Llibres
MÀRIUS SERRA
Escriptor
“Parlar de llibres és poc gratificant per al poder”
Per a mi, la llengua és com una selva que exploro; jo no invento, investigo. Una selva de paraules gairebé infinita
A Montserrat han d’afrontar el conflicte dels abusos sexuals. Tota l’Església ho ha de fer. Tenen un problema amb el sexe
Màrius Serra fa trenta anys que, cada dia, ofereix uns mots encreuats a La Vanguardia. També participa en programes de Catalunya Ràdio i tradueix i escriu llibres. Ara en presenta dos de nous que formen part de dues sèries diferents. L’un és per al públic infantil, el número 4 de Les aventures de la Napeu, i es titula Kiwipèdia (Estrella Polar). L’altre és per al públic adult, el tercer de la sèrie de l’Oriol Comas, Fora de joc a Montserrat (Empúries). Parlem amb ell de les dues novetats i del món de l’enigmística que tant l’apassiona.
Suposo que això de jugar amb els mots i d’investigar-los és vocacional i de petit ja ho feia...
Sí, des que tinc memòria. Però en prens consciència a partir que coneixes una cosa, en el meu cas, que es diu enigmística, a Itàlia, i que s’estudia com si fos una ciència. Las relació juganera amb els mots i amb la vida en general ve de sèrie.
Recorda quan va resoldre el seu primer joc de mots encreuats?
Doncs uns mots encreuats en anglès, mentre l’estudiava cap als deu o dotze anys, i era com un recurs, a classe. En vaig fer en anglès abans que en català o castellà. I poc després ja en vaig fer un jo, el vaig crear, a mà i en anglès.
I en català?
Molts anys després, quan amb uns amics ens vam plantejar crear mots encreuats en català en veure que els quioscos estaven plens de revistes d’encreuats, però totes en castellà. De fet, recordo la primera definició creativa, que és el que m’agrada, fent les primeres provatures, als vint i pocs anys: “El peix més amorós”, i la resposta era “besuc”.
Com a “verbívor” expert, no s’ha proposat mai participar en algun concurs televisiu dels molts que hi ha hagut?
Quan era molt jove, sí. Vaig anar a algun concurs de ràdio i el vaig guanyar i tot [riu]. De fet he hagut de patir la pressió que em prenen per invencible, com quan vaig anar a una edició benèfica d’El gran dictat... No m’ho van posar gens fàcil.
El debat entre el “joc pel joc” i el “joc pel guany”, vostè ja el va plantejar en la novel·la ‘Jugar-s’hi la vida’...
Aquesta és la raó de ser de l’Oriol Comas, que és el meu protagonista d’aquesta sèrie de novel·les i un molt bon amic des de sempre. És un problema gairebé semàntic, en català. No podem distingir amb dues o tres paraules diferents el jugador d’apostes, el jugador de futbol o altres esports i el nen que juga al pati.
Per jugar amb els mots, cal tenir una base matemàtica, paradoxalment, oi? Per buscar combinatòries amb rapidesa.
És un procés combinatori que avui dia té molt de suport informàtic que ho simplifica. Però té una doble vessant, la matemàtica i la poètica o literària, que és com amagues una paraula en una definició o com jugues amb la seva polisèmia. I això és molt de lletres. El sudoku és només matemàtic.
A banda de la capacitat intel·lectual, diria que sempre n’ha tingut una altra, la de treballar. Si no, no surten els números de la seva alta producció...
La manera d’explicar-ho, de broma, és que vaig néixer l’1 de maig... Que sovint em facin aquesta pregunta va acabar provocant que escrivís el llibre D’on trec el temps (Empúries, 2017), que és un llibre literari en què vaig reflexionar sobre això, sobre l’aprofitament del temps.
Ens hem de comprar el llibre, doncs?
No, ja te’n faig un resum. L’únic secret és la motivació. Tinc la sort de treballar en coses que m’apassionen, i això no ho compren els diners. Després, que sempre he estat molt multitasca i l’experiència et permet aprofitar millor els intersticis, el temps, i reciclar la teva pròpia feina per donar fruits en línies diverses.
Lligant amb això, entre els més d’onze mil mots encreuats que ha creat, confessi..., algun cop n’ha repetit algun?
[Riu] No, sencer, no. De definicions, moltes, evidentment. Penso que al gènere li cal, perquè la gent se sent com a casa quan les identifica, com ara “Poema visual de Brossa”, que és una “A”. Per a mi, la llengua és com una selva que exploro, jo no invento, investigo. Una selva gairebé infinita, perquè les paraules poden canviar de sentit segons el context. El terme mòbil ara no té el mateix significat que fa trenta anys, per exemple.
Canviant de tema, vostè va estar al capdavant del programa ‘Alexandria’ dos anys, 78 episodis. Per què costa tant consolidar programes literaris a la televisió?
Hi ha un motiu de fons. Són activitats que no és que siguin excloents, però són poc complementàries. Llegir i mirar la tele..., o fas una cosa o fas l’altra. I això fa que sigui més fàcil fer un programa de cinema, en què pots posar imatges. Parlar de llibres obliga a canviar de llenguatge. Però, d’altra banda, i sobretot, perquè és poc gratificant per al poder. En general. El poder busca una cultura complaent, no crítica, i això també afecta el teatre. En definitiva, el llibre té un ritme molt més lent que el món audiovisual, encara més en la televisió, que està sotmesa als índexs d’audiència, i al minut!
Potser no cal fomentar la lectura...
Doncs no, perquè, quan ho fem, la banalitzem d’una manera exacerbada i no efectiva. Les campanyes de foment de la lectura em sembla que són un rentat de cara per a qui les promou en cada cas.
Parlant de fomentar, va resoldre molt satisfactòriament el repte d’actualitzar el ‘Tirant lo Blanc’...
La reescriptura actualitzada del Tirant lo Blanc va ser un repte que jo no m’hauria proposat mai. Me’l van llançar des de Proa i em vaig dir que no el podia rebutjar de cap manera. Ha estat una feina, en plena pandèmia, d’una intensitat i d’un enriquiment absoluts.
Entre enigmista i novel·lista, amb què es queda?
Jo ho veig igual, tot és el meu món. I si ara escric dues sèries no és per arribar a més lectors, és per afrontar un repte nou, que és el que a mi m’atrapa.
Doncs parlem-ne. Als més de trenta llibres publicats, els darrers anys hi ha afegit els de dues sèries. L’una és infantil i tot just arriba al número 4 amb ‘Kiwipèdia’... Com va néixer aquest projecte? Per inculcar la llavor enigmística en els més petits?
Va néixer quan la meva filla, que ara té 25 anys, en tenia tres o quatre i, després de sentir-me dir molts cops “això és més vell que l’anar a peu”, un dia em va preguntar: “Qui és la Napeu aquesta?” Em va quedar al cap. Jo no havia escrit mai per a nens i vaig decidir que no ho faria mentre ella fos petita. Ho vaig anar madurant fins a crear un personatge amb un món que intenta arribar a un lector d’aquesta edat tan difícil de la preadolescència a partir de mirar de transmetre la mateixa passió que a mi, des de petit, em va enganxar l’interès pel llenguatge.
És un format molt elàstic gràcies als elements fantàstics i, a més, està molt il·lustrat.
D’entrada, vaig buscar la Roser Calafell, que és amiga, d’aquí del barri d’Horta. M’agrada molt com dibuixa i ens vam trobar que les editorials deien: “Però ella dibuixa per a més petits!” “Doncs ja creixeran!”, els vaig dir [riu]. Jo li vaig proposar, a la Roser, que tinguéssim un fill i que ens sortiria la dona més vella del món.
I s’hi ha trobat bé, amb el projecte?
Sí, tinc una llista d’expressions que poden donar lloc a aventures i el repte va ser adaptar-me a una estructura gairebé obligada de 26 capítols de la mateixa longitud, una cosa per a mi molt oulipiana. Amb l’afegit d’utilitzar un llenguatge ric, però alhora accessible. Aquí no es tracta d’arribar a la crítica, aquí es tracta d’arribar a uns lectors que són absolutament sincers. I em fa molta il·lusió. La idea és publicar-ne dos cada any.
La segona sèrie és per a adults. Com és marca de la casa, amb un component lúdic, bon ritme i humor.
Sí, aquesta està molt més a prop del que he fet altres cops, escriure novel·la, però amb el condicionant de... matar. Fins a Res és perfecte a Hawaii, mai havia matat un personatge. I em va agradar. Soc lector de novel·la negra, el Comas molt més que jo, i vam buscar un espai comú per treballar junts.
A més de ser-ne el protagonista, quina participació creativa té, l’Oriol Comas?
Li encarrego tasques de documentalista de tot el que és el món del joc. I en aquesta última, de Montserrat, surt una dèria seva de fer el cànon dels cent millors jocs. A banda, jo vaig escrivint, li ho vaig passant, i ell em fa com d’editor, hi diu la seva i, òbviament, amb tot el que té a veure amb el seu personatge té dret a veto. La idea va ser, novel·les escrites a dues mans –la responsabilitat literària és meva–, però pensades a dos cervells. I des de l’òptica contractual, anem al 50% de drets, som coautors.
Ara ha publicat el tercer títol, ‘Fora de joc a Montserrat’. Tot i la frescor narrativa, toca un tema complex i sòrdid, suposats abusos de nens de l’escolania per part de monjos de l’abadia...
Un cop decidit que passaria a Montserrat, on, en comptes de la Caputxinada, reunim tots els gurus mundials del joc, calia crear una trama amb assassinats i un dels motius evidents eren els abusos. A més, va coincidir amb l’informe de la comissió de la mateixa abadia sobre els casos que va començar a denunciar Miguel Hurtado. En cap cas pretén ser una novel·la sobre això, però el tema hi és. Jo vaig estudiar als Salesians i també vaig escoltar rum-rums sobre aquesta qüestió i no em va costar ficar-me en aquesta mena de tessitura. Amb tot, he mirat de posar-hi matisos i plantejar més preguntes que no respostes.
En aquest sentit, separa la poma podrida de la resta, no?
Jo he anat a fer xerrades a Montserrat i el nivell intel·lectual dels nanos és altíssim, i tenen un claustre de professors i de professores absolutament obert i modern. Vull fer un homenatge a la Montserrat cultural, compromesa, progressista i rebel, i la reivindico. Però han d’afrontar aquest conflicte. Tota l’Església ho ha de fer. Tenen un problema amb el sexe. I ja està.
Jugar sempre amb els mots, tot somrient
Màrius Serra (Barcelona, 1963) és enigmista i escriptor. La seva obra literària, traduïda a set llengües, ha rebut premis com el Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or, el Lletra d’Or, el Ramon Llull i el Sant Jordi. Ha publicat més d’onze mil mots encreuats, cinc mil articles –a més de participar en programes de ràdio i televisió– i una trentena de llibres, entre els quals hi ha Mon oncle, La vida normal, Verbàlia, Farsa, Quiet, Plans de futur, Res no és perfecte a Hawaii... Ha traduït al català obres d’Edmund White, Tom Sharpe, Henry Miller, Groucho Marx, Tom Stoppard... La seva versió actualitzada del clàssic Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ha obtingut els elogis dels especialistes i èxit popular. Entre el 2003 i el 2005, va presentar els 78 episodis del programa divulgatiu dedicat als llibres Alexandria (TV3).
Actualment té iniciades dues sèries: Les aventures de la Napeu, per a lectors de 8 a 98 anys, de la qual acaba de sortir Kiwipèdia (Estrella Polar), i la sèrie Comas i Coma, de novel·la “ludocriminal”, de la qual Fora de joc a Montserrat (Empúries) és el tercer lliurament, després de La novel·la de Sant Jordi i Jugar-s’hi la vida (aquestes dues, publicades per Amsterdam). La primera passava un 23 d’abril; la segona, un 25, i la tercera, un 27... La quarta és molt possible que comenci un 29 d’abril. En aquesta sèrie, Serra juga amb els personatges entre la realitat i la ficció. Alguns són reals i els demana permís per fer-los aparèixer en la ficció. D’altres estan inspirats en persones reals i properes a ell o a Comas. I també els demana permís. O això diu.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.