La percepció potser no ha estat unànime, però sí generalitzada. Quan ha tocat fer les primeres anàlisis sobre el nou govern de la Generalitat, a banda i banda de l’espectre comunicatiu i polític hi ha hagut una coincidència paradoxal a l’hora de penjar-li el qualificatiu de gestor. Un terme que pot ser elogiós per a alguns –els que associen el concepte a l’eficiència, per exemple–, però que per a altres pot ser sinònim de poca ambició i tarannà més aviat anodí. Del president Pere Aragonès no podem dir si es troba en algun d’aquest dos pols o bé en un de més intermedi; però és conscient que els exàmens més implacables li vindran d’una part de les files independentistes i, potser per això, ahir va voler deixar clar que no es deixarà penjar l’etiqueta que el seu serà un executiu tebi en qüestions com el debat nacional. “Cal allunyar-se de la mera gestió”, va ser la seva proclama, alhora que defensava la necessitat de liderar polítiques transformadores en un moment en què vindran mal dades, i al mateix temps ser rotunds en l’exigència “d’avançar en la resolució del conflicte” del país a partir de la defensa explícita del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. La primera batalla argumental, doncs, del gabinet d’ERC-JxCat, serà contra un relat en forma d’estereotip.

Aragonès va pronunciar aquestes paraules durant la presa de possessió dels nous consellers, que es va fer al matí a Palau. Va ser un acte sobri per les exigències de la pandèmia, que van obligar a limitar la presència de convidats i mitjans de comunicació al Saló Sant Jordi, l’espai on es va oficiar. Després d’una lectura inicial d’un poema, Cançó de fer camí, de Maria Mercè Marçal –el feminista es vol que sigui un dels altres discursos centrals del govern–, es va procedir a la litúrgia inherent de la celebració. Començant per la lectura del decret de nomenament per part del secretari de l’executiu, i la posterior desfilada dels consellers per prometre els seus nous càrrecs. El protocol no s’entén sense ordre jeràrquic, i per això el primer de tots va ser el vicepresident Jordi Puigneró. Les restriccions sanitàries encara impedeixen fer públics gestos que qualsevol nit ja són norma en una plaça de Gràcia, com abraçar-se impúdicament, i per això no va haver-hi encaixades amb Aragonès. Mà al pit com a màxim i distància de seguretat, que un dels que ahir era a la sala era un Josep Maria Argimon que ara exercirà com a titular de Salut. Per a qui els agradin les anècdotes, ni ell ni cap dels altres consellers independents –Jaume Giró i Joan Ignasi Elena– no lluïen el llaç groc a la solapa de l’americana. Detalls en què ens fixem els periodistes, poc més que això, d’un acte que va tenir el seu instant potser més penetrant, enmig de la fredor, quan Pere Aragonès va voler reconèixer la tasca de l’anterior executiu en plena pandèmia, gest que va ser recompensat amb un aplaudiment general que no va ser ni breu ni protocol·lari. El colofó el van posar Els segadors, aquest cop sense versió cover. Singularitats, també les justes, devia pensar algú.