President sense seu

Durant el tràgic període de la dictadura i el caòtic interregne de la transició, els dos presidents a l’exili també militaven a ERC. El primer va ser Josep Irla, un empresari i polític de Sant Feliu de Guíxols que ja havia tingut càrrecs de rellevància en la Mancomunitat de Prat de la Riba. Macià l’havia designat comissari delegat de la Generalitat provisional a Girona a principi dels anys trenta, coincidint amb l’esclat de la Segona República espanyola. Irla també va ser partícip, junt amb personalitats rellevants com el mateix Companys i Josep Carner, del que ara coneixem com Estatut de Núria, el 1932, el mateix any en què Irla va liderar la candidatura d’ERC a la circumscripció gironina i va ser, proporcionalment, el candidat amb més vots de tot Catalunya. Va acomplir diverses responsabilitats en el govern fins que el 1938, en plena Guerra Civil, va presidir el Parlament. En el seu discurs inicial va proclamar: “Érem, som i serem republicans i catalanistes, perquè som liberals, perquè és un sentiment de la nostra ànima que ens ha dut a sentir i a conèixer les necessitats del nostre poble.”

Va ser l’última sessió de la cambra catalana abans de la desfeta del 1939. Irla va partir a l’exili i es va instal·lar a la Catalunya del Nord. Amb l’afusellament de Companys, va esdevenir president automàticament. Del seu govern atípic en van formar part personalitats com ara Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili o Josep Carner.

Fronteres enllà, Irla va maldar per mantenir viva la flama de la legitimitat catalana republicana amb uns recursos exigus, fins que el 1954, “vell, malalt i pobre”, va escriure a Josep Tarradellas –aleshores era secretari general d’ERC– per demanar el relleu. L’agost d’aquell any, diputats del Parlament de Catalunya reunits a l’ambaixada de la República espanyola a Mèxic van nomenar Tarradellas president de la Generalitat. Al cap de quatre anys, Irla moria a Sant Rafèu, a la Provença, fins que, dècades més tard, Jordi Pujol i Heribert Barrera van rebre les seves restes al Palau de la Generalitat, que no havia pogut trepitjar en vida com a president. Avui reposen al cementiri de Sant Feliu de Guíxols i una fundació que du el seu nom n’homenatja la feina i la lluita.

Tarradellas va ser un punt i a part. Per Josep Huguet, historiador i membre històric d’ERC, cal reivindicar-ne “la part assumible”, ja que el president retornat, el de “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”, es va desmarcar del partit per participar en la reconstrucció democràtica espanyola amb una actitud més eclèctica, això sí, amb “visió d’estat i murrieria”, recorda Huguet. I és que, afegeix, “quan Madrid es va adonar que a Catalunya era l’únic lloc on guanyava l’esquerra, van fer tots els possibles per integrar-lo”. Amb tot, evoca Huguet, també havia estat Tarradellas qui havia liderat les expropiacions el 1936, dins del comitè on també hi havia la CNT i la FAI, un fet que “no recorden molts dels que avui se’l volen apropiar”, en clara referència al PSC.

Sobre aquest aspecte també hi reflexiona Josep Cruanyes, que creu que caldria analitzar amb deteniment la figura de Tarradellas. “A l’exili, poc abans de tornar a Catalunya, publicava butlletins de la Generalitat molt radicals, en què es pronunciava sobre fets polítics i es declarava molt crític amb l’Estat espanyol.”

“Amb calçador”

Cruanyes opina que la tornada de Tarradellas es va fer “amb calçador”, i remarca que els partits que “després el van adorar”, en aquell moment “el qüestionaven obertament”. Entre aquests “els socialistes i el PSUC, que el veien com un nouvingut i com una maniobra d’Adolfo Suárez”.

Cruanyes introdueix perspectiva a la història: “Vist objectivament des d’ara, que Tarradellas obtingués la restauració jurídica de la Generalitat va ser un encert, ja que li atorgava una personalitat independentment de l’Estat.” De fet, es va anul·lar la llei franquista quan encara era vigent la normativa del règim que havia liquidat l’Estatut, un fet que, recalca Cruanyes, no va poder fer el govern basc. A Catalunya, doncs, la Generalitat gaudeix de plena personalitat i jurídicament té importància, perquè “no és una autonomia creada a partir de zero”, sinó que “hi va haver un reconeixement de la seva existència prèvia i de la seva legitimitat”, agrega l’expert.

Els historiadors coincideixen a admetre que una anàlisi programàtica revela mutacions dins d’ERC en la seva trajectòria, però “tampoc els socialistes de l’exili tenen res a veure amb els d’ara”, puntualitza Cruanyes, que postil·la: “Actualment molts dels plantejaments d’esquerra o dreta són retòrics, i a l’hora de la veritat cal comprovar-ho en accions polítiques concretes.”