Bé, comparacions en el sentit negatiu. Com explico al llibre, quan se m’acosta gent o quan veig per Twitter que em diuen allò que ‘abans sí que eren bons, no com ara’, invariablement responc que es mirin un arxiu de TV3! Potser sí que aleshores eren la pera d’innovadors, però no resisteix qualsevol comparació, des de cap vessant, ni formal, ni per continguts, ni capacitats dels conductors.

Sí, crec que són les dues grans estructures d’estat incipients, sens dubte, en el sentit que tant els Mossos com els mitjans de comunicació de la Generalitat [Catalunya Ràdio i TV3] naixien com organismes dels que hauria volgut qualsevol hipotètic estat autosuficient, no supeditats a cap altre sistema.

Quin binomi, remarcable des de tots els punts de vista. Inquietant en certs aspectes, però alhora aquella fórmula va generar una reacció química realment notable pel que fa a la marxa dels mitjans de comunicació. Imaginar-se què hauria estat una altra decisió del govern del moment o la manera de fer de Quintà és pura entelèquia. El que jo afirmo, en tot cas, és que costa imaginar quina persona ho hauria pogut fer amb la determinació amb què ell ho va fer. I sobre la pregunta que es feia i es fa encara tothom, quaranta anys després, que si Quintà va fer xantatge a Pujol, ja ho vaig posar en dubte aleshores i encara ara. Jordi Amat, l’últim biògraf de Quintà, també hi posa reserves. Sense proves, la resposta oberta, però.

Després de dos intents per fitxar-me, vaig acceptar la proposta de Quintà, després de resoldre compromisos professionals [amb el setmanari El Món, Memoria popular a TVE i a la universitat] i dubtes pel que fa a les incerteses polítiques: Pujol no tenia un currículum agradable pel que fa les relacions amb els periodistes. M’incorporava a primers d’octubre, però tres setmanes abans vaig assistir convidat a la inauguració, assegut en un racó. Explico anecdòticament que la meva primera contribució va ser detectant una errada ortogràfica –“oferit”– en un rètol durant la retransmissió del partit del Barça, que es va corregir, i me’n vaig sentir orgullós.

Després de l’experiència de Catalunya Ràdio ja vam veure que tot anava de debò, que no seria només folklòric. Bé, tothom no; majoritàriament es va veure que allò era i seria un mitjà de comunicació solvent. Aquells primers prejudicis dels sectors polítics més recalcitrants han evolucionat paral·lelament a la de l’evolució mateixa de la tele.

Sagrada no ho sé, però sacralitzada segur que sí! [riu]. Bé, sí que hi havia una mena de veneració; és clar, ara costa posar-nos en la situació del moment, però és que estàvem acostumats a una televisió que durant dues dècades els homes del temps parlaven del “noroeste de España” per parlar de Catalunya! Per aquella finestra vèiem un paisatge que no tenia gaire a veure amb la realitat. Que de cop i volta una televisió parlés de la Vall de Bianya o Maçanet de Cabrenys... Quin canvi! Això i que la llengua esdevingués un instrument bàsic, ni que fos escoltant indis i cowboys parlant en català, tan artificiosament com ho feien abans en castellà.

Les claus de l’èxit van ser la presentació formal innovadora, emmirallada en el model americà; la manera de fer reportatges televisius, amb periodistes especialitzats, el ventall temàtic, seguir els esdeveniments internacionals i alhora atendre el més local... Va ser fonamental.

Soc un admirador de Cruanyes! També de la Lídia Heredia i com maneja la gestió de la imperfecció. Quan un discurs televisiu és perfecte, mai hi ha cap vacil·lació ni una mirada fora de càmera, no cau un paper a terra o un focus que esclata... tot és artificiosament perfecte i no acaba d’arribar al públic. La comunicació humana és plena d’imperfeccions, i crec que la gestió de la imperfecció juga a favor de l’eficàcia comunicativa, i això jo també ho intentava convertir en un estil propi. A vegades em prefabricava les vacil·lacions, incorporava sinònims que no calien... Em vaig sorprendre a mi mateix, amb unes habilitats interpretatives d’un periodista com jo que venia del món escrit.

Jo ho considero bastant irrellevant des del punt de vista quantitatiu. La quota de castellà que hi ha a la tele no crec que sigui el principal problema. Si la llengua recula no és per això. S’han de buscar causes més de caràcter sociològic o demogràfic. Entre els experts tampoc hi ha unanimitat. Sobre la puresa i correcció de la llengua, torno a allò de la imatge que tenim: l’Alsius feia moltes errades! Això sí, repassava la cartilla dels correctors per anar-ho esmenant.

Ja no té cap sentit pensar en el futur de TV3 sense tenir en compte el canvi de l’entorn audiovisual. Pensar el futur de la televisió catalana vol dir repensar aquest entorn en la seva integritat, i no només el d’aquest canal. Les televisions, sobretot les públiques, estan condemnades a la decadència: el mercat els juga molt en contra. El tauler manté molts fronts: el doblatge del català, la presència en les grans plataformes, els patrons del consum juvenil i el de la robòtica i la domòtica.

Que li ho preguntin a en Laporta! [riu]

. Racionalització dels costos, i si el defensa o el davanter X han de cobrar menys... Es pot fer una televisió low-cost digna, però per a segons quins productes calen diners. Fins i tot els Merlí no es fan amb una sabata i una espardenya. El govern i el legislatiu hauran de decidir quant s’hi volen gastar. Això, i fiscalitzar els gestors.