És clar. En aquests tres anys s’ha pervertit una mica més l’ús de les xarxes socials i s’han perfeccionat les tècniques malvades per manipular l’opinió pública. S’apel·la a les emocions per polaritzar la societat de manera molt consistent i conscient. Ho hem vist amb Trump als Estats Units, però també ho estan fent tots els partits polítics a Espanya.

Si l’alternativa és que fossin els jutges, les decisions arribarien quan el pacient ja estaria mort. Per contra, si ho deixem en mans de les xarxes socials, també malament, perquè són empreses privades que al final volen guanyar diners. A Trump l’han silenciat quan ja era un arbre caigut, però havien estat quatre anys aplaudint les seves piulades, entre altres coses perquè era un dels principals anunciants. És complicat resoldre aquest puzle.

No conec el cas concret de Rhodes i és difícil parlar en abstracte. Que a Rodrigo Rato li ploguin les hòsties, ho lamento, però s’ho mereix. Tot i que, la condemna digital és per sempre, eterna! Vivim en una societat en què els blancs i els negres són llei i els grisos i els matisos no existeixen. Anem a un món menys empàtic on tothom es creu amb dret a jutjar la vida del proïsme. La covardia rere una pantalla, d’un anonimat, d’un nick. Més allà d’això, però, hauríem d’analitzar cada cas: Qui? Com? Per què?

Sí que ho crec i de manera profunda. “Posar el client al centre” era una expressió buida fa uns anys. La deien els directius per fer-se els guais. Ara, en canvi, si el client no està al centre i dalt de la gepa, malament anem. Fa uns anys, les elits tenien més poder que les bases, però avui dia tots tenim la mateixa informació i tot és més transparent. El client vol empreses càlides, pròximes i que de veritat es preocupin per ell més allà de l’interès comercial. I amb la covid això encara és més cert. La societat està fotuda i volem que les empreses ajudin de veritat.

Des del punt de vista moral és una pràctica cent per cent reprotxable i han d’anar caminant cap a esquemes de pagament de la factura fiscal més justos. I a mesura que avancem, aniran sortint altres debats ètics. Amazon és un exemple molt clar de situar el client al centre, però ha descuidat els treballadors. O el tema mediambiental: és insostenible que t’encapritxis d’un objecte de 8 euros i que tinguis a una persona recorrent la ciutat amb una furgoneta contaminant per satisfer el teu capritx. Però estan invertint en transports elèctric i forçant indirectament a d’altres a fer el mateix. El lideratge en aquest terreny l’han de portar a l’àmbit fiscal i al laboral. Però aquí els consumidors hem de fer activisme.

Els poders públics i les empreses ho han de fer millor, però siguem activistes! Jo, per exemple, no participo del model del fast shopping i no compro en establiments que alimenten un consum desaforat.

[Riu.] Consumeixo poc contingut de youtuber. Enguany superaré el nivell d’ingressos que t’obliga a pagar el 47% d’impostos i no tinc la intenció de marxar fora d’Espanya. Dit això, entenc que els youtubers tenen una posició cultural i una edat molt diferent de la meva, i no justifico el que fan però sí que subratllo que hi ha coses que estan ocultes en aquest debat interessat. Primer, les marques ja destinen gran part del seu pressupost de màrqueting a influencers i no a mitjans de comunicació tradicionals. Llavors potser hi ha un trosset del debat que estan alimentant els mitjans, que a més saben que quan una notícia diu que un youtuber ha marxat a Andorra genera clickbait perquè a la gent li produeix al·lèrgia que un nano guanyi 3 milions d’euros per fer vídeos a casa seva. Finalment, i és potser la meva opinió més polèmica, els youtubers tenen, per edat, uns valors gravats més a foc que la gent de més de 40 anys no tenim, perquè hem crescut veient tal nivell de corrupció que la donem per descomptada. Ells, però, no accepten el malbaratament de diners públic, ni un rei que presumptament ha fet tot el que no s’havia de fer amb diners que no li corresponien, ni partits polítics amb membres corruptes i que no han retornat els diners… Han arribat a un punt que han dit: “Jo no pagaré els plats trencats.”

Al contrari, soc un optimista crònic, i crec que de tot això sortirà un món més just. Perquè és insostenible. I la covid ens ha fet baixar una mica més als inferns. El descrèdit de la política no para d’augmentar i res pot créixer eternament. Ens cal un catalitzador i quan el cabreig arribi al límit veurem que explota. No sabem quan serà, però en algun punt veurem que això es desborda. Aleshores, la civilització moderna dirà fins aquí hem arribat, volem un sistema per servir-nos-en i no per servir-lo.