La volun­tat del col·lec­tiu Eco­no­mis­tes pel Benes­tar no era mar­car un camí polític, sinó plan­te­jar que amb l’actual marc és impos­si­ble que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya puguin tenir un nivell d’acord amb la seva capa­ci­tat de gene­rar recur­sos. És obvi que a par­tir d’aquí s’obren dife­rents camins, i és feina de les for­ces polítiques deci­dir quin ha de ser el camí ade­quat.

Poden ser diver­sos... Un seria, després de l’experiència pas­sada, optar per una via nego­ci­a­dora que hau­ria d’incloure els temes de finançament, la inversió pública i altres qüesti­ons que ens estan limi­tant. I si aquesta via no dona resul­tats, cal­dria tirar per altres camins. La con­clusió és que l’actual marc és invi­a­ble perquè els seus ciu­ta­dans tin­guin el nivell de vida que mínima­ment els cor­res­pon.

Ens hem cen­trat exclu­si­va­ment en els aspec­tes que toquen molt direc­ta­ment el benes­tar de les per­so­nes i hem obviat altres que són igual­ment impor­tants. Vam deci­dir pri­o­rit­zar els aspec­tes que esta­ven més amenaçats, bé per la mateixa crisi pandèmica o per les con­seqüències d’aquesta crisi, perquè la situ­ació econòmica encara es dete­ri­o­rarà més durant força temps i, a més, es pro­duirà un crei­xe­ment de l’endeu­ta­ment. Vam voler cen­trar-nos en aquells apar­tats que estan més direc­ta­ment impli­cats amb el que és el benes­tar, com ara l’edu­cació, la salut, les infra­es­truc­tu­res més rela­ci­o­na­des amb la majo­ria de la població –com Roda­lies–, o les pen­si­ons o l’habi­tatge, que són aspec­tes clau per millo­rar la tran­quil·litat de les per­so­nes.

Ara ens estem plan­te­jant ampliar el nos­tre estudi en l’apar­tat de cul­tura. També cal­dria apro­fun­dir més en temes de recerca, en altres tipus d’infra­es­truc­tu­res, empre­ne­do­ria, etc.

Aquest és un indi­ca­dor clar dels temors de l’Estat. Els dar­rers estu­dis que es van fer van sor­gir per res­pon­dre a les aspi­ra­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. Els va fer el minis­tre Mon­toro aju­dat per un grup d’experts lide­rat per Ángel de la Fuente. Són uns comp­tes que es van fer amb una inten­ci­o­na­li­tat clara i amb un biaix evi­dent. És van apro­piar d’una única meto­do­lo­gia, que a ells els interes­sava, i van obviar totes les altres, que són pos­si­bles i per­fec­ta­ment legítimes i aptes segons qui­nes fina­li­tats es bus­quin. A part d’això, hi ha estu­dis i balan­ces fis­cals entre Cata­lu­nya i Espa­nya que fa la Gene­ra­li­tat. El dar­rer de caràcter ofi­cial el va fer l’Ins­ti­tuto de Estu­dios Fis­ca­les, i cal bus­car-lo el 2007, en el qual es refe­ria a dades del 2005. Aquest sí que reco­llia totes les meto­do­lo­gies.

Els dèficits fis­cals tenen unes cau­ses estruc­tu­rals que en el cas català són molt per­ma­nents en el llarg del temps, fins i tot tenen una certa esta­bi­li­tat. El que sí que és cert és que les con­jun­tu­res segons la meto­do­lo­gia que s’adopti et poden fer fluc­tuar, però hi ha una certa esta­bi­li­tat perquè hi ha molts trets que no can­vien. Per exem­ple, el sis­tema de finançament, que té molt biaix, el menys­te­ni­ment en inversió pública de l’Estat a Cata­lu­nya, pri­o­rit­zant altres ter­ri­to­ris. També afecta molt el tema del dèficit de pen­si­ons estruc­tu­ral en l’àmbit gene­ral, que és dife­rent segons els ter­ri­to­ris o el deute espa­nyol. Hi ha unes cau­ses estruc­tu­rals que fan que els dèficits fis­cals siguin molt esta­bles.

En països amb tra­dició fede­ral la trans­parència dels dèficits i les balan­ces fis­cals no és un tabú. En par­len i ho fan ober­ta­ment, i el més impor­tant és que ana­lit­zen les cau­ses que el pro­vo­quen. S’hau­ria de par­lar més de les cau­ses que del mateix dèficit fis­cal.

La dife­rent pro­duc­ti­vi­tat i els dife­ren­ci­als que hi ha en l’ocu­pació en cadas­cuna de les comu­ni­tats autònomes. Perquè d’una manera esta­ble, sigui quin sigui el moment del cicle econòmic als matei­xos ter­ri­to­ris sem­pre hi ha els matei­xos dife­ren­ci­als d’ocu­pació res­pecte a la mit­jana.

Que no hi hagi política regi­o­nal no vol dir que no es facin coses. A Espa­nya s’ha fomen­tat poc la con­vergència regi­o­nal i molt la con­cen­tració regi­o­nal. Hi ha estu­dis que mos­tren que hi ha mol­tes deci­si­ons que s’han dut a terme per afa­vo­rir deter­mi­nats ter­ri­to­ris, entre els quals, Madrid. Allà es con­cen­tra el poder polític d’arreu de l’Estat. S’hi con­cen­tren 150.000 fun­ci­o­na­ris amb les seves res­pec­ti­ves famílies. Però és la capa­ci­tat i el poder que implica això, perquè els fun­ci­o­na­ris són els que deci­dei­xen sobre el 65% de la lici­tació pública esta­tal i ho fan sem­pre a favor de com­pa­nyies que tenen la seu a Madrid. Després hi ha l’estruc­tura radial de les comu­ni­ca­ci­ons, car­re­te­res, trens i avi­ons, que també és evi­dent a qui bene­fi­cia, o l’atracció d’empre­ses i de talent cap a Madrid a par­tir de polítiques fis­cals que els bene­fi­cien.

Efec­ti­va­ment. Per això vam publi­car l’Informe Euro­medi, que ana­litza les poten­ci­a­li­tats de l’euro­regió medi­terrània i de les limi­ta­ci­ons que li són impo­sa­des. Els tres ter­ri­to­ris com­par­tim pro­ble­mes de finançament i d’infra­es­truc­tu­res que no aca­ben d’arri­bar. Ara mateix es podria fer una llista d’opor­tu­ni­tats per­du­des amb el cor­re­dor del Medi­ter­rani. Es podria fer una llista de temes pen­dents molt gran a par­tir de la inversió de l’Estat als ter­ri­to­ris de Cata­lu­nya, el País Valencià i les Bale­ars.

Sí, és així, es van ajun­tar unes situ­a­ci­ons que no s’hau­rien hagut de pro­duir. Al seu moment, no es va ser prou àgil per plan­te­jar algun tipus d’opció que tingués en compte la neces­si­tat que Cata­lu­nya com a país dis­posés d’unes enti­tats finan­ce­res autòcto­nes. I això, en moments més àlgids, va ser apro­fi­tat des de Madrid. Va ser el cop defi­ni­tiu con­tra les enti­tats d’aquí. Penso que es podria haver tre­ba­llat en un altre sen­tit i que s’hau­ria pogut fer amb més pre­visió i visió de país. Els nos­tres polítics no van estar a l’altura de les cir­cumstàncies.

Quan encara tenien la seu aquí ja en tenia dub­tes. Aques­tes enti­tats, si mires qui n’ostenta el capi­tal, el que veus és la presència de fons d’inversió inter­na­ci­o­nals. Pen­sar que una enti­tat d’aquest tipus té una deter­mi­nada visió del país ja era difícil abans i ara encara ho és més. Però hi ha molts valors que s’han de defen­sar. Cai­xa­Bank encara té, per exem­ple, una obra social molt sig­ni­fi­ca­tiva en la qual s’ha d’espi­rar a tenir-hi algun tipus d’influència, encara que les pos­si­bi­li­tats són limi­ta­des.

Pri­mer de tot, cal impul­sar al màxim que l’ICF pugui créixer, perquè ho neces­sita. També cal que creixi tot allò refe­rent a les fin­tech i a la tec­no­lo­gia. Cata­lu­nya n’hau­ria de treure pro­fit com a país.

La decisió de des­lo­ca­lit­zar-se no es pren en tres mesos ni en un any. És la con­seqüència d’una cadena de fets que a la llarga han deter­mi­nat que gai­rebé sigui la crònica d’una mort anun­ci­ada. Hi va haver l’opor­tu­ni­tat de fer-hi una impor­tant ampli­ació, i això es va dei­xar pas­sar. Aquí s’obren mol­tes espe­cu­la­ci­ons. Alguns diuen que es va dei­xar pas­sar perquè es volia afa­vo­rir la Renault de Valla­do­lid. El cert és que la planta de Nis­san a la Zona Franca va anar min­vant des de lla­vors.

Amb tota segu­re­tat. Aquest any es recu­pe­rarà una part de l’acti­vi­tat per­duda, però serà un procés més llarg que durarà fins a l’any vinent i, en alguns sec­tors, pot­ser fins ben entrat el 2023.