missió de l’empre­ne­do­ria a la uni­ver­si­tat: reduint tra­ves burocràtiques i legals, repen­sant la política de cànons i fent més fàcil la cre­ació d’empre­ses de base tec­nològica o de conei­xe­ment. I, cal con­nec­tar molt més la inter­dis­ci­pli­na­ri­e­tat entre àmbits de conei­xe­ment i les fun­ci­ons dins de les matei­xes uni­ver­si­tats i entre el con­junt del sis­tema. Com és pos­si­ble que a Cata­lu­nya tin­guem cam­pus uni­ver­si­ta­ris i cen­tres de recerca d’excel·lència, facul­tats d’eco­no­mia i d’empresa i esco­les de negoci reco­ne­gu­des inter­na­ci­o­nal­ment, una uni­ver­si­tat vir­tual de referència i una xarxa d’enti­tats i pro­gra­mes de suport a l’empre­ne­do­ria, com Bar­ce­lona Activa, amb una tra­jectòria con­so­li­dada, i que això no es noti gaire en les mag­ni­tuds del crei­xe­ment?

Sisè, i últim. L’empresa. Només una de cada sis empre­ses cata­la­nes té un sis­tema for­mal d’R+D+I. La ciència i la inno­vació han d’entrar en l’ADN, en el nucli de l’estratègia, de les empre­ses. Tots els incen­tius finan­cers i fis­cals que ens podem ima­gi­nar són d’uti­li­tat, però caldrà anar més enllà. Neces­si­tem hubs d’inno­vació que con­nec­tin pimes i grans empre­ses de tots els sec­tors, entre si i amb els cen­tres acadèmics i de recerca. Els agents edu­ca­tius, econòmics i soci­als aquí hi tenen un paper clau d’inter­me­di­ació. Abans de res, però, això vol dir crear una cul­tura de la col·labo­ració efec­tiva. Neces­si­tem més lide­rat­ges trans­for­ma­ci­o­nals i col·labo­ra­tius a tot arreu. La crisi hi aju­darà, però això també s’ha de fabri­car. Si fem bé la feina, les futu­res gene­ra­ci­ons ens ho agrai­ran.